Capritxos de tot tipus per als nens, poques obligacions a casa… No posar límits clars i cedir massa davant les seves exigències pot crear problemes en els petits. A continuació s’ofereixen les claus per reconèixer a un nen massa consentit i com frenar-ho, si és el cas. A més, es descriuen les claus de l’anomenada educació conscient.
Berrinches i empipaments constants: tinc un nen consentit a casa?
Un nen capritxós, controlador, que no accepta un “no” per resposta, que s’enfada i respon amb berrinches cada vegada que no obté el que vulgues, és solament un acaronat que canviarà amb el temps?
Els nens consentits obliden els sentiments dels altres
Els experts adverteixen que els menors massa capritxosos poden acabar per patir un problema major a mitjà o llarg termini: la denominada síndrome del nen consentit. Aquesta síndrome genera nombrosos inconvenients per al petit i els seus pares, no solament durant la infància sinó també més tard, sobretot durant l’adolescència.
Els menors que sofreixen la síndrome del nen consentit són “fills de pares permissius, que creixen sense estructura clara, capritxosos, demandants i insatisfets”, afirma l’experta en educació infantil Rosa Barocio en ‘Disciplina amb amor. Com posar límits sense ofegar-se en la culpa’ (Pax Mèxic, 2005).
Els petits consentits posseeixen un nivell molt baix de tolerància a la frustració i el fracàs. I tenen escassa (o cap) consideració cap als altres, tant amb els seus pares com amb la resta de les persones.
Cinc passos per reconèixer a un nen consentit
Un fill tirà, capritxós i dominant pugues no ser reconegut pels seus pares, ja que és freqüent que minimitzin el problema i ho considerin part de la normalitat. Existeixen, no obstant això, cinc passos per reconèixer a un nen consentit a casa.
Són demandants i egoistes. Volen cridar l’atenció tot el temps i no tenen consideració pels desitjos dels altres.
Són capritxosos i s’enfaden. Tenen rabietas cada vegada que no se’ls dona o no es fa el que desitgen.
Són envejosos, però també pateixen una ràpida insatisfacció pel que ells mateixos tenen. És habitual que estiguin de mal humor i són mals perdedors. Per això, resulten antipàtics pels altres nens i això els genera dificultats per relacionar-se.
Acostumats al fet que reben el que demanen, són poc actius i fins a apàtics. Esperen que se’ls doni tot el que sol·liciten, però el seu interès per les coses és momentani. Gens els costa esforç, i de seguida tot els genera avorriment.
“Els nens consentits no senten por ni ansietat davant els càstigs, per la qual cosa aquests rares vegades generen l’efecte desitjat”, afegeix la psicòloga Alicia Banderes, en ‘Petits tirans ‘ (Llibres Cúpula, 2010). A més, pateixen d’empatia i no tenen objeccions a utilitzar les amenaces i el xantatge per aconseguir els seus objectius.
Com evitar criar a un nen consentit
Una sèrie de consells eviten que un fill es converteixi en un consentit o un tirà. Són les següents:
Posar normes i límits al nen. És imprescindible indicar-li un camí, no deixar-li anar a la deriva. Els pares no han de ser amics dels seus fills, sinó una figura d’autoritat. Cal establir què està permès i què no, encara que això no agradi als petits. D’aquesta manera aprendran a acceptar un “no” per resposta i a ser tolerants davant la frustració.
Una llei d’esforços i compensacions per al petit. És necessari que hi hagi un intercanvi entre les obligacions que ha d’assumir el nen i les recompenses que rebi. Aquest sistema pot engegar-se amb coses molt simples, com indicar-li que per anar al parc abans ha de complir amb les seves tasques (les que anassin). Així aprèn que no tot és fàcil, no tot s’aconsegueix amb demanar-ho.
Reforç positiu per als nens. Quan es porti malament, cal reprenderlo per la mala acció de forma concreta, però no estendre el reny a la seva persona. És a dir, cal indicar-li “això que has fet és dolent”, i no “ets un desastre”. D’aquesta manera, el petit se sentirà valorat i respectat i s’esforçarà per portar-se millor.
Atribuir responsabilitats. Des de petits, el menor ha d’acostumar-se al desenvolupament de tasques del seu entorn domèstic, com fer-se el llit o ordenar la seva cambra o les joguines. El contrari genera conseqüències negatives: persones depenents, incapaces de valer-se per si mateixes ni de prendre decisions.
Educació conscientLa manera de criar i educar als fills ha canviat en poc temps. En el lapse d’unes poques dècades, s’ha passat de “un sistema vertical i de tints autoritaris a un permissiu i lax, que explica la síndrome del nen consentit”, explica Rosa Barocio.
L’experta en educació infantil recomana buscar un equilibri. A aquest punt mitjà entre l’autoritarisme i la complacencia ho crida “educació conscient”. L’adult autoritari és repressiu, arbitrari i exigeix respecte, però no ho ofereix. Mentre, el progenitor complaent deixa al seu fill expressar les seves emocions, però no ofereix guia ni és respectat com a pare. El desitjat punt mitjà consisteix a ser respectuós però també respectat: l’adult exerceix la seva autoritat, pren decisions, però també serveix de guia.
L’objectiu de l’educació conscient és que el nen aprengui a expressar-se sense lastimar als altres
D’aquesta forma, serà més difícil que el menor senti por cap als seus pares. Però, també, evita els capritxos, l’egoisme i la falta d’empatia, típics del nen consentit o tirà. El petit aprèn amb l’educació conscient a expressar les seves emocions i necessitats sense lastimar als altres, tindrà disciplina interna i sabrà esforçar-se pel que vulgues. I el més probable és que això sigui beneficiós no solament durant la seva infància, sinó també per a la resta de la seva vida.
