Pares cuidadors dels seus fills: pocs, però en creixement després de la pandèmia

L’home que cuida és un treballador que, per a satisfer les necessitats de cura, ha adaptat la seva vida laboral d’una manera que potencialment comporta una penalització econòmica. Així es defineix al “cuidador” en un estudi elaborat amb dades de 2018 per professors de les facultats de Polítiques i Sociologia i d’Econòmiques i Empresarials de la UNED (Universitat Nacional d’Educació a Distància), que analitza la prevalença d’homes  a la cura entre aquells que viuen amb fills menors de 15 anys en els 27 països de la Unió Europea més Islàndia, Noruega, Suïssa i el Regne Unit.

No obstant això, per a un pare, implicar-se en les cures “no té necessàriament conseqüències per al seu treball remunerat, ja que molt rares vegades realitzen adaptacions costoses en la seva vida laboral”, reconeix la professora Cristina Castellanos, una de les autores de ‘Pares que cuiden a Europa: Cap a famílies cuidadores universals?’, recerca inclosa en el projecte europeu Men in care i publicada en la prestigiosa revista ‘Gender, Work and Organization’. I què són adaptacions costoses? Canvis en el treball que poden afectar tant el seu salari com a la seva carrera professional: reduir la jornada o treballar a temps parcial, encarregar-se de tasques menys exigents o canviar d’ocupació per a facilitar la conciliació de la vida laboral amb la familiar.

Renúncies, totes elles, que tradicionalment fa la dona per a criar als seus fills, i que impliquen un cost alt per a la mare. Així, l’informe revela que, a Europa, mentre que el 34% de les dones cap presa d’aquestes mesures per a cuidar, tan sols el 6,4% dels pares ho fa, especialment quan els seus fills tenen menys de sis anys. A Espanya, aquestes xifres baixen una mica: són el 26% de les dones i el 4,5% dels homes. 

Això significa que ells, en la seva majoria, no estan disposats a fer ús dels permisos de paternitat, si no estan retribuïts entre un 80–100% dels seus salaris, com tampoc estan per la labor de fer altres adaptacions laborals costoses amb la finalitat de poder comptar amb més temps per a cuidar als seus fills en les següents etapes. En aquesta decisió, expliquen els autors de l’estudi, tenen molt a veure els permisos de naixement o parentals intransferibles i ben remunerats, com la de baixa de paternitat a Espanya (l’únic país del món amb la mateixa durada de la llicència de maternitat des de 2021). “Són una palanca de canvi i d’inici a la cura infantil”, assenyala l’experta.

Els homes que estan disposats a cuidar dels seus fills tenen un perfil molt clar, segons l’informe: són treballadors no manuals (excepte directius), compten amb contractes temporals o són autònoms, tenen com a parella a dones amb ocupacions de 40 hores o més, posseeixen un alt nivell educatiu o treballen en empreses familiarment responsables (ofereixen flexibilitat de temps a les seves plantilles).

A més, a nivell de context, la prevalença dels homes que cuiden està clarament relacionada amb la igualtat de gènere i els valors que imperen en cada país. “Als països nòrdics, més igualitaris quant al gènere —aclareix la investigadora—, els pares cuidadors es troben en més ocupacions, en diferents relacions laborals i llocs de treball i, fins i tot, en parelles en les quals la disponibilitat de temps de les mares és relativament alta”. I en alguns països del centre i nord d’Europa, els pares s’impliquen més: lluny queda aquest 6% mitjà en parlar de Suïssa i Holanda amb 23% i 21%, respectivament, seguits de Finlàndia i Suècia, amb proporcions pròximes al 15%. 

A la vista dels resultats de l’estudi de la UNED, la situació només canviarà a Espanya si als pares els empenyen i motiven els propis poders públics o empreses. I això passa per ampliar el temps de compte amb incentius i normatives per a tenir una setmana de treball més curta, com una setmana laboral de 30–35 hores o, més en concret, una setmana laboral de quatre dies sense reducció de salari.

“L’evidència mostra la necessitat de solucions col·lectives per a aconseguir dos béns també col·lectius: una infància ben cuidada i relacions familiars igualitàries entre homes i dones”, apunta Castellanos, qui recorda que “els empresaris han de considerar que tots els treballadors són cuidadors”.

D’aquí ve que un altre tipus d’adaptacions laborals que impulsen la conciliació siguin la flexibilitat horària sense reducció de salari, el teletreball ocasional i els permisos curts i ben remunerats, una idea aquesta última que ja comença a gestar-se amb la futura llei de famílies.

Però és ara el moment de fer un altre pas més ferm a Espanya? Podria ser-ho, d’acord amb els resultats d’una altra recerca recent elaborada per a l’Observatori Social de la Fundació Social de la Fundació La Caixa per un equip liderat per les professores Lídia Farré, a la Universitat de Barcelona, i Llibertat González, a la Universitat Pompeu Fabra i la Barcelona School of Economics (BSE).

‘Desigualtat de gènere en el treball remunerat i no remunerat després de la pandèmia’ és el títol de l’estudi on suggereixen que reduir la importància de la presencialitat en el lloc de treball i promoure horaris laborals compatibles amb les responsabilitats familiars podria afavorir la igualtat de gènere dins i fora de la llar. Com? En concret, proposen establir un nombre de dies de teletreball igual per a tots els empleats i fomentar la compactació de la jornada reduint les pauses al migdia. 

I és que la pandèmia de COVID-19 va fer més visible la importància de les cures. I aquesta experiència, semblant a la d’una prestació per paternitat prolongada, ha calat en els pares i “podria tenir implicacions a llarg termini”. Tant ho ha fet, que “s’han produït alguns canvis en l’organització de la vida familiar i laboral”, reconeixen les autores de l’últim informe citat, a pesar que en plena crisi sanitària es va alertar que la pandèmia podria produir una reculada en matèria d’igualtat.

Per a mostrar les seves conclusions, han utilitzat dues mostres representatives de la població espanyola d’entre 25 i 50 anys amb fills menors de 17 anys a càrrec, recollides abans i durant el confinament i al maig de 2022. Quins canvis s’han produït dos anys després de l’inici de la pandèmia? Aquests són els destacats en relació a les cures:

• La bretxa de gènere en el total de les hores setmanals de treball, incloent-hi el remunerat i el no remunerat, s’ha reduït a causa de la major participació dels homes en el treball no remunerat.
• Els homes dediquen de mitjana tres hores més a la setmana a la cura dels menors (abans 16), mentre que les dones tres hores menys (abans 33). “La major exposició a les necessitats familiars durant el confinament i la implantació de pràctiques laborals més flexibles podrien haver promogut un repartiment més igualitari de les tasques dins de la llar”, sostenen les investigadores.
• Al maig de 2022, el 30% dels homes —i el 33% de les dones— teletreballaven algun dia de la setmana i el 14% dels homes —i el 17% de les dones— ho feia la majoria dels dies, quan abans només el 13% treballava més de la meitat del temps des de casa. El major avantatge que perceben del teletreball? La conciliació de la vida personal amb la laboral.
• Les jornades laborals són més compactes i compatibles amb les demandes familiars. El percentatge d’homes que treballa després de les 17.00 hores s’ha reduït en un 9%, tant entre els quals tenen fills com en els que no, mentre que el de mares ho ha fet en un 6% (les dones que no tenen fills, un 9%). “Aquesta tendència també podria facilitar la conciliació i promoure una distribució menys desigual de les responsabilitats familiars”, comenten.