Per què el joc és tan important per als nens?

El joc, la raó de ser de la infància

El joc és una activitat de vital importància per als nens. Lluny de tractar-se de meres activitats per entretenir-se o passar el temps, jugar té una gran utilitat per al desenvolupament del menor i és fonamental en el seu creixement. Per això, el seu dret al joc i l’esplai forma part de la Convenció sobre els Drets del Nen, establerta per les Nacions Unides.

Com indica la‘ Guia pràctica per a pares‘ de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), “en la primera infància els jocs impliquen aprenentatge, estimulació i experimentació per als petits“. Tant el joc com les joguines “els ajuden a conèixer-se i a desenvolupar la seva personalitat en àrees com l’afectivitat, la motricitat, la intel·ligència, la creativitat i la sociabilitat”.

El document de l’AEP afegeix que, en les edats més primerenques, el joc “té un gran component educatiu que ajuda al menor a progressar en el seu desenvolupament motor i a avançar en l’esfera intel·lectual i sociabilizadora a través de la comunicació i interrelació amb els quals li envolten”.

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), per la seva banda, especifica que “tots els nens del món juguen, i aquesta activitat és tan preponderant en la seva existència que es diria que és la raó de ser de la infància”. Aquest organisme subratlla que el joc és vital, ja que “condiciona un desenvolupament harmoniós del cos, de la intel·ligència i de l’afectivitat”. El que no juga, afirma la UNESCO, “és un nen malalt, de cos i d’esperit”.

Beneficis del joc infantil

El joc infantil és una activitat que es realitza per plaure, es tria amb llibertat i requereix d’una participació activa del petit. Així ho assegura el pediatre i puericultor Juan Fernando Gómez Ramírez, qui a més explica que jugar afavoreix el desenvolupament social i l’activitat i està a la base mateixa de la cultura.

Gómez Ramírez resumeix els beneficis del joc en els següents ítems:

• És indispensable per a l’estructuració del jo.
• Permet al nen conèixer el món que li envolta i adaptar-se a ell, ja que durant el mateix joc el menor crea mecanismes per adequar-se a cada situació i comportar-se en elles amb major facilitat.
• Enriqueix la imaginació i promou els processos creatius.
• Desenvolupa i exercita l’observació, l’atenció, la concentració i la memòria.
• Afavoreix la sociabilitat primerenca i les habilitats de comunicació social.
• Ensenya a respectar les regles.
• Permet experimentar temors i frustracions, així com triomfs i derrotes.

Sigmund Freud va explicar que els nens no juguen solament per repetir situacions plaents, sinó també per elaborar les que els van resultar doloroses o traumàtiques. Per tots aquests motius, els jocs són un assumpte seriós pels més petits. I això es fa visible quan un comprova la serietat amb que ells afronten els seus jocs.

Com canvia el joc amb l’edat del nen

Els jocs canvien a mesura que el nen creix. El pedagog Jean Piaget va establir una sèrie de tres estadis evolutius en la infància segons la forma de joc dominant. Són els següents:

• Estadi sensoriomotor. Transcorre des del naixement fins als dos anys d’edat. Els jocs que predominen en aquesta etapa són els de exercici o funcionals: repetir una vegada i una altra una acció pel puro plaure del resultat immediat que obtenen. Aquests jocs poden efectuar-se amb objectes, amb el propi cos o amb altres persones. Fins i tot els seus primers balbotejos són sons repetitius que al bebè li resulten graciosos i, per tant, li agrada repetir-los.
• Estadi preoperacional. Té lloc entre els dos i els sis anys d’edat. El joc propi d’aquest temps és el de tipus simbòlic, és a dir, el consistent a simular accions, objectes i personatges que no estan presents al moment del joc. Per això també es diu joc de ficció. És el més típic i característic de la infància.
• Estadi de les operacions concretes. És l’última etapa de la infància, dels sis als dotze anys d’edat. S’imposa el joc de regles. Si bé les regles ja apareixen en els jocs simbòlics, en aquest cas tenen un caràcter més ferm i aliè als nens: en l’amagatall o el “corre que t’enxampo”, les normes es presenten com a veritats absolutes, alienes a l’acord entre els jugadors. Cada menor creu que la forma que ell coneix del joc és l’única que existeix.