Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Bebè

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Per què hi ha tanta violència juvenil?

Diferents professionals que tracten amb aquests joves ens expliquen els múltiples factors que intervenen en el procés de conversió del nen innocent al xaval violent

Casos tan mediàtics com l’agressió mortal a Samuel Luiz a la Corunya o la brutal pallissa al jove Alexandru en Amorebieta (Bizkaia) posen el focus en la violència juvenil, una realitat no gaire preocupant al nostre país, però que alarma a la societat. Què està passant? Què pot portar a un adolescent a delinquir d’aquesta manera? Treballadors socials, psicòlegs forenses i advocats ens desgranen l’arrel del problema per a saber com enfrontar-nos a ell.

En 2020 van ser condemnats a Espanya per sentència ferma 11.238 menors, un 20,4% menys que en 2019. La pandèmia ha tingut alguna cosa a veure en aquesta baixada, però l’estadística oficial revela que la tendència en el nombre de menors condemnats des del 2014 ha estat a la baixa. Aquestes xifres que mostra l’Institut Nacional d’Estadística (INE), amb dades del Ministeri de Justícia, revelen que la criminalitat juvenil a Espanya no és preocupant, sobretot si la comparem amb altres països.

Perquè ens fem una idea, dues dades. A Suïssa, un dels països més rics i amb poca població (no aconsegueix els nou milions d’habitants), l’any passat es van dictar més de 20.600 sentències contra menors, un 10% més que en 2019. I segons la policia metropolitana de Londres, només en la capital del Regne Unit s’han comès més de 20 homicidis a les mans de joves en el que va d’any i la ciutat està camí de registrar el pitjor any d’assassinats entre adolescents des de 2008.

Tipus de violència

Encara que l’índex de delinqüència juvenil no sigui preocupant, tampoc hem de passar per alt la violència amb la qual es relaciona diàriament una part dels adolescents, una dura realitat que també existeix i que es manifesta no sols als carrers. Hi ha moltes violències: assetjament escolar, sexual, filioparental (l’exercida dels fills als pares)… Però la seva versió més sagnant i mediàtica han estat, sens dubte, els linxaments que han tingut lloc aquest estiu i que s’han saldat amb la mort de dos joves, Samuel (a la Corunya) i Isaac (a Madrid), i amb un altre, Alexandru (en Amorebieta, Bizkaia), greument ferit.

Les imatges en les quals es pot observar a un ramat de joves agredint salvatgement produeixen mal i indignació en la gran majoria de la societat, que es pregunta per què. Què porta a un adolescent a cometre aquest tipus d’actes? Tenen els seus pares alguna responsabilitat? Si maten com a adults, per què no compleixen la seva pena com a tals? Parlem amb els professionals que tracten cara a cara amb aquests joves i ens expliquen els múltiples factors que intervenen en el procés de conversió del nen innocent al xaval violent.

Factors de risc en la violència juvenil

En tots els processos judicials en els quals hi ha adolescents implicats, el departament fiscal compte per llei (L.O. 5/2000) amb un equip psicosocial especialitzat que realitza una avaluació psicològica d’aquest menor. Les conclusions es plasmen en un informe que facilita al jutge la decisió a l’hora de dictar sentència sobre quina mesura educativa serà la més ajustada a aquest adolescent.

Basant-nos en aquests informes, sabem que no existeix un perfil únic. “És complicat realitzar un perfil psicològic, precisament perquè no hem de caure en etiquetes ni tòpics, que no fan més que estigmatitzar a aquests adolescents que, per moltes causes, acaben cometent actes vandàlics o agressius. Però, tant des de la psicologia com des de la criminologia, sí que existeix una sèrie de factors de risc en el comportament violent o antisocial i que estan relacionats amb la família, l’educació, el context social i, per descomptat, aquells aspectes més psicològics relacionats amb la personalitat de l’adolescent”, explica Manuel Casado, psicòleg forense i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

violencia familia
Imatge: cottonbro

Els professionals que treballen amb menors conflictius saben que, quan s’intervé terapèutica o educativament amb ells, no hi ha un factor únic que ens expliqui aquesta conducta, sinó que hi ha diferents causes. El repte dels professionals és identificar-los amb l’ajuda del jove per a poder abordar-los. Toni Cano, psicòleg expert en violència i justícia juvenil, enumera alguns factors que cal tenir en compte:

  • Manca afectiva.
  • Pares absents.
  • Dèficit en la supervisió del que fan.
  • Desconeixement del grup d’amics amb el qual es relaciona.
  • Malament ús de les noves tecnologies, tant en temps com en la disminució de relacions interpersonals sanes.
  • Falta d’habilitats parentals per a educar des d’un model democràtic i positiu, sobretot a l’hora de posar límits i normes.
  • Presència de la violència entre els pares.
  • Ser víctima de maltractament, tant psicològic com sexual.

Per a xavals que porten aquesta “motxilla” a l’esquena, quan apareixen altres emocions com la ira, la ràbia o la tristesa, és més fàcil que aquests sentiments acabin degenerant en conductes violentes.

Recuperar l’autoritat moral de pares i professors

El concepte “autoritat” està molt mal vist avui dia. És el que opina José Javier Navarro, educador social i professor del Departament de Treball Social i Serveis Socials de la Universitat de València. “És important recuperar aquesta autoritat moral perduda a l’efecte de tenir una relació saludable entre pares i fills”, assenyala. La pregunta és inevitable.  Què hem fet per a perdre-la? “Hi ha una certa pèrdua de rumb pel que fa a ser pare. Per a evitar el conflicte s’acaba dient que sí a tot.

Però l’autoritat no és alguna cosa que es guanyi a força de prohibir, sinó a força de tenir molta mà esquerra. Es recupera dient que no, però des de l’acompanyament. Dir “no” és necessari perquè el nen s’adoni que per més que demani una cosa no la tindrà”, explica Navarro.

Però no sols els pares han perdut l’autoritat moral, també els professors. Una enquesta realitzada per la Universitat d’Alacant sobre el professorat indicava que un 58% de les famílies percebien que els mestres ja no tenien aquesta autoritat que sempre els havia caracteritzat. Però tot això és el reflex de la societat en la qual vivim.

El primer que cal ensenyar és a condemnar la violència. Si els nens creixen veient com la resta de la societat adulta la utilitza entre ells en el seu dia a dia, és complicat que els menors aprenguin a no utilitzar-la quan els sorgeixi un problema.

Els alumnes han de sentir que el docent els ajuda a aconseguir els seus objectius i han de percebre-li com una persona a la qual poder acudir a la recerca de solucions als seus conflictes. Però si la resta de la societat adulta no respecta aquesta autoritat moral, els nens i joves tampoc el faran.

Viure en una societat en la qual es preval l’individualisme i difícilment es valoren conceptes bàsics com l’empatia, la cooperació o el respecte, tampoc ajuda. “Tots hauríem d’assumir la nostra petita responsabilitat i no culpar als joves. Això, per descomptat, no és una disculpa per a aquells que exerceixen la violència, sinó una explicació i argumentació de responsabilitat compartida. Quan treballes amb adolescents, introduir aspectes com l’empatia i l’assertivitat és molt difícil si estan immersos en una societat que no preval aquests valors”, explica Toni Cano. Al final, si no donem respostes i missatges creïbles i realistes als joves, no els interioritzen.

El poder del grup d’amics

Seria injust responsabilitzar exclusivament a les famílies. Hi ha més factors que influeixen, i el pes que aquest jove violent li doni a la visió que el grup social ve d’ell o ella és un molt important. El professor de psicologia clínica Manuel Casado explica que, per exemple, “la pressió social dels amics no causa el mateix efecte en un context educatiu o esportiu que en un lúdic. Si, a més, li afegim el consum d’alcohol o drogues de manera desproporcionada i en un espai de poc control social, el risc de cometre actes violents acaba multiplicant-se”.

violencia joven
Imatge: MART PRODUCTION

Per a la psicòloga clínica i forense Elena Garrido, “la majoria dels joves s’integren socialment en grups sans d’oci, esportius o culturals, però uns altres desenvolupen i fomenten la seva identitat en l’admiració del grup, en l’exhibició publica d’idees conflictives o en la gosadia de cometre actes vandàlics per a generar una falsa sensació de poder i autoestima. Un linxament multitudinari es pot produir per la imitació o la incitació de l’altre, l’absència d’empatia i la necessitat de demostrar als altres que es pertany al grup”, comenta.

Aquesta professora de la Universitat Autònoma de Barcelona considera que la societat és cada vegada més consumista, artificial i individualista i fomenta el “ésser el millor”, l’estar entre els més admirats i envejats, encara que per a aconseguir-lo hàgim de recórrer a l’agressivitat. Aquesta és l’arrel del bullying. L’assetjador, que sol tenir una gran falta d’autoestima, fa el que fa per a sentir-se acceptat i reivindicat pels altres, que normalment romanen impassibles davant la seva agressivitat o li riuen la gràcia. Tots som molt sensibles al rebuig o l’aprovació del grup, per això, si la majoria diu “no, això no em sembla bé”, l’assetjament es va desinflant.

El paper de les xarxes socials

L’informe ‘L’opinió dels estudiants’, publicat al setembre per les fundacions Mútua Madrilenya i Anar, destacava que, a pesar que l’assetjament escolar va caure l’any passat perquè els estudiants van deixar d’assistir a classe de manera presencial, un de cada quatre alumnes reconeixia que coneixia a algú que va sofrir ciberbullying o assetjament virtual durant la pandèmia. És a dir, que aquests nous canals (Internet i les xarxes socials) han fet possible continuar perpetuant la violència, ja sigui a través de l’enviament de continguts sexuals, humiliant, difonent rumors i faules, assetjant o amenaçant.

“Les xarxes socials han aconseguit avanços importantíssims quant a la nostra manera de relacionar-nos, però aquesta informació instantània (a través d’imatges, vídeos i text) juga amb el factor de poder fer-la pública de manera anònima i això, lamentablement, moltes vegades vulnera la privacitat. Malament empleades, les xarxes col·laboren en la possibilitat de causar mal als altres, i més en l’etapa de l’adolescència i primera joventut, quan és molt important la forma en com ens veuen els altres”, explica Manuel Casado. “Les xarxes poden suposar un nou mitjà de fer mal, però això no les converteix en una mala eina”, opina Elena Garrido. “Son les persones els qui fan un mal ús d’elles per a projectar la seva violència”, assegura.

El mateix ocorre amb la pandèmia, una situació que per molt que hagi afectat psicològicament els adolescents no justifica ni explica el comportament violent. “Els confinaments, la dificultat de veure als iguals i la pèrdua de referents de rutina poden afectar psicològicament el jove, però una circumstància estructural com és una pandèmia no ha de convertir-se en una excusa per a la comissió d’actes delictius o vandàlics”, matisa Garrit.

Per accedir a més continguts, consulta la revista impresa.

Etiquetes:

violència

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions