Els primers mesos del bebè són difícils per als seus pares, sobretot pels primerizos: demanden molt temps i esforç, a més de que cal aprendre moltes coses a tota velocitat. També per aquests motius, és un període que passa ràpid. Quan volen adonar-se, el seu fill ja no és un bebè, sinó un nen petit. Però quins factors determinen aquest canvi? Aquest article ofereix detalls sobre aquesta transició i descriu quins són els aprenentatges que fan al nen: caminar, menjar, parlar, abandonar el bolquer i fins i tot una etapa de “mini-adolescència” infantil.
La transició de bebè a nen petit
Fins a quan un bebè segueix sent un bebè? Quan comença a ser un nen petit? No hi ha una resposta precisa per a aquestes preguntes, però és una qüestió que genera curiositat i que, de fet, pot cridar l’atenció en algun aspecte.
Com és natural, el canvi no ocorre en un moment concret: no succeeix que el bebè es dorm una nit i al matí següent es desperta sent un nen. És un procés. I si ben aquest pas està menys relacionat amb la cronologia -és a dir, amb l’edat del petit- que les diferents etapes del desenvolupament i l’aprenentatge per les quals travessa, aquesta transició comença cap al primer any de vida.
Caminar, menjar, parlar: aprenentatges que fan a un nen
Una de les més importants té a veure amb la mobilitat. Els nens es posen dempeus i comencen a caminar -primer subjectats a la paret o a algun moble, fins que després s’animen solos- en aquest moment, entorn del seu primer aniversari, en general després de “preparar-se” amb el gatejo a partir del primer semestre. En anglès, de fet, existeix una paraula que designa aquest període: el baby (bebè) es converteix en un toddler, un nen que camina de manera insegura perquè està donant els seus primers passos.
Un altre dels temes centrals és el del menjar. Fins als sis mesos d’edat, l’Organització Mundial de la Salut, l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) i altres organismes recomanen -sempre que sigui possible- la lactància materna en exclusiva i, després, seguir donant-li el pit, juntament amb la introducció d’aliments sòlids, almenys fins a l’any de vida. A partir de llavors, en teoria, pot menjar, amb molt poques excepcions, el mateix que una persona adulta. Est seria un altre dels trets del pas de bebè a nen.
Quan compleix un any, el bebè també sol estar començant a pronunciar les seves primeres paraules. Com explica la logopeda i psicopedagoga Claustre Cardona, membre de l’Associació Espanyola de Logopèdia, Foniatria i Audiología, aquests primers vocables es refereixen als conceptes que li donen més satisfaccions, mamà i papà, i també uns altres com teta, aigua, més o no. La pronunciació no sempre és clara, però -més enllà dels balbotejos previs- és llavors quan es pot afirmar que comença l’etapa del parla.
Abandonar el bolquer, un altre moment clau
Aquestes habilitats, combinades amb altres (desenvolupament del control de la psicomotricitat fina, el nen comença a gaudir d’una altra classe de jocs, que li llegeixin contes, etc.), fan que, en un sentit, ja es pugui parlar d’una altra etapa. No obstant això, per diversos aspectes se’ls considera encara bebès fins que aconsegueixin altres aprenentatges.
Un d’ells és abandonar el bolquer i començar a utilitzar l’orinal o el vàter. Això es produeix en general entre els dos i els tres anys d’edat, encara que hi ha menors que fins i tot des de l’any i mitjà avisen quan tenen ganes de “anar al bany”. Aquesta transició constitueix un pas fonamental en el seu desenvolupament, ja que els permet guanyar molta autonomia i reforça la seva autoestima.
Cal tenir en compte que, com explica l’AEP , perquè el nen pugui deixar el bolquer ha de comptar amb suficient preparació física (caminar sense ajuda, coordinar el moviment de les mans, baixar i pujar els seus pantalons) i ser capaç de seguir instruccions i, per descomptat, controlar la bufeta. Totes aquestes capacitats ja parlen d’un desenvolupament important.
Hi ha una fase que pot interpretar-se com un falleixi “definitiu” entre l’etapa del bebè i la del nen petit: l’etapa del “no, no vull”. És una espècie de “mini-adolescència”, que la majoria experimenta també entre els dos i tres anys, un moment en el qual contesten amb negatives a gairebé qualsevol cosa que els diuen els majors. Es tracta d’un període breu on els petits afermen la seva identitat: davant el desenvolupament de la consciència del jo i de l’existència de les altres persones, ells reaccionen amb obstinació i tossuderia.
“Encara que resulti pesat i, en algun cas, desesperante, no cal perdre de vista que és una fase necessària”, explica la‘ Guia per al desenvolupament de competències emocionals, educatives i parentals‘, editada pel Ministeri de Sanitat. Aquest moment de major autonomia i, en conseqüència, major capacitat d’explorar el món, juntament amb un desenvolupament del pensament simbòlic, té com a resultat que el nen senti la mateixa necessitat dels seus pares però, alhora, expressar d’alguna forma la seva necessitat de “independència”.
Superada aquesta fase del “no”, el bebè ja hauria quedat enrere per deixar pas al nen. Encara que, per descomptat, aquesta divisió en etapes no deixa de ser solament simbòlica, sense conseqüències ni aplicacions pràctiques. A més, per a molts pares i mares, encara que passin els anys, els seus fills sempre segueixen sent, d’alguna manera, els seus “bebès”.
