Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Bebè

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Quan i com dir-li a un fill que és adoptat?

No hi ha receptes o fórmules per parlar amb el nen sobre els seus veritables orígens, encara que els especialistes coincideixen que el convenient és fer-ho al voltant dels cinc anys d'edat

img_cuando hijo adoptado hd

En tots els casos d’adopció d’un bebè o un nen molt petit, el moment d’explicar-li la seva veritable història es converteix en un desafiament per a molts pares. Però, entre totes les opcions, la pitjor és la de posposar la situació de manera indefinida. Els experts aconsellen afrontar el diàleg d’una manera simple, directe i honest, propiciant que el nen faci totes les preguntes que vulgui sempre que ho necessiti. Aquest article brinda detalls sobre els conceptes centrals entorn d’aquest tema: la importància d’explicar la veritable història als fills adoptats i quan i com, segons els experts, convé fer-ho.

Explicar la història veritable als fills adoptats

Img cuando hijo adoptado arti
Imatge: Jim_Filim

Per als pares que han adoptat un o més nens, el moment de tractar amb ells aquesta qüestió pot resultar complicat. Moltes persones tendeixen a evitar parlar de certs temes tret que sigui estrictament necessari, en particular quan és sobre assumptes que creuen que resultaran problemàtics. I no hi ha dubte que aquest -l’adopció i els orígens del menor- és un d’ells.

Això porta a alguns pares adoptius a no revelar aquesta informació als seus fills. Com explica la psicòloga Maite Muñoz Guillén en un article publicat per la Societat Espanyola de Psiquiatria i Psicoterapia del Nen i de l’Adolescent (SEPYPNA), aquestes persones “potser pensen que la frustració que va a viure el nen pugui ser perillosa per al seu desenvolupament”. Tenen por de la tristesa que els poden causar, que en conèixer la seva veritable història els petits deixin de voler-los i altres fantasies similars.

No obstant això, l’efecte que aconsegueixen és negatiu. En paraules de Muñoz Guillén, “dificulten seriosament la capacitat del nen de poder desplegar vincles de confiabilitat”. L’existència d’un secret com a est genera un temor permanent en els adults pel seu possible descobriment i, en general, lleva espontaneïtat a la relació entre pares i fills. A més, si la veritat es coneix de manera brusca, el menor s’adonarà que ha viscut sempre sobre una mentida i viurà la veritat com alguna cosa violent i nociu, dolorós i generador de conflictes.

Quan és el millor moment per parlar amb els nens?

Llavors, quan parlar amb el nen i donar-li aquesta informació? “No existeix un moment perfecte”, assenyalen els pediatres Aina Bernat Noguera i Julián Lliri Casolà en un document publicat per l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP). “Molts experts creuen que s’ha de fer al més aviat possible -afegeixen- per donar al petit l’oportunitat d’acceptar i integrar la idea que ha estat adoptat”.

Img padres hijos arti
Imatge: Spirit-Fire

L’Acadèmia Americana de Pediatria (AAP) coincideix en aquesta opinió. Apunta que els nens comencen a fer preguntes del tipus “d’on venen els bebès?” en l’edat preescolar, al voltant dels cinc anys, i que “aquest és un bon moment per donar-li la informació sobre la seva procedència especial”.

De totes maneres, “el camí pot anar-se preparant” des d’abans d’aquesta edat, com destaca Maite Muñoz Guillén, i la revelació no ha de convertir-se necessàriament en un “gran descobriment”. Aquesta experta proposa que la història veritable s’expliqui des del primer moment, sense utilitzar la paraula “adopció” però sí expressions com “anar a buscar-te”, “recollir-te”, “tenir-te amb nosaltres”, etc., en parlar de l’arribada del nen a la família. Aquests termes han d’aparèixer sempre “associats a una expressió d’afecte positiu”.

I és que, en realitat, “la tasca informativa no se circumscriu al moment de verbalizarlo“, emfatitza l’experta. Per això, és important que els pares respectin els temps de maduració, tant els de el petit com els seus propis, i que propiciïn un sentiment d’obertura i de llibertat perquè els menors facin preguntes i reprenguin el tema totes les vegades que vulguin o necessitin fer-ho.

De quina manera explicar a un nen que és adoptat?

Els qui han de donar la informació al fill són els pares. Sobre com fer-ho, no hi ha receptes o fórmules aplicables a tots els casos. Cada persona i cada història és diferent, i els progenitors hauran de plantejar-se quin és la manera més apropiada per a la seva família. Alguns autors proposen emprar relats i contes infantils per introduir el tema i, després, utilitzar la història del propi nen.

L’AAP suggereix que l’explicació sigui “simple, directa i honesta” i que no entri en massa detalls. L’objectiu ha de consistir a respondre a totes les preguntes i inquietuds del petit, però de manera adequada per al seu nivell de maduresa.

Bernat i Lliri, per la seva banda, en el text publicat per l’AEP, destaquen que l’adopció es pot assumir de la mateixa manera que altres fets de la vida del passat, tant en la història dels progenitors com en la del nen. I citen l’exemple de “moltes famílies que confeccionen un àlbum de fotos amb els instants viscuts pels pares durant el viatge (per anar a recollir al petit), el moment de la trobada i les vivències posteriors, perquè després es pugui repassar”. D’aquesta manera, el menor no solament pot reconstruir el seu passat, sinó que també és una ajuda perquè superi l’inevitable duel que suposa, encara que no la recordi, la separació de la família biològica.

En qualsevol cas, els progenitors han de fer tot el possible per estar i mostrar-se tranquils i assegurances en parlar de la veritable història familiar amb el nen adoptat. Com descriu Muñoz Guillén, “la revelació de noms, dates, llocs, etc., que no han tingut una significació real per al petit no va a constituir-se en un element estructurante de major importància que l’experiència, aquesta sí que real, d’haver rebut l’amor i l’acceptació sense reserves dels seus pares acollidors”. Aquests últims són, en definitiva i sense cap lloc a dubtes, els seus veritables pares.

Etiquetes:

adopció

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions