Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Bebè

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Reyes Martel, jutgessa de menors a Las Palmas de Gran Canària

És duríssim denunciar al teu fill però, si no fas el pas, no li fas cap favor

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimarts, 26 de Febrer de 2019

La violència filio-parental, la que exerceixen els fills sobre els seus pares i mares, creix a Espanya. Són casos cada vegada més habituals en jutjats de menors com el de Reyes Martel, jutgessa de menors del Jutjat nombre 1 de Las Palmas de Gran Canària. En ells s’aprecia que hi ha “una falta tremenda de valors” i en la família “mancada autoritat, comunicació, empatia”. Per Martel, com recomanen els experts en aquests casos, no cal esperar per actuar. “Des de petit, ha d’aprendre qui és el pare i la mare” i cal dir-li “no” molt abans que compleixi 14 anys, l’edat penal. Ho afirma amb rotunditat i claredat en aquesta entrevista on, a més, la jutgessa reconeix que als fills “cal fer-los comprendre que tenen drets, però també obligacions”. Martel també parla de la #UP2O Project, una associació de la qual ella és presidenta i amb la qual es treballa la reinserció d’aquests joves.

Què veuen els jutges de menors en els jutjats quant a la violència filio-parental?

Cada any hi ha més delictes d’aquesta violència domèstica. Però, per l’afectivitat dels pares cap als seus fills, veiem que, igual que la violència de gènere, es denuncia tarda, quan el problema està cronificado. I no es tracta d’un problema de famílies desestructurades, sinó que augmenta progressiva i fonamentalment en famílies amb un nivell mitjà-alt. Està fallant la família i la societat.

En què?

“No els ensenyem a posar-se en el lloc de l’altre ni el valor de les coses”Els tècnics (psicòlegs, treballadors socials, educadors…) que assisteixen als menors ens indiquen que hi ha una falta tremenda de valors. Som una societat cada vegada més consumista, on cosificamos l’afecte dels nostres fills, i això els genera una falta de capacitat de frustració. Es dona un egoisme absolut. Estem creant tirans, nens clau que entren i surten de casa, mentre els pares romanen llargues jornades laborals per donar-los aquest tot que creiem necessiten. Mancada comunicació. Ells viuen en un món digital que als pares no ens ha donat temps a assimilar. El panorama és desalentador. Estem desconnectats d’ells i, la qual cosa és pitjor, els hem donat el comandament i l’apoderament de les llars. Llavors, quan arriba un problema, una recriminació, els demanem que col·laborin i els exigim que han de complir amb unes obligacions, el problema esclata de forma violenta.

Mancada autoritat?

Mancada autoritat, comunicació, empatia… No els ensenyem a posar-se en el lloc de l’altre ni el valor de les coses. Tot està a l’abast de la seva mà amb solament demanar-ho. I en el nostre afany d’oblidar temps passats, ens hem oblidat d’aquests valors que vam aprendre a casa, però que ells no han après; cal recuperar-los, perquè si no, estem perduts.

Aquesta violència es viu de manera més acusada a Espanya, potser per això?

Al nostre país es dona un enorme complex que hauria de quedar-nos bastant lluny i tenir-ho perfectament superat: una època de restriccions i de dictadura. El canvi ha estat meteòric para el bé i el dolent. Hi ha coses importants que ja no expliquen, com saber perdre, guanyar, valorar les coses, la comunicació… Ja no saludem ni al veí! Hem passat d’un excessiu xafardeig, al pol oposat del “no m’importa el que et succeeix”. Ho hem vist amb la violència de gènere. Hem hagut de fer campanyes perquè la gent denunciï, no miri per a un altre costat i no es carrer. Això mateix hem de fer-ho amb els nostres joves. Ells són víctimes del que hem fet. És increïble que, amb tanta campanya de conscienciació, l’augment de violència de gènere entre els menors sigui tan bestial. I ells prendran les regnes en el futur.

Algunes lleis no ajuden.

“El 80 % d’aquests nens que estan en situació crítica, ja amb mesures judicials, es recuperen”Amb el Govern de Rodríguez Zapatero es va eliminar del Codi Civil, on es regulen els drets i les obligacions de pares i fills, el poder corregir raonable i moderadament al teu fill. I han passat governs de diferent color i no s’ha fet gens. I el nen entén així que no pots corregir-li ni castigar-li sense sortir, perquè si no, et denuncia. Això és un disbarat. Cal fer-los comprendre que tenen drets, però també obligacions. Perquè quan algú els diu que estan incomplint amb la seva obligació (recollir l’habitació, ajudar a casa, baixar les escombraries, estudiar), ells pensen que no. Aquesta bombolla en la qual creixen és una utopia. Cal fer-los veure que no s’han de fer les coses perquè ells ho diuen. De vegades es perd, i no per això anem a pegar a la gent, a insultar-la… Però no tenen la culpa. La tenim els majors. Alguna cosa hem de fer en la societat. Tots.

Alguna llei que ajudi?

Existeix el delicte d’atemptat, quan t’enfrontes a un professor en l’exercici de les seves funcions (fer classe o les notes). Els nens i els pares han de saber-ho, doncs ells tenen la responsabilitat civil solidària dels seus fills i hauran de pagar les indemnitzacions.

Què es fa amb aquests maltractadors?

S’estan fent coses positives. El 80 % d’aquests nens que estan en situació crítica, ja amb mesures judicials, es recupera: poden portar una vida normal, sana, i en el dia de matí ser uns ciutadans que treballin, paguin els seus impostos…

I la resta?

No és irremeiable. A aquesta edat tenen gran capacitat física i psíquica d’emmotllar-se, adaptar-se, canviar… Encara es pot actuar. De fet, amb treballadors socials, psicòlegs… hem creat una associació sense ànim de lucre (Up2O Project) a través de la qual intentem complementar aquestes eines que utilitzem per treballar amb aquests menors amb problemes.

Els “va condemnar” a fer el camí de Sant Jaume. Com va ser l’experiència?

“L’adolescència és com un monstre que s’empassa al teu fill i després, depèn del que facis, t’ho retorna, o no, i t’ho retorna en quin estat”L’any passat vam fer el Camí 225 persones, d’ells 106 menors, alguns amb els seus pares i per diversos motius, no solament que havien comès delicte de violència domèstica. Sumem la ruta jacobea que uneix el sud de la illa de Gran Canària (Sant Bartolomé de Tirajana) i el nord (Gáldar) al camí anglès que discorre de la Corunya a Santiago per aconseguir que els menors als quals vam proposar fer-ho obtinguessin la Compostela i que poguessin participar d’altres jutjats d’Espanya per poder canviar la destinació d’aquests nois. L’experiència va ser meravellosa. Volíem que fora una activitat integradora, i ho va anar. Eren de diferent classe social, llocs, edats… que van descobrir altres realitats i l’oportunitat que els donava la vida. Es va establir un feedback bonic de post-Camí que roman. I els xavals han tingut una evolució molt bona: han complert les seves mesures de forma satisfactòria, han reordenat la seva vida, han tornat a casa, uns altres als seus estudis, a la seva formació ocupacional… I els majors també estan contents. Així que anem a repetir-ho.

Com arriben a proposar aquesta mesura judicial?

Les mesures judicials estan dissenyades en la Llei de Responsabilitat Penal del Menor, però aquesta no les especifica. Dins del programa d’intervenció educativa i d’oci saludable d’aquests nois, els jutges de menors van considerar que fer aquest Camí era bé per treballar l’empatia, la solidaritat, la lluita per una meta, la capacitat de frustració, compartir, respecte del medi ambient… tot el que significa el Camí.

Què altres mesures judicials poden prendre?

El programa d’intervenció és la vida del menor, per la qual cosa en cada cas hi ha una part dedicada a la formació integral de la persona. D’una banda, és educativa, així que, intentem que segueixi els estudis o busquem que faci una formació ocupacional segons els seus gustos. També podrà fer una activitat esportiva d’oci saludable. I si consumeix drogues, haurà d’entrar en un programa de deshabituació.

Tornant al maltractament… quan dir “prou”?

“Quan un nen veu violència familiar, és doblement víctima: pel que rep i per allò en el que s’està transformant”L’edat penal comença als 14 anys, però els problemes comencen abans. Fins a la pubertat s’ha avançat! Cal comunicar-se amb ells i donar explicacions adaptades a la seva edat. I hi haurà un moment en el qual caldrà dir “no”. Ells entenen, però no volen entendre. I si segueixen enrabietados, doncs li direm “no, perquè ho dic jo, que soc el teu pare o la teva mare, i punt”. No cal tenir complexos. Som els seus pares, i ells no estan preparats encara per prendre decisions. Ho estaran quan tinguin 18 i, sobretot, quan ells puguin i vulguin desembolicar-se per ells mateixos; si a aquesta edat volen fer el que els doni la gana, doncs que ho facin, però fora de casa. I sobre el mòbil i la wifi, qui els paga? Com a pares, tenim dret a controlar-ho, a fer-ho quan hi hagi motius. I l’hi direm. Jo dic que l’adolescència és com un monstre que s’empassa al teu fill i després, depèn del que facis, t’ho retorna, o no, i t’ho retorna en quin estat.

Però si amb 14 anys no s’avança, cal denunciar?

Cal actuar abans. Cal dir-li “no” molt abans. Però si amb 14, el teu fill se’t rebel·la, comença a amenaçar-te, insultar-te, vexar-te, donar cops de porta, emprendre-la amb els mobles… sí.

No és per l’adolescència.

No, no es pot tolerar. Dol, és duríssim per a un pare denunciar al seu fill perquè t’està maltractant. Però si no fas el pas, no li estàs fent cap favor, ni a nosaltres mateixos. Els nois que maltracten a la seva mare acaben maltractant a altres persones. I quan maltracten és perquè han vist maltractar i repeteixen conductes. Ull! Perquè quan un nen veu violència familiar, és doblement víctima: pel que rep i per allò en el que s’està transformant. Aquests nens van a créixer amb un odi terrible personal, però també en la seva personalitat. Ells són el que nosaltres (la societat) estem fent que siguin. Per això també les empreses han d’aportar a aquesta summa que l’Administració aporta. Ells són el fututo, i és necessari un canvi des del profund, on tots hem d’aportar.

A França s’acaba d’aprovar que l’autoritat parental ha d’exercir-se sense violència. Què opina del carxot?

Bofetón sempre ha estat delicte. És un maltractament real sense sentit i cruel cap a un menor. El va ser, ho és i ho serà sempre. Una cosa és donar un carxot o una nalgada i una altra, que maltractis al nen o que li donis sense raó de ser ni control tots els dies. Delicte? Depèn. Si li dones un bofetón gens més arribar a casa i gairebé li estampes contra la paret, perquè aquest dia tens els cables creuats perquè t’ha anat molt mal en el treball, és recriminable. Però si fregues al teu fill, perquè ha falsificat les notes, s’ha escapolit de classe, està consumint porros, està tot el dia al telèfon, no dona cop, contesta malament, trenca la porta de l’habitació… No s’ha d’arribar a aquests extrems. Des de petit, ha d’aprendre qui és el pare i la mare. En el col·legi aprenen coses, conviure, compartir, però és a casa on cal educar-los.

Per accedir a més continguts, consulta la revista impresa.

Etiquetas:

violència


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions