Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Bebè

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Sis preguntes sobre el part induït

El part induït comporta riscos i s'ha de practicar quan els beneficis de finalitzar l'embaràs superen als de continuar amb la gestació

img_parto inducido 3 lp

Un part natural és sempre espontani, però en alguns casos, esperar al fet que aquest moment arribi per si solament comporta certs perills per al bebè o per a la mare i això obliga a avançar-ho de forma artificial. Segons les dades de l’Organització Mundial de la Salut, la inducció al part també té els seus propis riscos. Per aquest motiu, tan solament s’ha de practicar quan finalitzar l’embaràs reporti per a la salut de la gestant i del fetus beneficis superiors als de continuar amb la gestació.

Img parto inducido 3 01
Imatge: ripkas

1. Què és un part induït?

El part induït consisteix a desencadenar contraccions uterines de manera artificial

La forma més natural de donar a llum un bebè és el part espontani: la dona comença a tenir contraccions cada vegada més freqüents, que generen el descens del fetus, dilaten el coll uterí i faciliten el treball d’expulsió que culmina amb el naixement.

No obstant això, en ocasions, determinades complicacions o riscos impedeixen que la finalització de l’embaràs s’iniciï d’aquesta manera natural. Es recorre llavors a un procediment denominat inducció al part, que consisteix a desencadenar de manera artificial, a través de mitjans farmacològics o quirúrgics, contraccions uterines que aconsegueixin que el part es desenvolupi per via vaginal.

2. És molt habitual?

La inducció al part és una pràctica que s’ha estès de forma significativa en l’última dècada, sobretot, als centres hospitalaris privats. Encara que no hi ha estadístiques nacionals que recullin la incidència d’aquest tipus d’enllumenaments a Espanya, les dades que proporcionen algunes autonomies són bastant il·lustratius, com els de la Direcció general de Salut Pública de la Generalitat Valenciana. Segons aquest organisme, l’any 2008, el 27,4% dels parts als hospitals públics de la comunitat van ser induïts, una xifra que va ascendir al 41,7% en els privats.

Aquestes xifres s’allunyen molt de les recomanades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que estima que l’adequat és que els parts induïts no superin la taxa del 10% del total d’enllumenaments de la població.

3. En quins casos està indicat?

La inducció al part està indicada quan el risc de continuar amb l’embaràs tant per a la mare com per al fetus sigui major que els riscos que implica la inducció. En general, el treball de part s’indueix en els següents casos:

  • Quan es preveuen complicacions maternes o fetals en el cas de part espontani.
  • En els embarassos que superen les 41-42 setmanes, pel risc que el bebè i la mare sofreixin alguna complicació.
  • Quan el fetus està en perill de no rebre els nutrients o l’oxigen suficient a través de la placenta i deixa de créixer dins de l’úter.
  • Quan el bebè sofreix alguna patologia o malformació que requereixi d’un tractament o una intervenció imminent.
  • Quan la mare registra símptomes de preeclampsia.
  • Quan la mare trenca la borsa, però no comença el treball de part en un període màxim de 24 hores i té risc de contreure infeccions.
  • Quan ha ocorregut la mort fetal en l’úter.
  • Quan la mare té alguna malaltia que pot posar en risc la seva salut o la del bebè, com a diabetis gestacional o hipertensió.

4. Té risc aquest procediment?

Els parts induïts comporten riscos tant per a la mare com per al fetus, derivats en general de la major prolongació del part i de la hiperestimulación uterina. Segons el protocol d’inducció del part de l’Hospital Universitari Clínic de Barcelona, la inducció “s’associa amb un augment de complicacions, en comparació del treball de part espontani, sobretot, en primigestas”.

Alguns dels riscos més comuns del part induït són: l’increment de la possibilitat de finalitzar amb part per cesària, l’aspiració de meconi o el trencament uterí (amb major risc si la gestant ha tingut una cesària anterior). Per aquest motiu, és necessari que abans de prendre la decisió de finalitzar l’embaràs amb una inducció es valorin de forma detinguda diferents aspectes. Tres d’ells són:

  1. Establir una acurada relació risc-beneficio entre una alternativa i l’altra.
  2. Triar la setmana de gestació per evitar la prematuridad.
  3. Escollir el mètode d’inducció més adequat a la gestant i a les seves circumstàncies particulars.

5. Quan està contraindicado?

El part induït està contraindicado en els mateixos casos que un part vaginal, com la desproporció céfalo-pèlvica, la placenta prèvia o la presentació anòmala del bebè. Però a més, els especialistes desaconsellen la seva pràctica quan la mare té antecedents de trencament uterí, si s’ha sotmès a una cesària anterior amb incisió uterina clàssica o quan hi ha hiperdistensión uterina.

6. Què és el part induït electiu?

En alguns casos, el part induït no és fruit d’una decisió mèdica davant una valoració de possibles riscos del part espontani, sinó que parteix d’una decisió electiva de la gestant per motius personals, laborals o d’una altra índole particular. Segons l’OMS, en alguns països, el 10% dels parts són induïts per elecció.

Aquesta opció de part induït de manera voluntària i sense indicació mèdica suposa més riscos que beneficis, tal com mostra un estudi realitzat per l’OMS l’any 2007. Entre els més significatius, destaca l’augment de parts vaginals instrumentals, la major necessitat d’anestèsia epidural, hemorràgies posparto i hospitalitzacions més llargues. Quant als nounats, la inducció electiva amplia el percentatge de bebès que necessiten vigilància intensiva neonatal després del naixement.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions