Les claraboies representen una excel·lent alternativa per il·luminar espais als quals arriba poca o cap llum natural, alhora que atorguen una major ventilació. Segons les necessitats, existeix una gran varietat de grandàries i dissenys. En aquest article s’expliquen les possibilitats que ofereixen les claraboies, com es classifiquen en funció del sistema d’obertura i altres característiques d’aquestes “finestres especials” també cridades lluernes.
La claraboia: llum natural i ventilació
La presència d’una claraboia en un habitatge suposa una sèrie d’avantatges que, en general, convé aprofitar quan existeix l’oportunitat; és a dir, quan tal habitatge és una casa o bé l’últim pis d’un edifici, un àtic, cambres de bany, etc. La claraboia representa una possibilitat d’accés per a la llum natural a una estada sense finestres o on les finestres són molt petites, a més d’obrir un espai de ventilació i fins i tot d’evacuació de fum en cas d’incendi.
El sistema d’obertura és una de les principals característiques que s’han de considerar per triar la claraboia més convenient
Al principi, les claraboies eren fixes: obertures en el sostre cobertes amb cristall o algun altre tipus de material transparent, que permetia el pas de la llum natural. També incloïa ranures en la seva estructura per permetre la ventilació. Amb el temps, es van ser desenvolupant diferents sistemes, sobretot a partir d’un salt de qualitat fonamental: la possibilitat d’aixecar la coberta i obrir el buit. En l’actualitat, si bé se segueixen instal·lant fixes, el sistema i tipus d’obertura és una de les principals característiques que s’han de tenir en compte al moment de decidir-se per la lluerna més convenient.
Altres qualitats que s’han de tenir en compte en analitzar aquestes obertures és la seva forma (poden ser quadrades, rectangulars i circulars), grandària i el material del que estan construïdes.
Tipus de claraboies segons el sistema d’obertura
Les claraboies que no són fixes es divideixen en dos grans grups: les d’obertura manual i les que inclouen un mecanisme electrònic. Al seu torn, dins d’aquestes categories existeixen altres subdivisions, que es detallen a continuació:
Claraboies d’obertura telescòpica. D’obertura manual, aquesta lluerna està destinada, sobretot, a la possibilitat d’accedir al terrat o la teulada des de l’interior, ja que la coberta queda fixada en un angle de gairebé 90 graus i això no és aconsellable per a la ventilació. El que és “telescòpic” és el seu sistema de fixació: una peça que s’estira “” (en realitat, és una barra que està dins d’un cilindre i que es llisca per “allargar” la pota que sosté la part superior).
Per a la ventilació, el més aconsellable és que les claraboies no s’obrin en un angle superior a 25 graus
Claraboies d’obertura per claveguera. S’obre de forma manual, però mitjançant una manovella similar a la utilitzada per plegar i desplegar els tendals. La fixació de la coberta és a través d’una claveguera que queda estable i permet una obertura en un angle no massa ampli (uns 25 graus). El principal objectiu d’aquests sistemes és la ventilació, per la qual cosa es proposa per a cambres de bany, naus industrials, pavellons esportius, grans magatzems, etc.
Claraboies d’obertura electrònica. El seu procediment de subjecció és a través d’una claveguera, igual que en el cas anterior. La diferència és que, en lloc d’activar-se manualment per mitjà d’una manovella, s’acciona amb un comandament a distància. La finalitat és la mateixa: la ventilació. El seu cost és més elevat, però es recomana de forma especial per a sostres alts, de quatre metres o més.
Claraboies d’obertura electrònica amb sensor. Com el seu nom indica, el sistema és similar al precedent però amb la incorporació d’un sensor que determina la seva obertura i tancament en funció de la detecció de certs elements, segons es programi: fum, per al cas d’incendis, i vent fort, pluja, etc., per al cas de mal temps. Per descomptat, la posició de la claraboia no la determina solament el sensor, sinó que també es controla amb un comandament a distància.
Les claraboies en general es componen de dues parts: el sòcol i la coberta. El sòcol és la part inferior de l’estructura, que es fixa en el sostre i sobre la qual es recolza la coberta. Anys enrere els sòcols eren de metall o fins i tot de fusta, però en l’actualitat dominen els materials sintètics, com el PVC o el polièster reforçat amb fibra de vidre.
La coberta o cúpula, per la seva banda, és la part superior de la lluerna. El normal és que tingui forma semiesfèrica o piramidal, perquè l’aigua discorri amb fluïdesa quan plou. Aquestes formes afavoreixen a més el pas de la llum. Es construeixen en materials sintètics, com el metacrilat, o uns altres més resistents per a casos especials, com els terrats transitables o per a edificis que hagin de complir amb condicions especials contra possibles incendis.
Existeixen claraboies especials fabricades en materials reflectors, que permeten el pas de la llum natural però eviten la concentració de la calor. Són aconsellables sobretot per a zones molt caloroses. Altres sistemes inclouen dues cobertes, per generar una major aislación quan les temperatures són molt baixes o molt altes, de la mateixa forma que les finestres de doble cristall.
I també existeixen cortines per a lluernes, pensades per a habitacions o altres espais on pot ser necessari bloquejar per moments l’accés de llum, de forma parcial o total, per dormir durant el dia, mirar televisió, etc.
