Familiar pròxim dels grans cítrics, el taronger nan (també conegut com a taronger xinès o quinoto, entre altres noms) és un fruiter que en la majoria de les seves espècies no supera el metre d’altura, la qual cosa el fa idoni per al seu cultiu en interiors. Aquest article destaca el seu caràcter de “fruiter bonsai”, enumera consells per al seu cultiu i repassa la seva història i els seus variats noms.
El taronger nan, un “fruiter bonsai”
Es coneix com a tarongers nans a tot un gènere d’arbres i arbustos fruiters que, a causa de la seva reduïda grandària (les espècies més comunes no superen el metre d’altura), s’utilitzen per al seu cultiu en interiors, de la mateixa manera que els bonsais. Com són de fulla perenne, la seva presència es gaudeix tot l’any i en particular durant els mesos de primavera i estiu també de l’agradable i fresca fragància dels seus fruits i flors, que moltes vegades neixen alhora.
El taronger nan és de fulla perenne i sovint les seves flors i fruits neixen alhora
Es diu “taronger” perquè és un familiar pròxim dels cítrics. El fruit del taronger nan és comestible però el seu sabor és molt àcid, semblança al de la llimona. Es conrea de manera comercial a la Xina i altres països del Llunyà Orient, en països de la conca mediterrània i de Sud-amèrica i en uns altres com els Estats Units, Austràlia i Sud-àfrica.
Consells per al cultiu del taronger nan
Per a tenir tarongers nans a l’interior de la llar, convé seguir una sèrie de consells que s’enumeren a continuació.
Necessita de molta llum, encara que millor evitar els raigs directes del sol, i una temperatura que no baixi dels 13 °C. També han d’estar a resguard dels corrents d’aire que fan que perdin les seves fulles.
A l’estiu i èpoques de temperatures altes s’ha de regar tots els dies, mentre que en l’hivern n’hi ha prou amb un reg setmanal, sempre amb la cura de no entollar la terra i que tingui un bon drenatge. És important que l’aigua no sigui calcària, ja que això pot ocasionar greus danys en les arrels i marcir la planta. També és bo ruixar les fulles tots els dies amb aigua més aviat tèbia: ajuda al fet que es conservin fresques i saludables.
Convé mantenir el taronger nan en un mateix lloc, ja que els desplaçaments li estressen i fan perdre les fulles
És molt recomanable mantenir la planta en llocs fixos, ja que s’acostuma als llocs i els desplaçaments li provoquen estrès i, com a conseqüència, la pèrdua de fulles i flors. També té efectes beneficiosos conrear diversos exemplars alhora, ja que si es col·loquen a prop els uns dels altres generen una “sort de microclima” que afavoreix que es cobreixin les seves necessitats d’humitat ambiental.
Igual que gairebé totes les plantes, el taronger nan (sobretot quan és jove) requereix ser trasplantat a un recipient més gran cada dos anys, o bé quan s’aprecia que les arrels surten per sota o si es nota que ja no surten fulles noves. Necessita de tests grans que li proporcionin suficient espai per a desenvolupar arrels extenses.
És aconsellable no podar molt el taronger nan. El millor moment és la primavera i el més apropiat és que sigui només una poda de manteniment, per a donar-li la millor forma a la seva copa i mantenir la seva grandària, i sempre que l’exemplar estigui sa.
El substrat ha de ser ric en nutrients i una mica àcid, amb un pH d’entre 5 i 6. Les dosis d’abonament han de ser petites, i introduir-se en el mantillo (capa superior del sòl) en els mesos de primavera i estiu.
El taronger nan rep diversos noms, com a taronger xinès, taronger de Panamà, citrus mitis, calamondín o calamondia, quinoto i cumquat. Aquest últim és el seu nom xinès, que deriva d’una expressió que significa “taronja daurada”.
Els especialistes presumeixen que el taronger nan és originari de la Xina, encara que no es té la certesa pel fet que aquesta planta no existeix en estat silvestre enlloc. Però hi ha referències del seu cultiu en aquest país asiàtic ja en el segle XII, mentre que al Japó en el segle XVIII.
Les primeres al·lusions a Europa són de 1646, quan uns missioners portuguesos van descriure els exemplars que havien vist a la Xina. El nom científic del gènere és “Fortunella”, en homenatge a Robert Fortune, un col·leccionista britànic del segle XIX que va portar els primers exemplars d’aquestes plantes d’Orient a Europa.
