La farigola és una de les espècies més utilitzades en la gastronomia mediterrània. És un arbust que creix amb summa facilitat, sense exigir massa cures, amb un bell aspecte i una agradable aroma, la qual cosa li converteix en un exemplar idoni per a qualsevol jardí. Aquest article ressenya les principals característiques de la farigola, el seu cultiu i multiplicació, les seves capacitats gastronòmiques i medicinals i altres usos d’aquesta planta al llarg de la història.
Principals característiques de la farigola
La farigola és una planta coneguda sobretot per la seva utilització en gastronomia, com a espècia amb la qual es condimenten sopes, guisats, carns i formatges. En gran mesura la seva “fama” es deu a la facilitat amb la qual creix en tot tipus de sòls sense molta humitat i sota l’acció directa dels rajos del sol, la qual cosa ha fet que es difongui molt a la zona del Mediterrani, tant en el sud d’Europa com en el nord d’Àfrica i regions temperades d’Àsia.
La farigola en general no supera els 30 cm d’altura, i les seves fulles i flors són diminutes
El nom científic d’aquest gènere és Thymus i reuneix unes 350 espècies, la més coneguda de les quals és la trucada Thymus vulgaris. La seva altura no aconsegueix els 30 centímetres d’altura, encara que en certs casos pot superar els 40. És un arbust perenne, llenyós i de fullatge aromàtic. Les seves fulles -també perennes- són molt petites: mesuren entre 4 i 20 mil·límetres.
Les flors de la farigola són diminutes, de color groc, porpra o blanc. Creixen agrupades en racimos terminals molt densos. La floració es produeix entre març i juny, és a dir, durant tota la primavera. Igual que la resta de les parts de la planta, les flors desprenen una intensa fragància, com a producte de les glàndules essencials que formen part de la seva composició fisiològica.
La farigola: cultiu i multiplicació
La farigola creix de manera silvestre en tot tipus de sòls, amb una gran facilitat per desenvolupar-se en vessants secs exposats al sol, terrenys pedregosos, argilencs, calcaris, envoltats de matolls, etc. Per això, en cas de conrear-ho en el jardí, s’ha de procurar que ocupi un lloc no massa humit, amb molt bon drenatge, i que rebi llum del sol durant bona part del dia.
En el jardí, la farigola ha d’ocupar un lloc més aviat sec i que rebi molta llum del sol
La multiplicació es realitza sobretot a partir de llavors, que s’han de sembrar al començament d’abril. El temps de germinació és d’entre dues i quatre setmanes. També es poden emprar altres mètodes de multiplicació, tals com la divisió de mata (que ha de realitzar-se en la mateixa època: la primavera), l’acodo (a la primavera o tardor) o la divisió en esqueixos semimaduros (al començament de l’estiu).
La recol·lecció, per la seva banda, ha d’efectuar-se durant l’estiu: s’han d’arrencar les fulles de les tiges seques, amb cura de deixar en la planta bastants flors, que garanteixin la seva reproducció (la farigola té una vida benvolguda en uns cinc anys). Després, les fulles es dessequen en un lloc fresc, a l’ombra i amb corrents d’aire que garanteixin la ventilació.
Capacitats gastronòmiques i medicinals de la farigola
Existeixen multitud de plats de carns i verdures assaonats amb farigola, des de vegetals al forn i patates rostides fins a rissoto o carn de vedella o conill. Però s’ha de tenir precaució, en cas de la seva ocupació en gastronomia, atès que la seva intensa aroma pot ser contraproduent per a un plat si s’afegeix una quantitat excessiva.
La farigola també s’utilitza per a infusions: es recomana la seva preparació amb una quantitat d’aigua equivalent a una tassa per cada cullerada petita de farigola i beure després de deixar-ho reposar durant uns deu minuts.
Se li atribueixen, a més, nombroses propietats medicinals: estimular la circulació de la sang i el sistema nerviós, prevenir problemes gàstrics i intestinals, activar la circulació capil·lar, com expectorante i fins i tot contra problemes com l’halitosis i l’herpes.
Al llarg de la història, diferents cultures van donar a la farigola diferents usos, aprofitant el seu bell aspecte, la seva agradable aroma i la seva capacitat de créixer sense exigir atencions especials en gairebé qualsevol terreny.
Els egipcis empraven la farigola com a part de les seves fórmules per embalsamar, mentre que els grecs ho utilitzaven com a encens durant els ritus en els seus temples. Els romans purificaven els seus habitatges amb farigola i s’atribueix a aquest imperi la seva difusió a través de gairebé tota Europa.
Les propietats curativas atribuïdes a la farigola van contribuir al fet que es relacionés també amb el valor i el coratge. En l’Edat Mitjana, petites fulles o flors de farigola acompanyaven molts regals que les dones feien als cavallers o guerrers, amb la finalitat d’infondre en ells tals qualitats. Avui dia, ningú afegeix farigola en els menjars amb tals intencions, però les seves propietats com a condiment són suficients per seguir gaudint d’ell.
