La mimosa és una planta que en aparença pot resultar delicada però que, no obstant això, disposa d’un sistema de defensa molt efectiu contra els animals. Es tracta de la simulació d’un vegetal sense vida en tancar les seves fulles, d’aquesta manera mostra un port poc apetible per als possibles comensals que a ella s’acosten. Això és possible gràcies a la capacitat de les seves pinnades fulles, compostes per nombrosos foliolos petits que es contreuen gràcies a un mecanisme que es troba en la base d’aquestes.
Sota la denominació de mimosa, i com a pertanyent al grup de les mimosáceas, es poden trobar diverses espècies de plantes herbàcies, d’arbustos o arbres, tant de fulla perenne com caduca, entre les quals destaquen la mimosa púdica, la spegazzinii (arbust), la sensitiva (trepadora) i la rubicaulis (arbre). Generalitzant, es pot dir que les flors d’aquesta planta són de color rosaci i tenen una graciosa forma arrodonida desigual que la fan molt recognoscible.
És important saber que l’origen d’aquesta planta està a Amèrica del Sud, i més concretament a l’Argentina, per a entendre alguns de les cures que requereix. La cura bàsica radica en el fet que cal conrear-la en sòls tous, molt ben drenats, en els quals existeixi una important presència de sorra. Dit això, queda clar que per a assegurar un terreny humit és recomanable regar-la dues vegades per setmana, afavorint així un òptim desenvolupament de la planta.
Es pot dir que la mimosa resisteix bé l’hivern, sempre que no s’aconsegueixin temperatures pròximes als zero graus, però és convenient situar-la en zones resguardades del vent en les quals a més pugui rebre la incidència directa dels raigs de sol.
Convé saber que aquesta planta floreix durant la primavera i gran part de l’estiu, època de l’any en la qual és aconsellable abonar, mensualment, amb un fertilitzant nitrogenat per a prolongar la seva bona presència. També és capaç d’aportar color durant els mesos més durs de l’any, en l’hivern.
