Les plantes del jardí exigeixen una sèrie de cures específiques, segons l’espècie que es tracti. En el cas de les tanques i altres arbustos, la poda és de summa importància, no solament per a la salut de la planta sinó també pel paper estètic que aquests exemplars compleixen. Aquest article aborda la importància i les eines de la poda de tanques i arbustos, les maneres de podar les tanques formals i informals i consells per la poda d’aquestes espècies.
Importància i eines de la poda de tanques i arbustos
La poda, una atenció important para gairebé totes les espècies que es conreen en interiors o jardins, adquireix un paper vital quan es tracta de tanques vives i arbustos. A diferència d’altres famílies de plantes, en aquests casos la poda de formació no ha d’efectuar-se solament en els seus primers anys de vida, sinó al llarg de tota la seva existència, a causa que la seva forma i dimensions són un component fonamental de la cura de les tanques. També és important per la fructificación i el rejuvenecimiento.
Molts cortasetos elèctrics funcionen amb bateries, la qual cosa permet treballar amb major autonomia i comoditat
Les eines apropiades per realitzar aquesta tasca són tant les tisores cortasetos -conegudes com a “tisores de podar”- com els cortasetos elèctrics, que es comercialitzen al mercat en diferents grandàries, perquè s’adaptin al treball amb plantes més grans o més petites. Molts models d’aquests aparells funcionen amb bateries, que els atorguen autonomia i permeten treballar amb ells amb major comoditat, sense necessitat que estiguin connectats per mitjà d’un cable al corrent elèctric.
Dues maneres de podar les tanques
Les tanques es divideixen en dos grups, formals i informals, i cadascun d’ells requereix un tipus de poda determinat.
1. Tanques formals: són els que s’utilitzen com a “murs” en els jardins o els patis de les cases. Exigeixen un treball de poda més exigent, almenys dues vegades a l’any (de vegades més), per mantenir les seves línies rectes i una grandària adequada. Les espècies més comunes empleades per a aquesta classe de tanques són els ligustros, les arizónicas, el boix i la macrocarpa.
L’idoni és deixar-los créixer lliures fins que aconsegueixin l’altura en la qual es desitja mantenir-los, tret que aquesta sigui superior a 1,5 metres. Fins a aquest moment, solament convé retallar els brots laterals que creixin massa. Quan hagin aconseguit l’altura citada, s’han de tallar per frenar el seu creixement cap amunt i permetre que, en créixer les branques de sota, guanyi densitat en el seu interior. Després se seguirà retallant a aquesta mateixa altura, per mantenir-la, o bé es deixarà créixer fins a l’altura desitjada.
En regions més càlides i humides, poden ser necessàries fins a cinc podes anuals
La primera de les dues podes anuals recomanades ha de realitzar-se a mitjan primavera, entre abril i maig, i el segon al final de l’estiu, al setembre. La funció de la primera poda és frenar el ràpid creixement que es produeix en aquest moment de l’any, perquè no sigui solament veloç sinó també sòlid i vigorós. La segona poda permet controlar el rebrot de la tardor. En regions més càlides i humides, és probable que facin mancada més de dues podes a l’any. A causa que la planta brolla i creix amb major rapidesa, poden ser necessàries fins a cinc. En tals casos, les podes han de realitzar-se de forma periòdica entre març i octubre. És a dir, s’aconsella evitar les retallades en els mesos de temperatures més baixes.
2. Tanques informals: es deixa que creixin amb major llibertat i en molts casos floreixen. Cal podar-los solament una vegada a l’any i, fins i tot, en certs anys convé no podar-los. Algunes espècies utilitzades per a tanques informals són els baladres, espinoses com l’acàcia espinosa o el berberis, o florals, com el roser, la camelia i l’hibisc. Encara que a alguna d’aquestes espècies se li pot donar una determinada forma ornamental, és molt més difícil que a les recomanades per a tanques formals, que admeten composicions gairebé escultòriques.
Tret que es tallin de forma recta per donar a la tanca una aparença de “mur”, en podar aquests arbustos s’ha de procurar que la part superior de la planta sigui més petita que la inferior, amb la finalitat de que l’exemplar es mantingui ferm i facilitar així que la llum del sol aconsegueixi les zones baixes i interiors. En cas contrari, aquests sectors es veuran deteriorats i despoblats i, a poc a poc, la planta perdrà color, forma i atractiu.
Per assegurar-se que se segueix una línia recta en tallar la part superior d’una tanca, convé tendir una corda des d’un extrem fins a l’altre de la línia d’arbustos i després seguir-la amb les tisores o el cortasetos elèctric. També és recomanable l’ús d’un nivell en tibar la corda, per garantir la seva horitzontalitat.
Si l’arbust envelleix, es pot realitzar la trucada poda de rejuvenecimiento o de regeneració, consistent en un tall dràstic, gairebé fins al tronc, que permet que la major part de les branques de l’exemplar tornin a néixer amb major força. Això és practicable sobretot amb espècies com el ligustro, que creixen amb rapidesa, encara que en altres (com el boix o la macrocarpa) pot ser més difícil i no sempre es tenen els resultats esperats.
S’aconsella l’ús de guants per fer la poda, i també -sobretot si el sector sobre el qual s’ha de treballar queda a la mateixa altura o per sobre dels ulls- el d’ulleres , per protegir els ulls de petites branques, estelles o la simple pols que poguessin desprendre’s.
El més idoni és podar des d’a baix cap amunt. Per treballar en la part inferior de la planta, la millor postura és a la gatzoneta i amb l’esquena recta i, a partir d’aquí, pujar cap a la zona superior. En cas que la tanca sigui molt alt, caldrà ajudar-se amb una escala que compleixi amb les normes de seguretat, per prevenir accidents.
