Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Economia domèstica

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Atenció! Càmeres gravant

La privadesa es veu condicionada per garantir la seguretat

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dissabte, 09deJunyde2007

Cada vegada és més freqüent observar cartells que adverteixen de la presència de càmeres gravadores en funcionament. Hi ha objectius per una infinitat de llocs: als carrers de Ceuta i de Londres, en serveis públics i privats, en recintes oberts i tancats… La Llei de Videovigilancia, aprovada en 1997, autoritza a instal·lar càmeres fixes i mòbils per motius de seguretat. S’obre una pugna entre intimitat i seguretat. On, quan i en quines situacions està permès gravar a usuaris i transeünts? S’ha d’avisar sempre de la presència d’aquestes càmeres?

Img camarasImagen: Rupert Ganzer

“Per la seva seguretat hi ha càmeres gravant en aquest servei”. Cartells amb advertiments com aquesta es troben cada vegada amb més freqüència en el transport públic, als voltants de bancs i institucions, etc. Ja comença a ser comuna gravar als carrers d’algunes ciutats com Ceuta o Londres. A la capital britànica, els agents de seguretat disposen, fins i tot, d’un sistema de so que els permet amonestar als vianants quan adopten conductes incívicas.

La coneguda popularment com a Llei de Videovigilancia, aprovada a l’agost de 1997 i que va entrar en vigor el 18 d’abril de 1999, permet la col·locació de càmeres autoritzades per captar tot el que succeeixi en espais públics sota la supervisió de la Policia. I és que la videovigilancia és determinant per esclarir delictes. Ajuda a resoldre atracaments i robatoris. Per això, cada vegada són més els serveis i municipis que es plantegen la possibilitat d’instal·lar càmeres per millorar la seguretat ciutadana. A Andalusia, per posar un cas, han de justificar-ho davant una comissió d’experts, que és la que autoritza o no la seva engegada. Recentment s’han col·locat els “ulls” de l’Ajuntament i de la Subdelegació del Govern, per exemple, al centre de Màlaga.

Augmenten els serveis i municipis que es plantegen la possibilitat d’instal·lar càmeres per millorar la seguretat ciutadana

Existeixen fonamentalment dos requisits que autoritzen a realitzar aquests enregistraments. “El primer és que les càmeres de vídeo siguin instal·lades i utilitzades per les Forces i Cossos de Seguretat; o que, si són instal·lades per una entitat privada, com per exemple un banc, es trobin controlades i dirigides per les esmentades Forces i Cossos de Seguretat. El segon és que la instal·lació tingui per objecte la cobertura d’alguna de les finalitats previstes en l’article 4 de la Llei Orgànica 4/1997, que es refereixen a la prevenció i persecució d’infraccions relacionades amb la seguretat ciutadana”, aclareix Javier Muñoz, advocat i director de iabogado.com .

Seguretat i intimitat

Muñoz assegura que “tant les càmeres de vídeo fixes com les mòbils estan subjectes al règim de permís previ previst en la Llei”. El debat fa temps que està servit. Però s’ha reavivat amb l’última funcionalitat del cercador Google Maps, que ofereix un recorregut a peu de carrer per ciutats nord-americanes com a Sant Francisco o Nova York. Algunes persones s’han mostrat molestes perquè en les preses -efectuades amb una càmera des d’un cotxe- se’ls reconeix enfront d’establiments de mala reputació.

El text de la norma espanyola rasa la possible col·lisió entre el dret a la intimitat i a la seguretat

Hi ha els qui entenen que aquests enregistraments constitueixen una violació total de la seva intimitat i els qui consideren que són imatges públiques totalment legals. Els defensors de la instal·lació de circuits tancats de TV que registren el que esdevé en un lloc les 24 hores del dia els 365 dies de l’any destaquen la labor de protecció davant possibles delictes o comportaments inadequats que exerceixen aquests sistemes. Però també jutges, polítics i algunes ONG van voler declarar inconstitucional la llei que permet a Espanya la seva generalització.

El text de la norma espanyola rasa la possible col·lisió entre el dret a la intimitat i a la seguretat: “La captació, reproducció i tractament d’imatges i sons no es consideraran intromissions il·legítimes en el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge”, fixa l’article 2.

La tecnologia acompanya

Una enquesta de l’empresa de seguretat privada ADT realitzada a Madrid va concloure que un 70% dels ciutadans acceptarien “amb relatiu grat” sotmetre’s a videovigilancia “sempre que afavoreixi la seguretat ciutadana”, enfront d’un 23% que van opinar que les càmeres violaven la seva privadesa.

Cada vegada són més barats i menys costosos de mantenir els circuits de vigilància

La seguretat evidentment està guanyant la batalla al dret a la intimitat. I la tecnologia acompanya i en bona mesura és responsable d’aquesta bolcada. Cada vegada són més barats i menys costosos de mantenir els circuits de vigilància. L’accés remot ara s’estableix, en general, per mitjà d’Internet.

El món de les mini-càmeres canvia diàriament. Cada dia els models són més petits i es camuflen més fàcilment. Tenen més resolució, graven per infrarojos, disposen de visió nocturna, emissió de video per radi… En establiments especialitzats es venen càmeres des de 1cm x 1cm, en color i en blanc i negre, capaços de veure per un orifici de 2 mm de diàmetre. El preu depèn de molts factors, però les hi ha per menys de 150 euros.

Condicions legals

La Llei en el seu articulat estableix algunes cauteles per evitar els abusos en la seva utilització:

  • La presència de les càmeres ha d’estar anunciada amb cartells en un àrea de 500 a 900 metres. El públic ha de ser informat de manera clara i permanent de l’existència de càmeres de vídeo fixes, i de l’autoritat responsable. Bastarà amb un cartell que anunciï que la zona aquesta sotmesa a videovigilancia, sense necessitat d’indicar l’emplaçament concret de les càmeres.

  • Les cintes hauran de ser destruïdes en el termini d’un mes després de l’enregistrament, excepte si les imatges tenen a veure amb infraccions penals o administratives.
  • El reglament dona ordre de destruir els enregistraments que incloguin l’interior d’edificis propers i totes aquelles en les quals figurin converses privades o en les quals apareguin persones en actituds que puguin afectar a la seva intimitat.
  • A títol personal, qualsevol ciutadà pot exercir els drets d’accés i cancel·lació dels enregistraments en què crea que apareix. “L’exercici d’aquests drets pot ser denegat per qui custodiï les imatges i sons, en funció dels perills que poguessin derivar-se per a la defensa de l’Estat, la seguretat pública o les recerques policials”, informa Muñoz.
  • La Llei Orgànica 4/1997 sobre la Utilització de Càmeres de vídeo per les Forces i Cossos de Seguretat en Llocs Públics estableix sancions per els qui incompleixin la norma.
  • L’arxiu de les imatges que no sigui objecte d’una organització sistemàtica, de manera que es permeti la seva cerca a partir de les dades d’una persona concreta, no es considera fitxer a l’efecte de la Llei de Protecció de Dades. Per tant, en aquests casos no és aplicable aquesta normativa. Per contra, si aquestes imatges són efectivament incorporades a un fitxer llavors sí serà aplicable la Llei de Protecció de Dades, i per tant, el titular de la càmera de vídeo haurà de comptar amb el consentiment inequívoc dels afectats.
  • Quan la instal·lació de les càmeres de vídeo suposi una intromissió il·legítima en l’honor, la intimitat o la pròpia imatge, els afectats poden exercir accions a l’empara de la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, davant els jutjats civils, i en els casos més greus, acudir fins i tot a la via penal per la comissió d’un delicte contra la intimitat (article 197 del Codi Penal).
  • El text contempla “el principi de proporcionalitat“, és a dir, que la utilització d’aquests sistemes es dirigeixi a la cerca de l’objectiu buscat i que els beneficis perseguits siguin majors que els perjudicis que pugui causar.

En qualsevol cas, “no es poden utilitzar càmeres de vídeo per prendre imatges ni sons de l’interior dels habitatges, ni dels seus vestíbuls, salvo amb el consentiment del titular o autorització judicial quan s’afecti de forma directa i greu a la intimitat de les persones, així com tampoc per gravar converses estrictament privades. Les imatges i sons obtinguts accidentalment en aquests supòsits han de ser destruïdes immediatament”, afirma taxatiu Javier Muñoz.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions