Convé conèixer quins són els requisits exigibles a qualsevol comissió perquè pugui predicar-se la seva legalitat:
a) Ha d’existir un pacte previ i exprés amb el client respecte al concepte i quantia de la comissió que se li repercutirà. És a dir s’ha de recollir en el contracte signat per totes dues parts, sense que càpiga una remissió genèrica a tarifes, que expressament prohibeix la LGDCU.
b) Les comissions han de recollir-se en un llibre de tarifes o fullet a la disposició del públic, i prèviament a la seva aplicació han de ser comunicades al Banc d’Espanya, requisits tots aquests exigits per la Circular 8/90 del Banc emissor.
c) Han d’obeir inexorablement a un servei efectivament prestat. És aquí on sorgeixen les majors discrepàncies. Algunes comissions ho són només nominalment, però no en la realitat, atès que no es corresponen a la realització de cap servei.
Anàlisi la legalitat de les comissions a dalt citades:
1. Comissió de manteniment.
S’aplica als titulars d’un compte corrent o de crèdit pel mer fet de ser-ho, amb independència del saldo, nombre de seients practicats, etc. Sol tenir una periodicitat de liquidació trimestral o semestral. En principi caldria predicar la seva legalitat, atès que no s’aprecia, a primera vista, servei cap afegit que les entitats prestin als seus clients.
2. Comissió d’administració.
Aquí la justificació del cobrament es fonamenta en el fet de reflectir convenientment els moviments i operacions realitzats amb el compte. Si es cobra conjuntament amb la comissió de manteniment, una de les dues comissions manca de sentit.
Quant al seu cobrament per part de les caixes d’estalvi, resulta interessant veure el que s’estableix en l’article 29 de l’Estatut de les Caixes Generals d’Estalvi Popular que ve a dir que l’administració dels estalvis de l’imponent serà totalment gratuïta. Això implica que aquelles entitats que tenen el concepte de caixa “d’estalvi” no poden cobrar cap de les dues comissions citades en el present article.
