Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Copyleft, drets per a l’autor

Les llicències Creative Commons ofereixen als autors la possibilitat de triar com volen protegir les seves obres
Per miren 2 de febrer de 2005

El moviment copyleft tracta d’estendre una idea nascuda amb el programari lliure: la llibertat de còpia, modificació i circulació de les obres no sols fomenta la difusió de la cultura, sinó que fet i fet és útil per al reconeixement dels autors, i fins i tot per al seu recompensa econòmica. Les llicències copyleft de Creative Commons (CC), ja adaptades a legislació espanyola, pretenen facilitar als artistes la divulgació de la seva creació mitjançant un rang flexible de protecció, sense que hagin de triar entre el tot o el no-res que representen el domini públic i el copyright: o qualsevol pot atribuir-se els textos, o ningú pot difondre’ls sense permís fins a 70 anys després de la mort de l’autor. CC no vol competir amb el copyright, sinó complementar-lo.

Reescriure la propietat intel·lectual

Explicava Cory Doctorow, novel·lista i activista digital, en una recent conferència a Madrid, com el copyright i el dret d’autor -mecanismes per a regular la tecnologia – s’han anat adaptant a l’evolució dels sistemes de còpia i distribució d’obres originals. Les noves tecnologies sempre han provocat el pànic entre els titulars dels drets de cada època. “Quan es va inventar la ràdio, els intèrprets en directe van intentar portar a Marconi a judici per crear un aparell que permetia als oïdors sintonitzar una emissió sense pagar l’entrada. El videograbador li va donar tal esglai a Hollywood que van manar al seu portaveu al Congrés per a dir que ‘el videograbador és a la indústria nord-americana del cinema el que l’Estrangulador de Boston és a la dona que està sola a casa’”, compte Doctorow.

Els legisladors han hagut d’anar adaptant els drets d’autor a la tecnologia per a bé de la societat i dels mateixos autors. Es van adonar que el fet que el vídeo pugui gravar, copiar, avançar ràpidament i saltar-se els anuncis de les pel·lícules emeses per televisió és una qualitat, no un defecte… “Els avanços tecnològics han permès que un número mil vegades major d’artistes facin una quantitat mil vegades major d’art, guanyant mil vegades més diners alhora que arriben a un públic mil vegades més extens”, segons el co editor del popular weblog Boing Boing.

Amb l’arribada d’Internet, “una tecnologia que com la fotocopiadora, el fonograma, la televisió per cable o la gramola, necessitava una nova legislació de drets d’autor per a poder coexistir pacíficament amb la resta del món”, les coses van canviar de rumb. Doctorow creu que l’OMPI (Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual) va decidir que “la característica principal d’Internet, la capacitat de moure dades d’un lloc a un altre sense cost ni control, era un problema a resoldre i no una solució en si mateixa”.

Per a arreglar “” Internet es van establir tractats internacionals que la “criminalitzaven”, assegura Doctorow. Les noves lleis “van crear nous delictes per a les persones que copiessin fitxers contravenint la vella llei de copyright, van crear la idea de l’antielusión ‘’, que diu que és il·legal trencar el forrellat a una obra amb copyright, il·legal dir-li a algú com trencar el forrellat, i il·legal dir-li a algú com esbrinar com trencar-lo”. L’efecte d’aquestes noves lleis ha estat nefast, diu: “no han aconseguit que una sola obra original deixi de circular lliurement per Internet ni han posat un sol cèntim en la butxaca d’un titular de drets, però han recolzat a un munt de negocis que s’aprofiten dels drets d’autor a costa del públic”.

Aquest estat de coses, amb una progressiva extensió dels drets d’autor, que cobreixen més àmbits durant més temps -a Espanya els drets d’explotació de l’obra duren tota la vida de l’autor i 70 anys després de la seva mort-, en un context on les noves tecnologies faciliten com mai abans la còpia i distribució, ha provocat el moviment “altre copyright és possible”. Uns (entre els quals estan molts autors) defensen que la cultura (la informació) vol ser lliure, i que facilitar la difusió d’una obra no sols beneficia a la societat, també acaba per recompensar als autors. En el costat contrari, part de la indústria (grans discogràfiques, estudis de cinema, editorials, etc.) i molts artistes s’aferren al vell copyright com a única manera de combatre a la rampant pirateria, que en forma de top ‘manta’ o intercanvi d’arxius en Internet lacera la venda d’originals.

Què és Copyleft?

La idea del copyleft va ser concebuda per Richard Stallman, figura central del moviment del programari lliure. El vocable neix amb una doble oposició a copyright (dret de còpia): copyleft (còpia deixada o abandonada) indica que no es restringeix la còpia (és més, es convida a copiar) i a més ‘left’ (esquerra, en anglès) es contraposa a right ‘’ (‘dret’ però també ‘dreta’). L’origen del copyleft s’engloba en el moviment del programari lliure, que defensa la llibertat de redistribuir i canviar els programes informàtics, que es creen amb el codi font obert (es poden veure els ‘budells’ al programa per a millorar-lo o adaptar-lo).

Per descomptat, la forma més senzilla per a alliberar ‘’ un programa és posar-lo en el domini públic, la qual cosa no evita que algú ho modifiqui i ho tanqui amb copyright com si sempre hagués estat seu. En lloc d’això, el Projecte GNUva desenvolupar la llicència GPL (sigles en anglès de Llicència Pública General) i altres llicències de programari lliureper a protegir la creació amb copyleft, un instrument legal pel qual s’atorga el dret a utilitzar, modificar i redistribuir el codi del programa o qualsevol programa derivat d’aquest, però sense canviar els termes de distribució. És a dir, la qual cosa neix lliure ha de continuar sent lliure.

Així, copyleft defineix les llicències de programari lliure i per extensió a totes les llicències que no són copyright, entre les quals destaquen les de Creative Commons, que tracten d’estendre el copyleft molt més allà del programari.

Contra els excessos

Si el copyright va néixer com una fórmula per a recompensar als creadors pel seu treball, del seu abús i l’excessiu control que exerceix sobre la difusió de les obres -en una creixent tendència a equiparar la propietat intel·lectual amb qualsevol altra propietat (com un cotxe), la qual cosa, segons els experts, limita l’accés i difusió de la cultura- ha sorgit el copyleft. Les llicències copyleft no pretenen acabar amb el copyright, sinó “crear un procomún mitjançant la inserció d’un continu legal on abans existia un salt abrupte entre blanc i negre, entre domini públic i ‘tots els drets reservats’”, explica Javier Candeira, co editor de Barrapunto. “Creative Commons -continua Candeira- aspira a instal·lar un sistema de graduació que permeti tenir un copyright amb matisos; però no abolir el copyright“.

Enfront de la idea que el copyleft acabarà amb la remuneració dels autors i en últim acabo amb la creació, les noves llicències neixen “per a afavorir, per a apuntalar, per a empènyer la creativitat… per a permetre que els autors i els que gaudeixen de les seves obres puguin tenir una millor relació, perquè el flux de les idees torni a alliberar-se d’una forma controlada pels autors”, segons José Cervera, periodista especialitzat en Internet. L’autor dels weblogs Retiario i Perogrullo explica en ‘216 segons de mirada:la justificació econòmica del copyleft‘ com en l’economia ‘de l’atenció’, marcada per la superabundància d’informació, “el valuós són els ulls que et miren”, per la qual cosa el copyleft “no és generós, és una qüestió de supervivència”.

El discurs revolucionari o si més no rupturista dels advocats del copyleft (en el moviment copyleft hi ha diversos advocats), espanta als editors tradicionals, perquè ho veuen com una maça que derroca el pilar del seu negoci. No debades, a Doctorow se li pot sentir dir coses com: “Si les institucions dinosáuricas no poden donar una resposta millor a aquest meravellós món millor que està naixent gràcies a Internet, haurien d’enfonsar-se en el fang i morir”. O a Cervera apuntar que “ens enfrontem al que una legislació de propietat intel·lectual que ha perdut els papers pot suposar com a risc per a la cultura. L’única manera que puguem ajudar a empènyer a aquests dinosaures cap als gorgs de quitrà és utilitzar massivament les llicencies copyleft“.

Però la veritat és que hi ha dades que avalen que el sistema de control sobre la propietat intel·lectual és millorable i que les barreres per a la difusió de la cultura són molt altes: “Quan va néixer Internet, el 80% de la música gravada al llarg de la història no estava disponible a cap preu. S’havia esborrat, oblidat, retirat del mercat. Segons una decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units de fa un any, això és típic: el 98% de totes les obres amb drets d’autor no estan disponibles en el mercat”, compte Doctorow, que és Coordinador per a Assumptes Europeus de l’Electronic Frontier Foundation. I també és veritat que les llicències alternatives al copyright, si bé poden ser lesives per als intermediaris (que deixaran de treure profit), posen en mans de l’autor uns mecanismes de control sobre la seva obra que poden ser més o menys restrictius segons el seu desig.

Creative Commons, drets a mesura

El professor de dret de la universitat de Stanford, Lawrence Lessing, autor de Free Culture (traduïda a l’espanyol per Elástico.net), va fundar en 2001 l’organització sense ànim de lucre Creative Commons, convertida ara en referència mundial de la corrent copyleft. Creative Commons ha desenvolupat una sèrie de llicències (cc) per a oferir cobertura legal als autors que vulguin publicar les seves obres sense limitar el dret de còpia i distribució, que ja s’utilitzen en diversos països. A Espanya, Ignasi Labastida, de la Universitat de Barcelona, ha liderat el treball per a la seva adaptació a la legislació espanyola. L’1 d’octubre es van presentar a Barcelona i el passat 24 de gener es van celebrar a Madrid els 100 dies de Creative Commons a Espanya, amb la presència de Cory Doctorow i una representació d’escriptors, editors, músics i institucions que publiquen sota CC.

Alguns drets reservats

L’obra protegida amb una llicència Creative Commons es pot copiar, distribuir i comunicar públicament amb l’única obligació de reconèixer i citar a l’autor original. A partir d’aquí, l’autor que s’acull a aquesta mena de llicències decideix el grau de protecció, permetent o no:

  • L’ús comercial de l’obra.
  • Modificacions de l’obra (l’autor pot posar com a condició que les obres derivades es publiquin sota una llicència idèntica a la qual regula la seva obra).

A més, si desitja protegir la seva obra sota les lleis de propietat intel·lectual d’una jurisdicció específica, ha d’especificar el país, així com el format de l’obra (imatge, text, àudio, vídeo, etc.) i, de manera opcional, més informació sobre aquesta (títol, descripció, creador, etc.). La pròpia pàgina de Creative Commons crea la llicència (un resum ‘llegible pels humans’ i el text legal complet) i genera un codi perquè es pugui col·locar en qualsevol pàgina web.

Existeix una llicència estàndard i una sèrie de llicències específiques per a compartir ‘música’, ‘sampling’, per a programes informàtics, etc.

En el resum de la llicència simple (cc), una sèrie d’icones explica els drets de l’obra que se cedeixen:

  • Reconeixement. Es permet copiar, distribuir, exposar i interpretar l’obra protegida -i els treballs derivats d’ella- si l’autor figura en els crèdits.
  • No comercial. No es pot utilitzar l’obra per a finalitats comercials.
  • Sense treballs derivats. No es pot alterar, transformar o generar una obra derivada a partir de l’obra.
  • Compartir per igual. Es permet distribuir treballs derivats amb la condició que es mantingui una llicència idèntica a la de l’obra.
  • Exempled’una llicència ‘by-nc-nd’: amb Atribució, No comercial i Sense obres derivades.

    Aquest vídeo explica “els orígens i aventures del projecte Creative Commons”.

    Adoptar una llicència Creative Commons no suposa desproteger l’obra: “existeix la mateixa possibilitat de perseguir l’incompliment de la llicència, amb els mateixos advocats, els mateixos tribunals… que amb copyright; no es perd cap dret”, diu Cervera.

    Aquest tipus de llicències copyleft són compatibles amb una altra forma de protecció, com el copyright. Per a Lessing, copyleft és una branca del copyright, “és la forma correcta d’usar el copyright sense abusar dels monopolis que confereix”, explica Candeira. Cory Doctorow compte que la seva primera novel·la va sortir publicada en la major editorial de ciència-ficció del món i “alhora que sortia de la impremta, la vaig posar a la disposició dels lectors en Internet, sota una llicència Creative Commons”. Que sigui accessible en la Xarxa no ha minvat les vendes: “les dues primeres tirades s’han esgotat i el llibre va ja per la seva tercera reimpressió. A través d’Internet s’han distribuït més de mig milió de còpies”, assegura Doctorow.

    De la mateixa forma, Amador Savater, de l’editorial Aquarel·la, explica que dels quatre llibres que han editat amb llicència Creative Commons, tres són dels més venuts. Així mateix, el diari gratuït 20 minutos combina dos llicencies CC diferents, una per a les vinyetes i una altra per a la resta del contingut, mantenint el copyright per al material no propi, com les notícies d’agències.

    A poc a poc més mitjans i autors contemplen la possibilitat d’acollir-se a llicències alternatives al copyright per a aconseguir major visibilitat per a les seves obres i productes. El seu avanç s’enfronta a nombroses barreres, conclou Doctorow: “En cada cruïlla de la història dels mitjans, els interessos creats ploriquegen que l’últim invent -sigui la impremta, la ràdio, el videograbador o la Internet- destruiran la pròpia creativitat. Sempre s’equivoquen. Sempre”.