Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Declaració de la Renda: com fer-la quan es treballa en més d’una empresa

Si es reben ingressos de dos o més pagadors, les retencions són menors que si es cobra un únic salari, per la qual cosa la Declaració pot sortir a pagar
Per Gracia Terrón 18 de juny de 2009
Img abogado
Imagen: xlucas

Per a alguns contribuents, fer la Declaració de la Renda és un senzill exercici. L’habitual és tenir només un pagador durant l’any, que aplica la retenció pertinent en les nòmines mensuals. A més, molts d’aquests ciutadans no gaudeixen de deduccions per inversió en habitatge ni per fer aportacions a un pla de pensions. En aquests casos, el més freqüent és que el resultat, quan es presenta l’impost a Hisenda, sigui pròxim a zero: ni pagar ni cobrar massa. Al marge dels nombrosos contribuents que van tenir un únic pagador en 2009, uns altres compten amb diversos pagadors o durant l’exercici van canviar d’ocupació, la qual cosa pot suposar canvis substancials en presentar el seu IRPF.

Dos pagadors

L’objectiu de la Declaració de la Renda és gravar tots els ingressos que obté un ciutadà al llarg d’un exercici (en la campanya d’enguany es refereix a tot l’ingressat durant 2009). L’IRPF és un tribut de caràcter personal que grava la renda de les persones físiques, però que també té en compte les seves circumstàncies personals i familiars. En primer lloc, l’essència de l’impost és gravar la totalitat de la renda del contribuent, els rendiments procedents del treball personal, del capital mobiliari i immobiliari i de les activitats econòmiques (que tenen el seu origen en activitats professionals o empresarials) i els guanys i pèrdues de patrimoni de la persona física i, en el seu cas, les imputacions de renda. Fins i tot encara que el contribuent obtingui rendes fora del territori espanyol, estarà obligat a sotmetre’s a l’IRPF del nostre país.

Rendir comptes davant Hisenda suposa aplicar una retenció sobre tots els guanys (gravar), que recapta de manera periòdica amb la finalitat de contribuir a la millora de prestacions i serveis públics, com la construcció d’infraestructures, col·legis o hospitals, entre altres.

Tots els anys s’editen unes taules de retencions de rendiments de treball en funció dels ingressos que obté cada contribuent. L’any 2009, la retenció de rendes per treball quan el salari brut era de 12.000 euros se situava en el 7%. Per a rendes de 18.000 euros anuals bruts aconseguia l’11%, per a ingressos de 25.000 ascendia al 13%, mentre que per a 30.000 euros arribava al 16% i per a 50.000 euros, al 26%. Per part seva, els declarants amb base liquidable general superior a 53.407,20 euros, tributen a partir d’aquest límit a la mena del 43%. Això és així perquè l’IRPF és un impost progressiu, amb una tarifa de tipus creixents, que atén trams en funció de la base liquidable general del subjecte passiu. Aplica a cada tram ascendent un tipus impositiu cada vegada més elevat.

Les retencions es calculen sobre la base de la remuneració prevista per a l’any i d’acord amb les circumstàncies personals i familiars del treballador

En principi, si només es té un pagador, el normal és que la retenció aplicada estigui en funció d’aquestes taules i que el resultat de la declaració no pugui ser positiu (a pagar). No obstant això, quan un contribuent compta amb dos treballs o ha rebut ingressos de dos pagadors diferents al llarg de l’any, sí que és possible que Hisenda li hagi retingut menys del que es preveu, per aquest motiu la seva declaració pugui sortir a pagar.

Les retencions sobre rendes del treball es calculen sobre la base de la remuneració prevista per a l’any i d’acord amb les circumstàncies personals i familiars del treballador. Si un contribuent només té un sou i no s’aplica cap deducció (habitatge habitual, pla de pensions, etc.), en fer la declaració de l’IRPF, el resultat a ingressar o retornar hauria de ser zero.

Excepcions

Si hi ha diversos pagadors, cadascun realitzarà el càlcul de la retenció en funció del salari que vagi a pagar al treballador. Com que l’escala de l’IRPF és progressiva, el tipus de retenció en dos sous considerats de manera individual serà inferior a la retenció en cas de considerar el sou total. Per aquest motiu, quan se sumeixin en la Declaració, amb caràcter general, el resultat suposa pagar la diferència, encara que aquesta regla pot tenir excepcions.

  • Exemple pràctic: un treballador sense fills percep dos salaris de 20.000 i 30.000 euros, respectivament. En el primer cas, el tipus de retenció serà de l’11% i en el segon, del 16%. Durant l’any, pel salari de 20.000 euros bruts, haurà pagat a Hisenda 2.200 euros (en concepte de retenció de l’11%). Per part seva, pels 30.000 euros, l’Agència Tributària haurà recaptat 4.800 euros (retenció del 16%). En total, 7.000 euros en concepte de retenció. No obstant això, si es computés com a únic salari, el contribuent, que ha cobrat 50.000 euros, hauria d’haver abonat a Hisenda imposats per un 22% del seu sou, això és 11.000 euros en total (la retenció en rebre un salari de 50.000 euros bruts anuals és del 22%). Com només li han retingut 7.000 euros, en fer la Declaració, el lògic és que li surti a retornar (4.000 euros per concepte de rendiments de treball). Quan declara els 50.000 en el seu IRPF, en acumular els rendiments haurà de pagar el defecte de retenció.

Aquest exemple posa de manifest que és habitual gaudir de menors retencions durant l’any quan un contribuent rep ingressos per diverses vies, ja que els seus pagadors (empreses, en general) tracten el seu salari de manera individual, com si fos únic.

Per a evitar haver de pagar a Hisenda quan es tenen dos pagadors durant un exercici fiscal, es pot demanar una major retenció al segon pagador o bé aportar a plans de pensions o utilitzar la inversió en habitatge, que són dos dels incentius fiscals més importants. No obstant això, la Declaració pot ser més complicada quan en el mateix exercici ha canviat la situació personal o familiar del contribuent, la qual cosa també afecta a les retencions.

Què grava l’IRPF

Què grava l'IRPFL’IRPF és un impost subjectiu, perquè atén les circumstàncies personals del subjecte passiu. Se sustenta sobre la idea de gravar la renda disponible del contribuent, que és la part de renda que li queda una vegada descomptats els “mínims personal i familiar” (el “mínim vital”), la part dels seus ingressos destinada a cobrir les seves necessitats imprescindibles, segons les seves circumstàncies subjectives personals i familiars. La Llei 35/2006, de reforma de l’IRPF, va incrementar els imports d’aquest “mínim vital” del contribuent. A més, és un impost cedit de manera parcial a les comunitats autònomes, que estan facultades per a regular les tarifes corresponents al gravamen autonòmic (amb quatre trams) i les deduccions que recaiguin sobre el tram autonòmic de la base liquidable.

En particular, l’IRPF té en compte diferents classes de rendes del contribuent, que poden ser de diversa naturalesa: per treball, rendiment de capital (mobiliari i immobiliari), rendiments d’activitats econòmiques (abans empresarials i professionals), guanys i pèrdues patrimonials (denominació donada als increments i disminucions de patrimoni) o altres imputacions de renda establertes per la Llei. L’IRPF grava la totalitat de la renda del contribuent, amb independència del lloc on s’obtingui i qualsevol que fora la residència del pagador: es coneix com la “renda mundial”.

Per rendiments íntegres de treball es coneixen totes les contraprestacions, qualsevol que sigui la seva naturalesa (dineràries o en espècie), que derivin, de manera directa o indirecta, del treball personal o de la relació laboral o estatutària i no tinguin el caràcter de rendiments d’activitats econòmiques. En aquest apartat s’inclouen, amb caràcter general, els sous i salaris, prestacions per desocupació, les remuneracions per despeses de representació i les dietes i assignacions per a despeses de viatge (diferents de les de locomoció i les normals de manutenció i estada).

L’IRPF grava la renda total del contribuent, amb independència del lloc on s’obtingui i de la residència del pagador

Però a més, la llei de l’IPRF agrupa en l’apartat de rendiments de treball una altra àmplia sèrie de prestacions, com les pensions i havers passius percebuts dels règims públics de la Seguretat Social i classes passives, i altres prestacions públiques per situacions d’incapacitat, jubilació, accident, malaltia, viduïtat, orfandat o similars, o les ajudes percebudes pels beneficiaris de mutualitats generals obligatòries de funcionaris, col·legis d’orfes i altres entitats similars.

També entren en aquest capítol les pensions compensatòries rebudes del cònjuge i les anualitats per aliments a favor dels fills sense mediar decisió judicial.

D’igual forma, les quantitats que s’abonin, per raó del seu càrrec representatiu (eurodiputats, diputats i senadors), amb exclusió, en tot cas, de la part de les mateixes que aquestes institucions assignin per a despeses de viatge i desplaçament, també tenen la consideració de rendiments de treball, igual que les retribucions dels administradors i membres dels consells d’administració, de les juntes i d’altres òrgans representatius. D’entrada, tots aquests aspectes (pensions o prestacions) es consideren rendiments de treball.

Hisenda també tracta amb aquestes mateixes retencions les prestacions percebudes per productes financers, com els plans de pensions, els plans de previsió assegurats, les prestacions d’assegurances de dependència o les aconseguides per assegurances concertades amb mutualitats de previsió social les aportacions de la qual hagin pogut ser, almenys en part, despesa deduïble per a la determinació del rendiment net d’activitats econòmiques o objecte de reducció en la base imposable de l’impost. Les aportacions satisfetes pels promotors de plans de pensions o els compromisos d’empresaris per externalització de pensions, quan les mateixes s’imputin a les persones als qui es vinculin les prestacions, reben també el tractament de rendiments de treball.