Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Divorci exprés

La reforma aprovada al juliol de 2005 evita el pas previ de la separació i multiplica el nombre de ruptures en tot just mig any
Per miren 29 de març de 2006

L’única reforma que ha sofert la Llei del Divorci des que s’aprovés al nostre país en 1981 va tenir lloc al juliol del passat any i els resultats parlen per si sols. A pesar que la paperassa a presentar és el mateix, els terminis s’escurcen considerablement, la qual cosa ha provocat que el nombre de ruptures augmenti: durant 2005 es van trencar a Espanya 141.424 parelles, un 9,82% més que l’any anterior. Segons l’INE, en aquests moments es presenten un 80% de demandes de divorci, enfront d’un 20% de demandes de separacions. A què es deu aquest canvi? Amb la nova normativa es manté la figura de la separació per a aquelles parelles que la sol·licitin, però no és un requisit previ, aquesta és la principal novetat. Ara es pot sol·licitar directament el divorci transcorreguts tres mesos des del matrimoni, aquesta és la raó per la qual el nombre de ruptures s’ha multiplicat en tot just sis mesos. No obstant això, aquesta reforma no ha quedat exempta de polèmica, principalment perquè es qüestiona la regulació de la custòdia compartida, presentada d’una banda com un gran avanç però que, en la pràctica, només es reconeix quan existeix mutu acord entre els cònjuges.

En només tres mesos

Després de gairebé 25 anys de vigència, la Llei del Divorci aprovada en 1981 va ser reformada l’any passat. Sorgia llavors la Llei 15/2005, de 8 de juliol, per la qual es modificava el Codi Civil i la Llei d’Enjudiciament Civil en matèria de separació i divorci. Entre les seves novetats, la principal és la reducció dels terminis, la qual cosa ha propiciat que ja se la conegui com a Llei del divorci exprés.

Amb l’antiga norma, els matrimonis que volien divorciar-se havien d’esperar un any des de la celebració de les noces per a presentar la demanda de separació i, una vegada obtinguda, esperar un altre any per a presentar la demanda de divorci. Després de la reforma i encara que es manté la figura de la separació per a aquelles parelles que així ho sol·licitin, es pot presentar la demanda de divorci, sense separació prèvia, tan sols tres mesos després d’haver contret matrimoni. Excepcionalment, es pot presentar la sol·licitud de divorci abans dels tres mesos, per exemple, en casos de violència domèstica.

En només tres mesos

Per a l’advocat de família Ángel Palomino la reforma no ha estat tan gran perquè considera que només s’ha produït un escurçament dels terminis, encara que reconeix que per a moltes parelles aquest punt resulta “molt favorable”. “És a dir, si abans de la reforma una persona volia divorciar-se tènia que esperar el termini d’un any per a obtenir la separació i un altre any més per a obtenir el divorci, en total dos. Ara la sol·licitud pot fer-se en tres mesos, però el procediment legal és el mateix. La paraula ‘expressa‘ no significa que es presenta la demanda i es concedeix el divorci en uns dies, perquè el procediment continua sent el mateix, només s’han escurçat els terminis”, explica.

El fet que el procediment legal no hagi variat suposa que un matrimoni que vol divorciar-se ha de contractar, com abans, un advocat i un procurador (que poden compartir en els casos de ruptura de mutu acord), presentar la demanda de divorci, elaborar un Conveni Regulador per a definir les condicions de la ruptura i esperar a què el jutge concedeixi el divorci. “Antigament, el divorci estava penalitzat a Espanya, perquè per a arribar a ell calia passar per dos judicis, el de la separació i el del divorci. Clar que aquests dos procediments tenien alguns avantatges: perquè se celebarara el judici del divorci era necessari presentar un nou Conveni Regulador i, en aquest moment, es repassava allò que no havia funcionat en la separació, de manera que hi havia una altra possibilitat d’arribar a un acord”, reflexiona Palomino.

La reducció dels terminis sembla haver animat a molts matrimonis a posar fi a la seva unió i ha multiplicat el nombre de divorcis. “Actualment es presenten un 80% de demandes de divorci, enfront d’un 20% de demandes de separacions -constata l’advocat-. La majoria de la gent opta pel divorci perquè des que es presenta la demanda fins que es concedeix pot passar a penes un mes i mig o dos mesos, i aquesta és la grandíssima novetat”. Segons un informe del Consell General del Poder Judicial sobre l’impacte que ha tingut la reforma del Codi Civil i la denominada ‘llei del divorci exprés’, els divorcis consensuats van augmentar l’any passat un 80,93% (van passar de 28.612 en 2004 a 51.768 en 2005), mentre que els no consensuats es van incrementar un 70,32% (de 20.888 en 2004 a 35.577 en 2005) i les separacions van disminuir un 32,6% (de 77.273 en 2004 a 52.074 a 2005). En total, en 2005 es van trencar a Espanya 139.419 parelles, un 10% més que l’any anterior. “El 25% de les persones que es casen acaba divorciant-se entre un i tres anys després”, confirma Palomino.

Altres novetats

La reducció dels terminis a l’hora de presentar la demanda de divorci també s’ha traduït per a les parelles en una reducció del cost. Si abans un matrimoni havia de desemborsar un mínim de 2.500 o 3.000 euros en els processos de mutu acord, aquesta quantitat s’ha dividit ara a la meitat (1.200 o 1.500 euros), en reduir-se també a la meitat el procés. Per part seva, quan no hi ha acord entre la parella i acudeixen a judici per a definir els termes del divorci (procés contenciós), la ruptura pot suposar més de 2.000 euros. Però a més, la reforma de la llei ha introduït altres novetats que, si bé no han influït en un menor cost econòmic, sí han propiciat una disminució del cost moral.

Causes de divorci. La llei de 1981 obligava a qui presentava una demanda de divorci a exposar els motius d’aquesta. Així, durant almenys un any, havia de produir-se el” cessament efectiu de la convivència conjugal“, o bé era necessari justificar la ruptura a causa d’una infidelitat, per exemple. Des de l’any passat, la norma no exigeix una causa concreta per a sol·licitar l’acord, n’hi ha prou que una de les dues parts el demani perquè es concedeixi.

Tasques compartides. La reforma de la llei va suposar també la modificació de l’article 68 del Codi Civil, que obligava els cònjuges a “viure conjuntament, guardar-se fidelitat i socórrer-se mútuament” i, des de juliol de 2005 els obliga a més a “compartir responsabilitats domèstiques i la cura i atenció d’ascendents i descendents i altres persones dependents al seu càrrec”.

Reconciliació. En aquest sentit, es va modificar el primer paràgraf de l’article 84 per a considerar a la reconciliació com el procés “que posa terme al procediment de separació” i que obliga la parella a informar el jutge encarregat del litigi d’aquesta decisió.

Desequilibri econòmic. Es va redactar de nou l’article 97 de la llei per a introduir la figura de la pensió compensatòria i que “el cònjuge al qual la separació o el divorci produeixi un desequilibri econòmic en relació amb la posició de l’altre, que impliqui un empitjorament en la seva situació anterior en el matrimoni”, tingui dret a una compensació. Aquesta pensió pot consistir en una pensió temporal o per temps indefinit, o en una prestació única, és a dir, que un dels cònjuges la pot abonar a l’altre en un sol pagament.

Fons de garantia de pensions. Quan el pare o la mare al qual s’obligui a pagar l’aliment dels fills no compleixi amb aquesta obligació, el Govern s’encarregarà de les despeses gràcies a les creació d’un Fons de garanties de pensions, que també farà front a l’impagament de la pensió compensatòria, a través d’una legislació específica que concreta el sistema de cobertura.

Custòdia compartida

Un dels punts més polèmics de la reforma del Codi Civil, i que va suposar una altra de les novetats en la normativa, va ser la regulació de la custòdia compartida. En la llei de 1981 aquest tipus de custòdia no estava regulada, encara que era concedida als pares que la sol·licitaven de mutu acord. Des de l’any passat, no obstant això, la llei regula la custòdia compartida i permet que els nens visquin alternativament amb el pare o amb la mare, encara que exigeix prèviament un informe del Ministeri Fiscal, amb caràcter no vinculant, però que el jutge ha de tenir en compte.

Per a Isidro Fresneda, portaveu de la Plataforma per la Custòdia Compartida, aquesta reforma no és més que “una cortina de fum”, ja que, segons explica, l’única cosa que ha fet ha estat posar més travetes a la custòdia compartida. “Ara és més difícil que abans que un jutge concedeixi la custòdia compartida, perquè a més d’exigir l’acord de la parella, exigeix un informe favorable del Ministeri Fiscal. Alguna cosa que ens allunya d’Europa, perquè en països com Itàlia o França la custòdia compartida és obligatòria”, es queixa. Per a Fresneda la custòdia compartida és la situació més beneficiosa tant per als nens com per als pares, per això critica també l’articulo 92 de la Llei, que recull com “excepcionalment”, el jutge, a instàncies d’una de les parts i amb informe favorable del Ministeri Fiscal, pot acordar la guarda i custòdia compartida “fonamentant-la en què només d’aquesta forma es protegeix adequadament l’interès superior del menor”.

Segons l’advocat Ángel Palomino, aquesta modificació es refereix a processos contenciosos, és a dir, aquells en els quals la parella no arriba a un acord i acudeix a judici, per la qual cosa, apunta, “és difícil que el Ministeri Fiscal permeti compartir un fill si la parella s’emporta tan mal que és un jutge el que decideix els termes del divorci”. “L’interessant hauria estat que s’hagués aprovat la guarda i custòdia en processos contenciosos”, assegura.

La custòdia compartida no implica que els nens passin la meitat del seu temps amb cadascun dels pares, sinó que depèn de les circumstàncies personals de cada progenitor i dels menors. “El que sí que permet als pares -recorda Fresneda- és compartir els drets i deures respecte als fills, les decisions importants i les obligacions, i continuar exercint de pare i de mare”. Per aquesta raó, assegura no entendre que la custòdia compartida no sigui encara una obligació i lamenta que la llei atorgui en el 98% dels casos la pàtria potestat i la custòdia a les dones, “ja que és el progenitor custodi el que decideix tot sobre el fill”.

Conveni regulador

Tota parella que vulgui divorciar-se ha de complir un requisit: redactar un Conveni Regulador. Es tracta d’un contracte en el qual tots dos pacten els termes del divorci i estableixen les relacions que mantindran en el futur amb els seus fills, si n’hi hagués. En aquest conveni, s’inclouen aspectes personals i patrimonials,

En aquest conveni, s’inclouen aspectes personals i patrimonials

com són el titular de la pàtria potestat i de la guarda i custòdia; ús i gaudi del domicili familiar, que sol concedir-se al progenitor custodi; règim de visites del progenitor que no visqui amb els fills; pensió d’aliments; possible pensió compensatòria; i liquidació de les societats de guanys.

El Conveni Regulador ha de redactar-se sempre. D’aquesta manera, si hi ha acord entre les parts, els dos cònjuges sabran per endavant els termes del divorci perquè el jutge aprovarà el que ells han decidit. El procés és senzill: els cònjuges són citats al jutjat, se’ls exhibeix el conveni, se’ls pregunta si estan conformes amb el seu contingut i, si ho estan, a continuació es dicta sentència, sense que se celebri cap judici. Si no hi ha acord i els cònjuges acudeixen a un procés contenciós, serà el jutge qui decideixi per ells els termes del divorci.

Potser els punts de major conflictivitat a l’hora de redactar el conveni són els de la pensió d’aliments i el repartiment de béns. La llei estableix que, en el cas de la pensió, el progenitor no custodi pagui un 22% del seu sou a l’altre si tenen un fill, un 32% si tenen dos fills i un 37% si tenen tres fills. El fet que treballin els dos progenitors influeix molt poc en aquests percentatges, ja que la dedicació als fills del progenitor custodi, que sol ser la mare, té un valor econòmic. Quant al repartiment de béns, només Catalunya i Balears compten amb un règim de separació de béns per a tots els matrimonis, és a dir, en la resta d’Espanya si no s’especifica el contrari abans de l’enllaç, les noces es realitzen en societat a guanys, per la qual cosa és el conveni el que estableix el repartiment del patrimoni.