Drets d’imatge

L’article 18.1 de la Constitució atorga als drets a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge rang de fonamentals. Aquesta definició estableix la necessitat de respectar-los i posa límit a l’exercici de la llibertat d’expressió perquè, segons explica l’advocada Lídia Barri, “en sentit jurídic, implica la facultat exclusiva de l’interessat a difondre o publicar la seva pròpia imatge i, per tant, el seu dret a evitar la seva reproducció”. No obstant això, la reproducció o difusió d’una imatge no sempre és consentida per la persona, ja sigui un personatge públic o anònim, i és aquí on es pot cometre una infracció. “El dret a la imatge és innat, irrenunciable i inalienable, és el dret de la persona al fet que els altres no reprodueixin els caràcters essencials de la seva persona sense el seu consentiment. Violar-ho significa un atemptat contra els drets fonamentals de la persona”, reflexiona Barri.

La llei no impedeix la captació, reproducció o publicació d’imatges de persones que exerceixen càrrecs públics o que tenen projecció pública. No és necessari que aquestes donin el seu consentiment perquè la seva imatge pugui ser recollida en els mitjans de comunicació, encara que només quan s’empri amb finalitats informatius. Altres usos o finalitats, com els publicitaris i comercials, requereixen sempre consentiment. Quan es tracta de persones sense projecció pública, la captació, reproducció o publicació de la seva imatge és, a priori, una intromissió il·legítima,

“excepte quan la imatge apareix com merament accessòria respecte a la informació sobre un succés o esdeveniment públic”. No obstant això, cal analitzar cada cas per separat i és aquí on resideix la polèmica. “Per a la seva valoració cal tenir en compte les idees que prevalguin a cada moment en la societat”, apunta la lletrada. En una sentència del Tribunal Suprem, de juliol de 2004, es va considerar que s’havia produït una intromissió il·legítima en publicar-se en un periòdic una fotografia de grandària considerable amb la imatge clara d’unes persones joves, que no van donar el seu consentiment per a la publicació. La imatge formava part d’un reportatge referit a la ingestió de beguda alcohòliques, la qual cosa s’estima un ‘tema marginal’, per la qual cosa es va considerar com a “atemptatòria” contra el seu dret a l’honor.

En el cas de persones mortes, el dret a la imatge no s’extingeix, ja que l’exercici de les accions de protecció civil de l’honor, la intimitat o la imatge d’aquesta persona correspon a qui hagi designat per a això en el seu testament. Si en el testament no es recull aquest desig o la persona designada mor, “estaran legitimats per a recaptar la protecció el cònjuge, els descendents, ascendents i germans de la persona afectada que visquessin al temps de la seva defunció”. “Mancant tots ells, l’exercici de les accions de protecció correspondrà al Ministeri Fiscal, que podrà actuar d’ofici o a instàncies de persona interessada, sempre que no hagin transcorregut més de vuitanta anys des de la defunció de l’afectat”, recorda Brega Barri. En una altra sentència de 2005, el Tribunal Suprem no va considerar il·legítima la difusió en un canal de televisió de les imatges d’un mort en accident de trànsit. Encara que la família va assegurar que la difusió d’aquestes imatges va suposar una intromissió il·legítima en el seu dret a l’honor, es va estimar que aquestes imatges eren “accessòries” respecte a la informació essencial del programa i el seu objectiu: fer reflexionar als espectadors sobre els greus riscos de la circulació, cridar a la prudència dels conductors i donar a conèixer el funcionament dels serveis mèdics i d’emergències.

El dret a la intimitat suposa per a la persona la garantia de “un àmbit reservat de la seva vida enfront de l’acció i al coneixement de tercers”, tant poders públics com particulars. Així ho regula la Constitució, que lliga aquest aspecte al respecte de la dignitat. “El dret a la intimitat atribueix el poder de resguardar aquest àmbit reservat per l’individu per a si i la seva família d’una publicitat no estimada. Garanteix el dret de tot individu al secret, a ser desconegut, al fet que els altres no sàpiguen qui és, que ha fet, ni el que li ha passat, quedant resguardada tota la seva vida privada de la curiositat aliena, sigui com fos el contingut d’aquesta vida privada”, explica Barri. A vegades, la publicació d’una fotografia, per petita que sigui, vulnera el dret a la intimitat, per la qual cosa el Tribunal Constitucional estableix que “mitjançant la captació i reproducció gràfica d’una determinada imatge d’una persona es pot vulnerar el seu dret a la intimitat sense lesionar el dret a la pròpia imatge, la qual cosa succeirà en els casos en els quals mitjançant les mateixes s’envaeixi la intimitat, però la persona afectada no resulti identificada a través dels seus trets físics”.

El dret a la imatge és un dret fonamental. Per això, la seva vulneració pot donar lloc a una indemnització per part de qui comet la intromissió. Però no és fàcil determinar quan es comet aquesta intromissió. Per a Lídia Barri, “en la col·lisió entre dret a la informació i dret a l’honor, intimitat i imatge, caldrà valorar la rellevància pública de la informació que es difon. Perquè prevalgui el dret a la informació aquesta ha de ser de rellevància pública i no ha de tenir per única fi el satisfer la curiositat aliena. Si en aquesta valoració guanya el dret a la informació, perdríem el dret a ser indemnitzats”. És a dir, la reproducció sense autorització dóna lloc al dret a ser rescabalat per la violació dels drets que es recullen en la llei orgànica de 5 de maig de 1982 de dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. En tot cas, es considera il·legítim:

• La captació, reproducció o publicació per fotografia, film o qualsevol altre procediment, de la imatge d’una persona en llocs o moments de la seva vida privada o fora d’ells, si bé el dret a la pròpia imatge no impedeix:
  • a) La seva captació, reproducció o publicació per qualsevol mitjà quan es tracti de persones que exerceixin un càrrec públic o una professió de notorietat o projecció pública i la imatge es capti durant un acte públic o en llocs oberts al públic.
  • b) La utilització de la caricatura d’aquestes persones, d’acord amb l’ús social.
  • c) La informació gràfica sobre un succés o esdeveniment públic quan la imatge d’una persona determinada aparegui com merament accessòria.
• La utilització del nom, de la veu o de la imatge d’una persona per a finalitats publicitàries, comercials o de naturalesa anàloga.

La Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, reconeix la possibilitat de demanar una indemnització i estén aquesta al mal moral, que s’analitza d’acord amb les circumstàncies del cas i a la gravetat de la lesió produïda. Quant a l’import de la indemnització pel mal moral, quan es tracta de persones mortes, el seu cobrament correspon a la persona legitimada per a recaptar la protecció de la imatge, en la proporció en què la sentència estimi que han estat afectades, mentre que quan “el titular del dret lesionat mori sense haver pogut exercitar per si o pel seu representant legal les accions previstes en aquesta llei, per les circumstàncies en què la lesió es va produir”, s’entendrà la indemnització compresa en l’herència del perjudicat o perjudicada. Les accions de protecció enfront de les intromissions il·legítimes caduquen, això sí, transcorreguts quatre anys des que la persona legitimada va poder exercitar-les, alhora que no s’entén com a intromissió il·legítima la captació i reproducció d’una imatge quan estigui expressament autoritzada per Llei o quan el titular del dret hagi atorgat el seu consentiment exprés, com en el cas dels i les models o els participants en un programa de televisió, que signen un contracte de cessió de drets d’imatge.

En aquesta línia, la imatge és pròpia de cada persona, que mana sobre ella i decideix el seu ús. No seriosa possible, per tant, que durant una excursió a un lloc públic, com un parc d’atraccions, es prengués una imatge d’una família que gaudeix de la jornada per a emprar-la, més tard, com a reclam publicitari. El codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), estableix la necessitat de respectar el dret a la imatge “sense perjudici de protegir el dret dels ciutadans a estar informats”, però no justifica la publicació o difusió d’una imatge amb finalitats publicitaris o comercials. A més, reconeix que “només la defensa de l’interès públic justifica les intromissions o indagacions sobre la vida privada d’una persona sense el seu previ consentiment” i defensa que, en el tractament informatiu dels assumptes en què mediïn elements de dolor o aflicció, s’han d’evitar “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. La FAPE posa l’accent principalment en el tractament de la imatge de persones ingressades en centres hospitalaris o en institucions similars i dels menors.

El tractament de les imatges dels menors és una de les qüestions que més preocupa. “Distorsionar la seva imatge en premsa o en televisió és una pràctica habitual i seria una manera de protecció del dret a la imatge del menor”, precisa Barri. La Llei distingeix entre menors emancipats i no emancipats, que estan sota la pàtria potestat dels seus pares i són els qui els representen legalment i administren els seus béns. Són els pares els qui han de signar els possibles contractes de cessió de drets d’imatge, en representació dels seus fills,

encara que l’experta fa algunes matisacions: “tractant-se de contractes que obliguin el menor a realitzar prestacions personals, com treballar de model, es requereix el previ consentiment del menor, si tingués suficient judici”. Des del punt de vista del dret a la imatge i intimitat, el consentiment dels menors, “encara que siguin incapaços”, aclareix l’advocada, ha de ser prestat per ells mateixos si les seves condicions de maduresa ho permeten. “En els restants casos, el consentiment haurà d’atorgar-se mitjançant escrit pel seu representant legal, qui estarà obligat a posar en coneixement previ del Ministeri Fiscal el consentiment projectat. Si en el termini de vuit dies el Ministeri Fiscal s’oposa, resoldrà el Jutge”, afegeix.

Quan se signa un contracte, cal llegir-lo amb atenció, ja que és possible que la imatge sigui posteriorment utilitzada en més ocasions de les que es pensa. Qualsevol detall d’aquest tipus ha de quedar especificat en el contracte, que estarà signat tant pel fotògraf com per la persona fotografiada o els seus representants. També és convenient que contingui les dades del fotògraf i del model (o del pare, mare o tutor), una clàusula que especifiqui que el model està d’acord amb la realització de les fotografies, el lloc i la data en la qual es realitzen les instantànies, el consentiment de cessió dels drets d’imatge que atorga l’o la model i la retribució que rep. Cal tenir en compte que una vegada que se cedeixen les imatges a qui les realitza, és aquesta persona qui té els drets sobre elles i, per tant, decideix com i quan es reprodueixen. Qualsevol punt que es vulgui requerir sobre aquesta qüestió ha de quedar recollit en el contracte.