Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El poder adquisitiu a Europa

Un espanyol guanya menys de la meitat que un noruec
Per nuria 18 de setembre de 2003

Digues-me on vius i et diré quant tens. Aquesta podria ser la conclusió si intentem comparar els nivells de vida dels països de la Unió Europea, on la major part de la població “viu bé”. En general existeix una relació directa entre salari i poder adquisitiu. A més salari, major poder adquisitiu, encara que el resultat definitiu d’aquest depèn també d’altres condicionants, com el cost de la cistella de la compra en cada país, regió o ciutat. Els productes no sempre valen més on més es guanya.

Països cars, països barats

Andrés Rodríguez Pose, professor de Geografia Econòmica de la London School of Economics, explica que en termes absoluts els països amb el nivell de vida més car d’Europa són els següents: Suècia, Dinamarca, Regne Unit i Finlàndia. Per contra, els més barats dins de la UE actual són Portugal, Grècia i Espanya i entre els quals entren l’any vinent destaquen Eslovàquia i la República Txeca.

Ara bé, com es mesura això i quins són els indicadors? Rodríguez Pose assegura que l’indicador més usat són les Paritats de Poder Adquisitiu (PPA). “Es calcula mitjançant l’avaluació del cost en moneda nacional d’una cistella de la compra que inclou diversos productes i serveis que es consideren representatius de l’activitat econòmica de tots els països que es comparen. Els productes i serveis que s’inclouen en aquesta cistella varien i són sempre objecte de crítiques”, aclareix.

Sembla que aquest mètode pot provocar certes distorsions. “Si volem saber quina és la classe mitjana europea millor dotada econòmicament l’estadística ens ho posa difícil, ja que els càlculs es fan tenint en compte les persones d’un país i no les que pertanyen a la classe mitjana”, explica Posa. Els països amb major poder adquisitiu són Luxemburg, Irlanda i Dinamarca i els que tenen una classe mitjana més àmplia són els països escandinaus.

Si atenem les dades de les Paritats de Poder Adquisitiu de 2001 (UE), només Portugal i Grècia, amb índexs de 74 i de 80, respectivament, eren més barats que Espanya. Al voltant de la mitjana (que se situa en 100) hi ha bastants països: Bèlgica (98), Països Baixos (100), Àustria i França (101) i Alemanya (105). El nivell de preus a Espanya era un 17% inferior al nivell mitjà de la Unió Europea.

Per exemple, la majoria dels productes d’alimentació, begudes i tabac a Espanya tenen preus inferiors a la mitjana comunitària (100). Destaquen les begudes alcohòliques (65), l’aigua mineral, els refrescos i els sucs (65) i la carn (69). Només el pa, els cereals (101), el sucre, xocolata i dolços (106) superen lleugerament la mitjana comunitària. El peix, del qual Espanya és el segon consumidor mundial per habitant, té preus inferiors en un 10 per cent a la mitjana comunitària i molt similars als portuguesos.

Economia familiar

Quant majors són els nivells de deute aconseguits per les famílies, més sensibles són a possibles evolucions desfavorables. Segons un treball realitzat per Ana del Riu, del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya, les llars d’Holanda i Alemanya presentaven en 2001 el nivell de deute sobre la seva Renda Bruta Disponible (RBD) més elevat dins de la zona euro: 190% i 111%, respectivament. En aquest context, l’endeutament de les famílies espanyoles es trobava entorn de la mitjana europea, amb un nivell de deute que representava prop del 77% del seu RBD.

Pel que fa a la finalitat dels crèdits, les famílies d’europees mantenen de mitjana un 64% del total per al finançament dels seus habitatges, mentre que entorn del 16% el destinen al consum. Encara que a França el percentatge dedicat al consum és comparativament superior, al voltant del 20%, i a Itàlia i Àustria el pes del finançament destinat a l’habitatge és relativament més baix, al voltant del 39% i 47%, respectivament.

Per a del Riu, a Portugal, Irlanda i Espanya, el creixement del deute ha vingut acompanyat d’un augment relativament major de la renda real de les llars i d’una reducció dels tipus d’interès més pronunciada.

Però, és més car un pis a París o a Barcelona? En termes absoluts a París el metre quadrat costava el doble que en la capital catalana l’any 1999 (3.846 euros enfront de 1.923 euros), segons dades recollides per la Federació Internacional de Professions Immobiliàries (FIABCI) i aportats per la doctora en Ciències Econòmiques Carme Trilla Bellart, qui considera que això no significa necessàriament que a un parisenc li suposi major esforç que a un barceloní adquirir un habitatge, ja que encara que els interessos dels crèdits s’estan aproximant en tota la Unió, no succeeix el mateix amb “la capacitat adquisitiva de les famílies”.

Carme Trilla, autora de l’estudi de la Fundació La Caixa “La política d’habitatge en una perspectiva europea comparada”, comenta que per sota dels preus de Barcelona i Madrid es troben ciutats com Amsterdam, Estocolm, Brussel·les o Dublín. No obstant això, aquesta especialista en habitatge assegura que la realitat és molt canviant i que les dades són escasses i “estan falsejats, ja que es comparen preus d’habitatges cèntrics i perifèrics, grans i petites, pluri i unifamiliars”.

Sous i protecció social

En efecte, quan intentem trobar xifres que ens ajudin a comparar les classes mitjanes d’uns i altres països hem d’enfrontar-nos a l’escassetat de conceptes homogenis actualitzats i contrastables perquè es puguin acarar.

No obstant això, existeixen diversos indicadors vàlids, un exemple són els utilitzats per Eurostat, l’oficina d’estadística de la Unió Europea, com el dels costos laborals que aglutinen, a més del que cobra l’empleat, tots els pagaments que l’empresari fa a un treballador, incloses les quotes obligatòries a la seguretat social, plans de pensions, etc.

Si analitzem aquesta dada comprovem que els costos laborals més cars són els nòrdics i que el que li costa a un empresari pagar a un treballador a Espanya és menys de la meitat que el que li costaria a Noruega. Així:

  • La mà d’obra més cara es troba a Noruega, on els costos laborals en 2000 aconseguien els 48.856,21 euros per treballador i any.
  • Li segueixen, molt de prop i per aquest ordre, Suècia, Dinamarca, Anglaterra i Alemanya.
  • En el número tretze dels Quinze, és a dir, sense tenir en compte als països candidats, se situa Espanya, amb 24.366,81 euros. Per sota, Grècia (18.842,9) i Portugal (14.269,94).

Si ens fixem solament en els sous (el que el treballador s’emporta a casa) les diferències són encara majors. L’any 2000 un noruec guanyava més de 40.000 euros enfront dels 18.000 euros d’un espanyol mitjà. La proporció en milions de pessetes era de 7 a 3.

Quant a les cotes de protecció social, la manera de mesurar el sistema és a través dels diners que un Estat destina a l’ensenyament, la sanitat, la desocupació, ajudes a les famílies… en relació amb el seu propi Producte Interior Brut (PIB). Així, segons dades facilitades per Eurostat, la mitjana de l’Europa dels Quinze entre els anys 1997 i 2000 era del 28% del PIB, amb Suècia al capdavant (33,8%), seguida de França (30,8%) i Dinamarca (30,4%). Els nivells inferiors estaven ocupats en aquelles dates per Irlanda (16,7%), Espanya (21,2%) i Portugal (21,4%). Com a referència, Noruega i Luxemburg superaven en 2001 en més d’un 125% la mitjana comunitària del PIB. Espanya es trobava en el quart grup, amb un producte interior brut inferior entre un 75 i un 50% a la mitjana, seguida per Hongria, Txèquia, Grècia, Eslovènia, Portugal i Xipre.

Preus

En economia tot està relacionat i, encara que aquestes dades de costos laborals, salaris i nivell de protecció social corroboren la percepció que tots tenim que els països del nord són els “que millor viuen”, també cal tenir en compte que allí, normalment, els preus són més alts.

En general, els països més desenvolupats econòmicament posseeixen nivells de preus més elevats, per la qual cosa amb una mateixa quantitat de diners es poden comprar menys béns o serveis. És a dir, per a comprar el mateix cal gastar més al país car, encara que aquesta regla dista molt de ser directa. No hi ha més que comprovar els preus en el sector de l’automòbil. Les diferències són substancials, segons les últimes dades facilitades per la Comissió Europea a la fi de 2002. Els països més cars a l’hora de comprar un cotxe són Regne Unit, Alemanya i Àustria, enfront de Dinamarca, Grècia i els Països Baixos, que serien els més barats.

La proporció en els productes de primera necessitat tampoc és la més lògica, tal com pot apreciar-se en l’estudi que UBS Investment Funds va realitzar l’any 2000 tenint en compte les disparitats quant als ingressos pels rendiments del treball en cada país. Les dades indiquen que per a comprar un quilo de pa és necessari treballar 28 minuts a Hèlsinki, 25 a Budapest, 22 a Milà, 17 a París, 15 a Lisboa, 14 a Oslo, 13 a Viena i Brussel·les, 12 a Copenhaguen, 11 a Luxemburg, 10 a Amsterdam (el mateix que a Atenes, Zurich i Berlín), 9 a Madrid, Barcelona, Frankfurt i Ginebra, 8 a Dublín i 6 a Londres.

Tendència

La tendència lògica i objectiva de les institucions europees apunta cap a la unificació. Però en la pràctica això és alguna cosa que cada vegada es posa més difícil, ja que les xifres de tots els països candidats es troben per sota dels 8.000 euros anuals per treballador, i si ens fixem a Bulgària el llistó cau fins als 2.300 euros bruts, la qual cosa en sou net es queda en unes 280.000 pessetes a l’any.

“Molt hauran de córrer”, comenten des de l’INE sobre els nous membres, abundant en què la unificació real serà molt complicada (“no es pot decretar”) i aventurant que no podrà efectuar-se ni tan sols en quinze anys per molt que s’intenti controlar el creixement dels costos laborals i la inflació gràcies als Pactes d’Estabilitat. Tampoc tenen per què acréixer-se les diferències, ja que els “països més barats” solen beneficiar-se de la implantació d’empreses precisament pel baix cost de la seva força de treball.

La veritat és que una cosa és el poder adquisitiu i una altra la qualitat de vida. El poder adquisitiu es mesura, entre altres, segons els indicadors materials que s’han comentat i és molt important dins del benestar en termes generals. Però la qualitat de vida, segons el sociòleg José García López, “només pot mesurar-se a través de la nostra pròpia subjectivitat”, mitjançant enquestes basades en preguntes del tipus “té el que necessita per a ser feliç? què és i què troba a faltar?” i les respostes poden ser molt dispars en països tan diferents.