El que costa participar en una carrera popular

Els organitzadors de les carreres populars i maratons compten amb quatre vies de finançament: patrocinadors, ajudes municipals, quota dels socis i el pagament de la inscripció dels participants. Sobre aquesta última es presenta una doble modalitat:

• Atletes professionals: Reben contractes que encara que no són milionaris, sí que són prou importants com per a viure d’aquesta activitat.
• Corredors populars: La gran majoria dels quals corren que, a part de donar relleu i prestigi a l’esdeveniment, han de desemborsar quotes que, en opinió de molts, resulten abusives i desproporcionades. Per exemple, participar en una mitjana marató costa entre 6 i 20 euros. Però en el cas de realitzar la inscripció fora del termini exigit per l’organització el preu es pot duplicar. D’aquesta forma, un atleta que corri deu proves a l’any haurà de desemborsar entre 60 i 200 euros durant la temporada.

Aquesta tendència s’aguditza respecte a les maratons, que tenen una quota de participació realment elevada, fins i tot amb penalitzacions si aquestes es realitzen durant l’últim mes. Un dels casos més representatius és el de l’organització de la Marató Popular de Madrid (MAPOMA), que compta amb una àmplia llista d’empreses patrocinadores de primer ordre, però també amb una de les quotes més altes del panorama maratonià. Contempla tarifes dividides en diversos trams en funció de la data en què es realitza la inscripció per a participar l’últim diumenge del mes d’abril: si aquesta es realitza amb una antelació de més de mig any (entre els mesos d’octubre i desembre) el participant haurà d’abonar 40 euros -si no és resident de la capital s’eleva fins als 55 euros-.

Per als períodes corresponents entre els mesos de gener a març la tarifa s’encareix en cinc euros, establint-se en 45 i 60 euros respectivament, mentre que si es deixa per a última hora les tarifes s’unifiquen fins a situar-se en el no-res econòmic quota de 85 euros, la qual cosa ha provocat les queixes de molts dels participants en aquesta prova. Contempla un minso descompte de tan sols cinc euros per a aquells corredors que paguin la quantitat estipulada a través d’una targeta vinculada a un dels patrocinadors de l’organització. Calculant que la participació sigui igual a la de l’edició anterior (13.000 corredors), i estimant que cada corredor hagi desemborsat una mitjana de 50 euros, el finançament que tendia l’organització per aquesta via seria de 650.000 euros.

No és un cas únic, ja que el preu d’inscripció per a participar en la popular Sant Silvestre vallecana és de 15 euros per als corredors que s’inscriguin abans del mes de novembre, mentre que a partir d’aquesta data s’eleva a 18 euros per córrer únicament 10 quilòmetres. En algunes carreres populars organitzades per ajuntaments o entitats locals s’arriba a cobrar als menors i, fins i tot, es penalitza la no participació per algun motiu de força major (malaltia, treball, viatge o algun imprevist que pugui presentar-se), tal com s’explicita en les normes d’algunes carreres. Les normes varien per als qui formen part de l’organització, com a socis o col·laboradors, que estan exempts de realitzar qualsevol pagament per inscriure’s en la prova.

Per sort per als corredors populars hi ha altres proves on no s’exigeix cap desemborsament econòmic per participar, o aquest és merament simbòlic (1-5 euros), com les Sant Silvestre de Bilbao, Salamanca o Segòvia, per posar solament uns exemples, que tenen un topall de 5, 4 i 2 euros respectivament. I, considerant que els atletes populars són els autèntics protagonistes d’aquestes proves, són també moltes les carreres exemptes de pagament, algunes fins i tot de cert prestigi internacional, com la Carrera de la Contitución (Alcobendas), la Llegües (Segòvia) i, especialment, els cross que impulsen les principals universitats espanyoles, encara que aquest tipus de puebas estan destinades, més que als corredors populars, al segment universitari.

Així, i de manera general, les carreres es poden englobar en tres categories en funció de l’aportació econòmica que calgui fer:

• Carreres gratuïtes.
• Carreres que exigeixen una quota merament testimonial, entre 1 i 5 euros.
• Carreres que tenen una tarifa d’entre 15 i 80 euros. Entre aquestes últimes es troben les principals maratons del país com les de Barcelona i Madrid; les mitjanes maratons, com la de Vitòria-Gasteiz, Hondarribia i Moratalaz (Madrid), o carreres populars de poc recorregut com la Carrera de les Empreses (Madrid), o de major distància a l’estil de la clàssica Bilbao-Santurce.

La quota que s’ha de desemborsar per a inscriure’s en la prova no és l’única despesa que s’ha de realitzar. Existeix una altra “carrera”, més particular, que encarirà el pressupost final destinat a participar en una prova. Així, acudir a una entitat bancària per a efectuar l’ingrés de la quota corresponent pot suposar el pagament d’una comissió per transferència si l’ingrés es fa en una entitat diferent a les assenyalades en les normes de la carrera. A continuació, s’ha d’enviar un fax amb les dades i el justificant de pagament.

Aquests costos es poden eliminar si la inscripció es realitza on line, però de moment són molt poques les proves que permeten utilitzar aquest sistema per a formalitzar la inscripció, tan sols les més importants del calendari atlètic. A tot això també caldrà afegir les despeses derivades dels desplaçaments, inclosos els que realitzen els corredors que han de viatjar des de localitats diferents on es realitza la prova. Per a aquest últim cas, algunes organitzacions com la de la Mitjana Marató de Vitòria, inclouen dins de la seva cistella de l’atleta una oferta especial d’allotjament, que permet al corredor allotjar-se en determinats hotels per un preu més econòmic a través de diferents descomptes.

Quan l’usuari abona una quota d’inscripció, independentment de la prova que es corri, l’organització ofereix una sèrie de serveis, que varien en funció de cada prova. N’hi ha en forma de regals promocionals, samarretes, sortejos o material esportiu bàsic. Però hi ha una estratègia que apliquen molts organitzadors d’aquestes carreres basada a oferir el que denominen la cistella de l’atleta composta pels següents components: clip, avituallament, assegurança, bossa de l’atleta, sorteig de regals i una oferta especial d’allotjament. Cada prova ofereix aquest pack en el seu conjunt, o només part dels seus components. Alguns organitzadors d’aquesta mena de proves ofereixen als participants servei mèdic i massatges, guarda-roba, autobús-escombra i una pòlissa d’assegurances d’accidents i responsabilitat civil. Però en moltes ocasions els participants tenen un absolut desconeixement sobre els serveis als quals tenen dret, per la qual cosa és aconsellable que preguntin directament a l’organització sobre aquesta qüestió, especialment quan es tracti dels serveis més necessaris per a la practica d’aquest esport, com els serveis mèdics, pòlisses d’assegurança, serveis de guarda-roba o transport per a abandons.