Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Economia domèstica

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El salari mínim a Espanya ha perdut més de l’11% de poder adquisitiu des de 1990

En aquests anys hi ha hagut pujades inferiors a l'increment dels preus

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Diumenge, 15deSetembrede2002

El Salari Mínim Interprofessional (SMI) en 1990 era l’equivalent a 300,57 euros al mes (per catorze pagues anuals). El passat 1 de gener els successius increments ho havien situat en 442,20 euros, la qual cosa representa una pujada acumulada del 47,12%. Unes xifres que no volen dir res si no les hi compara amb l’evolució dels preus, que han experimentat un increment del 58,5% en el mateix període de temps. És a dir, si s’hagués aplicat una política de manteniment del poder adquisitiu al més petit de tots els salaris, en aquest moment la seva quantia seria de 476,40 euros (79.266 pessetes). Es tracta d’una diferència superior als onze punts.

Però els successius governs socialistes i del PP no van incrementar en diversos exercicis l’SMI en la mateixa forma que pujava la inflació i les persones que cobren aquesta quantitat cada mes (entorn de mig milió, segons les centrals sindicals) han vist com la seva capacitat de compra minvava any rere any.

I és que el Salari Mínim Interprofessional arrossega una pesada llosa sobre si, que li impedeix ser afavorit pel Govern de torn. L’explicació és que no hi ha Executiu al qual li surtin els comptes, perquè l’SMI, a més de fixar la paga dels treballadors que no estan inclosos en cap conveni, és, sobretot, una referència per a una sèrie de retribucions que són a càrrec de l’Estat, entre les quals destaquen les pensions mínimes per a les persones amb cònjuge a càrrec, el subsidi de desocupació, les del Fons de Garantia Salarial (Fogasa) i diverses rendes mínimes d’inserció.

És a dir, que quan el Govern decideix pujar l’SMI, més que pensar en com pot afectar l’increment als costos salarials de determinats sectors d’activitat i empreses, ha d’avaluar com incidirà en els Pressupostos Generals.

Al llarg dels anys han anat creixent les referències al SMI per als més variats capítols. Es té en compte per a les ajudes a la compra d’habitatges protegits, per a la concessió de beques, subvencions, etc. I tot això pesa tant de sobre l’SMI que li impedeix créixer, perquè en cas contrari obligaria a canviar moltes polítiques socials, que serien difícils de mantenir si es produeixen increments del 10% en algunes de les referències utilitzades, com és la pujada que reclamen els sindicats i el PSOE per al salari mínim.

La solució remenada des de fa un temps per centrals i partits polítics d’oposició és convertir l’SMI en una magnitud exclusiva per al que el seu nom indica, i crear referències diferents per a les altres matèries ja citades.

El curiós del cas és que van ser els sindicats els que, després de la vaga general del 14-D de 1988, van arrencar al Govern el compromís d’equiparar les pensions mínimes al SMI, cosa que es va produir en pocs anys per als perceptors de pensions contributives amb cònjuge a càrrec.

L’equiparació en aquella època de totes les pensions al SMI -Sovi, viduïtat, orfandat, assistencials, etc.- hauria tingut un cost, igual que ara, prohibitiu. En 1993 hauria suposat 1,8 bilions de pessetes, segons va indicar llavors Fidel Ferreras Alonso, director general de l’Institut Nacional de la Seguretat Social, és a dir gairebé un terç dels 5,6 bilions de pessetes que la Seguretat Social es va gastar en pensions aquell any.

Les pèrdues de poder adquisitiu del SMI s’han produït tant en períodes de governs socialistes com del Partit Popular, i constitueixen un desafiament a l’esperit de la llei, en concret de l’Estatut dels Treballadors (ET). Aquesta norma bàsica no contempla literalment com a obligatori el manteniment del poder adquisitiu del SMI, però els sindicats CC.OO. i UGT asseguren que del seu contingut es desprèn amb claredat que la seva pujada ha de ser almenys igual a la dels preus.

En concret, l’article 27.1 de l’ET atribueix al Govern la fixació del SMI, prèvia consulta amb empresaris i sindicats, “tenint en compte l’índex de preus al consum, la productivitat mitjana nacional aconseguida, l’increment de la participació del treball en la renda nacional i la conjuntura econòmica general.

Asseguren CC.OO. i UGT en un recent estudi que l’objectiu del mandat és indubtable: “Preservar al SMI de possibles pèrdues de poder adquisitiu derivades de desviacions no previstes de la inflació”.

Una altra reivindicació sindical, que avala aquesta interpretació, és que es revisi l’SMI semestralment, tal com estableix la citada norma, “per al cas en què no es compleixin les previsions sobre índex de preus citat”. És la situació d’enguany, que el mes de juny presentava una inflació interanual del 3,4%, mentre que l’SMI va pujar l’1 de gener el 2%. És a dir, a final d’any, amb tota seguretat, i si el Govern no el remeia, s’haurà produït una pèrdua de poder adquisitiu afegida a la citada del 11,4%.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions