Els perills dels bancs d’inversió

La desfeta bancària dels últims mesos ha posat al món de cap. Mentre els experts en economia s’han quedat desconcertats, els ciutadans del carrer han hagut d’aprendre de cop com funciona el sistema financer. Expressions com a crisis, recessió, mercats de capitals, globalització, fusions, “commodities” i inversions de risc han deixat de ser termes tècnics per a convertir-se en habituals. En l’últim any, les notícies sobre economia van arribar a guanyar en popularitat a les d’esports, ocupant un lloc cada vegada més destacat en els mitjans de comunicació, en les converses i, per descomptat, en la vida quotidiana. Avui, milions d’espanyols coneixen perfectament el que significa una crisi o una recessió, i no sols perquè cada setmana apareix una dada nova en la premsa, sinó perquè la sofreixen: Espanya ha tancat 2008 amb més de tres milions de persones en l’atur , amb projeccions descoratjadores i, sobretot, amb un enorme recel i desconfiança cap al sistema bancari, les institucions polítiques i les entitats financeres.

Així i tot -pesi a l’enfonsament de les borses, les grans signatures financeres i fins als models econòmics que semblaven infal·libles-, les operacions borsàries i bancàries, les inversions i la gestió dels diners continuen existint i regint la vida econòmica dels països, les empreses i els clients particulars. L’assumpte és conèixer de quina manera el fan i, especialment, com prevenir certs riscos sense arribar a l’extrem de guardar els diners sota el llit. Per això, abans de preguntar-se quins perills comporta la banca d’inversió, és important tenir clar què és i quines són les seves diferències amb la banca tradicional. Per a dir-ho d’una manera senzilla, els bancs d’inversió són intermediaris de capitals financers: es dediquen a captar actius perquè, amb ells, les empreses inverteixin, adquireixin béns o aconsegueixin fusions. Aquesta banca, que moltes vegades ofereix serveis d’assessoria per a les signatures comercials, opera amb actius de gran volum en la Borsa i els mercats de capitals, es maneja en termes macroeconòmics i, per tant, dista molt del banc tradicional o conservador, que reparteix la seva activitat en diverses oficines, se centra els petits clients, brinda un altre tipus de productes i obté bona part dels seus guanys de les comissions, dels interessos i d’oferir una rendibilitat més modesta.

Per descomptat, els bancs tradicionals també fan inversions. No obstant això, van al segur -o ben bé arriscat- i per això paguen als seus clients interessis més baixos. Els bancs d’inversió, en canvi, aposten pels grans beneficis i arrisquen més; fins i tot en els préstecs que atorguen. El millor exemple d’això ho va donar la banca estatunidenca amb la concessió d’hipoteques “subprime” a persones sense treball estable, sense ingressos fixos i sense propietats, a les quals els brindava l’accés a un habitatge a canvi de cobrar-los un interès molt més alt. Mentre les coses anaven bé i les quotes es pagaven, els guanys augmentaven. Quan això va deixar d’ocórrer, l’engranatge es va enfonsar. En altres paraules, aquests bancs obtenen rèdits majors a compte de temptar a la sort i aconsegueixen liquiditat oferint als inversors millors condicions que altres entitats.

El principal problema de la banca de negocis és que el client no té control del que es fa amb els seus diners, segons assenyala Juan Duque, auditor internacional. Si bé aquests bancs poden assessorar l’inversor perquè ell mateix manegi la seva capital, habitualment s’encarreguen de tot el procés; és a dir, d’obtenir els actius, avaluar el mercat, prendre decisions i invertir. Quan el banc a més és amo de la plataforma d’inversió, guanya diners pel solo fet que un client inverteixi i li doni liquiditat, com explica Duc, qui assenyala que “l’objectiu principal és aquest, independentment dels guanys que puguin obtenir amb els negocis posteriors”. La manera d’aconseguir-lo és oferir més beneficis en menys temps, millors tipus d’interès i la supressió dels costos habituals que suposa ingressar diners en un banc tradicional. Una proposta així resulta molt més temptadora, perquè no sols suposa per al client un estalvi en les comissions, sinó que li ofereix la possibilitat d’unes rendes majors. No obstant això, la màgia financera no existeix o, com s’ha demostrat en aquest últim any, la il·lusió dura molt poc.

A l’hora d’invertir, el factor “risc” ho és tot. Entre posicionar-se en la Borsa de valors (on es pot guanyar molts diners o quedar en fallida en un obrir i tancar d’ulls) i comprar Lletres del Tresor (que en l’última subhasta va donar una rendibilitat del 2,55% a tres mesos), la inversió bancària se situa en un punt intermedi. L’assumpte és que els bancs no són tots iguals. Alguns tenen més suport que uns altres, tenen més garanties, o estan subjectes a controls més estrictes que els altres. No és el mateix col·locar els diners en un banc tradicional que en un de negocis, ni és igual obrir un compte corrent en un banc conservador que interessar-se pels paquets especials d’inversió que ofereix aquest mateix banc. En termes de seguretat i rendibilitat, això últim és més fiable, ja que la banca comercial està molt més controlada que la banca d’inversió, i això suposa una garantia per al client que, a priori, no desitja sorpreses desagradables amb els dipòsits que fa.

El gran problema, de fet, és l’enorme desconfiança que s’ha generat. D’una banda, amb la caiguda estrepitosa del model del banc d’inversió, que fins no fa molt temps simbolitzava el poder financer de Wall Street i del món. Colossos com Goldman Sachs i Morgan Stanley (que portava dues dècades de gestió a Espanya i que en 2007 va ser qualificat com el millor banc d’inversió de tot el país) van sucumbir a la reacció en cadena de les hipoteques “subprime” i, per a evitar la fallida i acollir-se al pla de rescat financer dels Estats Units, al setembre de l’any passat van deixar de prestar serveis d’inversió i es van convertir en bancs comercials. D’altra banda, i poc després, entitats bancàries tradicionals i de gran prestigi (com Santander, BBVA i Banesto) van reconèixer haver estat víctimes d’una estafa milionària, orquestrada per Bernard Madoff, l’ex president de Nasdaq.

La vulnerabilitat de la banca -ja sigui de negocis o comercial- va quedar en evidència amb aquests dos fets puntuals que, a més, es van produir amb pocs mesos de diferència i en un context de crisi mundial. No obstant això, la “sortida” que van trobar Goldman Sachs i Morgan Stanley per a evitar la fallida il·lustra molt bé que el control governamental és necessari. Potser en temps de bonança econòmica, la intervenció estatal entorpeix o alenteixi el desenvolupament dels mercats d’inversió, però és clar que en temps de crisi, és el Govern d’un país (o de varis, com va quedar demostrat a la Unió Europea) el que treu les castanyes del foc.

En un moment de recessió, desocupació i crisi com l’actual costa pensar a fer inversions; més encara si la banca mundial i els models econòmics es trontollen. No obstant això, per a un client particular, que habitualment opera amb bancs comercials, invertir part del seu capital pot significar un plus de diners a l’any. L’important, abans de res, és prendre certes precaucions i acollir-se a una vella fórmula que no falla: la que vincula cost i benefici o, la qual cosa és igual, qualitat i preu. En general, majors beneficis comporten majors riscos, mentre que les inversions menys rendibles són, en canvi, més segures. La primera opció és més agosarada que la segona i, per tant, menys recomanable per als qui estiguin disposats a invertir tot el que tenen. Una altra cosa és, per exemple, disposar d’un capital “prescindible”, del qual no depengui l’economia personal o familiar, i arriscar-ho.

A més, abans de llançar-se a invertir és convenient assessorar-se amb diferents entitats i intentar cerciorar-se que aquesta oferta tan temptadora no és un frau. Al marge dels bancs prestigiosos -que, si bé no són infal·libles, poden respondre davant una crisi o sol·licitar l’auxili del Govern-, hi ha infinitat de propostes d’inversió que prometen meravelles, no donen sòlides garanties i són de caràcter dubtós. En aquest sentit, com amb algunes entitats de préstecs, és preferible la prudència. No és que deixar immòbil els diners sigui el millor consell, però sí que és més estratègic pensar les coses amb calma, indagar, preguntar i fer números. Quan es tracta dels béns personals, el futur d’una petita empresa o la tranquil·litat de la família, pot ser preferible guanyar una mica menys a perdre-ho tot.