Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Està segur els meus diners si el banc fa fallida?

El Fons de Garantia de Dipòsits assegura fins a 100.000 euros per titular i entitat en cas de fallida bancària
Per Rosa Cuevas 13 de abril de 2009
Img carro dinero
Imagen: sanja gjenero

Fa quatre anys, la crisi es veia com una cosa llunyana i fins i tot eteri. Se sentia parlar d’ella, però molt pocs sabien on es trobava. Fins que un bon dia tot va canviar. Ni la pitjor de les previsions dels més malastrucs coincidia amb la situació que travessa el sistema bancari occidental. I el seu desenllaç no sembla estar encara massa a prop. Tot va començar amb les ja famoses hipoteques escombraries nord-americanes, més tard van venir els temuts contagis del “virus subprime” als bancs europeus, després les injeccions de capital a la banca, la fallida de Lehman Brothers, el cas Madoff i les intervencions, la més recent la de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani. Què passa amb els estalvis dels seus clients?

Sistema sòlid i prudent

La crisi sembla no tocar fons mentre que la desconfiança dels consumidors sobre la salut del sistema bancari espanyol no deixa de créixer. Torna a estar en boca de molts allò de “és millor tenir els diners sota el matalàs”. No és estrany que el recel, el nerviosisme i el desconeixement sobre el sistema de garantia que protegeix els diners dels estalviadors espanyols provoquin aquest tipus de reaccions. Què succeeix quan un banc entra en fallida? Per fortuna, el nostre és un sistema bancari sòlid i més prudent i cautelós que els seus homòlegs europeus, i fins i tot mundials, i per això a Espanya hi ha diversos organismes estatals que vetllen pels diners que els estalviadors tenen dipositat en bancs, caixes, asseguradores i societats de valors.

Tots els bancs, caixes o cooperatives de crèdit estan obligats a adherir-se al seu respectiu Fons de Garantia

Com funciona el sistema de garantia?

El sistema bancari espanyol està dissenyat perquè si algun banc o caixa d’estalvis es declara insolvent els seus clients es trobin recolzats i puguin recuperar els seus estalvis. I és per això que existeix el Fons de Garantia de Dipòsits (FGD), que a més reforça la solvència i el funcionament d’una entitat en dificultats amb la finalitat de defensar els interessos dels dipositants i del propi fons. En realitat, sota el paraigua del Fons de Garantia de Dipòsits funcionen tres fons: un per als bancs-Fons de Garantia de Dipòsits per a Establiments Bancaris (FGDEB)- un altre per a les caixes d’estalvi-Fons de Garantia de Dipòsits en Caixes d’Estalvis (FGDCA)- i un tercer per a les cooperatives de crèdit –Fons de Garantia de Dipòsits en Cooperatives de Crèdit (FGDCC)-.

La garantia és de 100.000 euros per entitat i titular, encara que un mateix client tingui diversos comptes

Totes les entitats bancàries, ja siguin bancs, caixes o cooperatives de crèdit espanyoles, estan obligades per llei a adherir-se al seu respectiu Fons de Garantia, la qual cosa significa que han d’ingressar en el fons un petit percentatge dels dipòsits dels seus clients per a nodrir el sistema de garantia concebut per a fallides o suspensions de pagaments. Les caixes espanyoles ingressen en el fons el 0,04% dels dipòsits de clients, mentre que els bancs han de dipositar el 0,06% dels diners de la seva clientela. La quantia d’aquestes aportacions s’estableix per llei i és el Ministeri d’Economia i Hisenda qui decideix si és necessari reduir-les si el patrimoni del Fons és suficient per a complir amb les seves obligacions, o fins i tot suspendre-les quan el Fons tingui l’1% de la base de càlcul de les aportacions de les entitats adherides en el seu conjunt.

Diners fora de perill, però amb límits

Aquests fons ofereixen dues garanties diferents i compatibles entre si, una sobre els dipòsits en diners (comptes d’estalvi, dipòsits a termini fix…) i una altra sobre els dipòsits en valors i instruments financers confiats a una entitat de crèdit. Fins a octubre de l’any passat el Fons de Garantia assegurava la recuperació de 20.000 euros per persona, ja fos física o jurídica.

Però, arran de les turbulències que van sacsejar el sistema bancari mundial durant el segon semestre de 2008, Espanya va decidir elevar aquesta xifra als 100.000 euros, molt per sobre del mínim pactat pels 27 països membres de la Unió Europea que va ser de 50.000 euros. Com a mínim, aquesta és la xifra que estan obligats a garantir els sistemes bancaris europeus. Hi ha països que s’han quedat en aquest límit o que l’han augmentat fins al doble, com Espanya i Grècia, i fins i tot alguns han decidit assegurar el 100% dels dipòsits bancaris, sigui com sigui el seu saldo, com Portugal, Irlanda, Alemanya, Suècia i Dinamarca.

Perquè aquesta garantia entre en acció s’han de produir els següents fets:

  • Declaració de concurs de creditors sobre l’entitat (procediment que ha substituït a la fallida i a la suspensió de pagaments).

  • Impagament dels dipòsits vençuts i exigibles i incompliment de les obligacions amb els inversors. Una vegada ocorregut això, el Banc d’Espanya ha de declarar que la situació financera de l’entitat fa impossible la seva devolució en un futur immediat.

És llavors quan l’acció protectora dels 100.000 euros es fa efectiva. S’aplica per entitat i titular, encara que un mateix client tingui diversos comptes o un dipòsit tingui diversos titulars. Si una persona té 125.000 euros en un compte d’estalvi i l’entitat es declara insolvent o en fallida, el Fons de Garantia li retornarà només 100.000 euros. El mateix ocorre si una mateixa persona és titular de diferents productes financers en una única entitat. Si en total el capital dipositat ascendeix a 200.000 euros, el Fons li pot garantir la recuperació de 100.000 euros, per la qual cosa en cap cas la garantia és per producte contractat. Què ocorre amb aquests diners restants? S’esfuma? No exactament.

Per a rescatar la resta dels diners que no s’hagi pogut recuperar de la fallida amb el FGD, cada persona es converteix en creditor ordinari, amb els seus corresponents drets, del banc o de la caixa per l’import no recuperat, a l’espera del procés de liquidació de l’entitat financera. El més probable és que una segona entitat es faci càrrec del deute i li reintegri la quantitat deguda.

El que convé fer

A l’ésser la garantia de 100.000 euros per dipositant, la cosa canvia quan un mateix producte o un compte d’estalvis té més d’un titular. Quan això és així, el saldo es divideix entre tots ells d’acord amb el que es preveu en el contracte del producte, que si no indica el contrari és a parts iguals, de manera que cada titular té garantit un màxim de 100.000 euros si el banc fes fallida. Per exemple, un matrimoni que tingui un compte amb 200.000 euros en la qual els dos cònjuges figurin com a titulars pot recuperar el net de la seva capital, ja que a cadascun li correspon una garantia de 100.000 euros. D’igual manera, una persona que tingui els seus estalvis distribuïts en diferents entitats, 60.000 en el Banc A i 65.000 euros en la Caixa d’Estalvis B, té garantit els diners de totes dues entitats, ja que la quantitat màxima coberta és de 100.000 euros per entitat. Per això, tal com recomanen els experts, pot ser una bona idea “cobrir-se l’esquena” i diversificar els estalvis en diferents entitats, dipositar en cadascuna d’elles la quantitat màxima que garanteix el FGD i posar a més d’un titular en el compte o en el termini fix.

La garantia és igual per als dipòsits en valors i instruments financers confiats a una entitat de crèdit, i és compatible i independent a la qual es té sobre els dipòsits de diners que es puguin tenir en el banc o en la caixa. Els supòsits perquè es faci efectiva són els mateixos que en el cas anterior.

Què passa amb la meva hipoteca?

El Fons de Garantia, prèvies comprovacions oportunes, procedeix al pagament de l’import dels comptes en el termini de tres mesos després de la declaració de fallida, suspensió de pagaments o impagaments, encara que aquest període pot ser ampliat en determinades ocasions i amb consentiment del Banc d’Espanya. Ara bé, una vegada salvats els estalvis, què succeeix amb els altres productes que es tenen contractats amb l’entitat? I amb les assegurances o plans de pensions?

Si el banc fes fallida, els consumidors continuarien pagant el crèdit i la hipoteca però a una altra entitat

Encara que a més d’un se li haurà passat pel cap que si el seu banc desaparegués de la faç de la terra seria tota una bicoca perquè així deixaria de pagar la hipoteca, la lletra del cotxe i les quotes de la targeta de crèdit, res més lluny de la realitat. I és que, encara que una entitat es declari en fallida, els deutes seguirien presents i seria una segona entitat la que administraria la suspensió de pagaments i l’encarregada de recaptar aquests diners. Si la cartera de crèdits o el banc íntegrament es liquida i passa a ser propietat d’una altra empresa, serà aquesta la que rebi els diners que deuen els clients. Així és que, si el banc fa fallida, els consumidors continuaran pagant el crèdit i la hipoteca però a una altra entitat.

Assegurances i fons de pensions

La Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions (DGSFP) és l’encarregada de supervisar i controlar el correcte funcionament d’aquest sector. És un organisme que pertany al Ministeri d’Economia i Hisenda, i la seva missió és la de protegir als clients de les entitats asseguradores i als partícips dels plans de pensions. Per a això, regula, ordena i supervisa les entitats que componen el sector i autoritza les noves entitats que vulguin operar. De fet, es pot consultar en la seva pàgina web el registre públic en el qual figuren les entitats asseguradores autoritzades per a operar a Espanya.

Però si l’entitat asseguradora fallida o es declara insolvent els consumidors tenen un àngel de la guarda, això sí sempre que la companyia asseguradora estigui inscrita en el registre corresponent i funcioni de manera legal: el Consorci de Compensació d’Assegurances, adscrit al Ministeri d’Economia. És l’organisme encarregat d’assumir la liquidació. Amb aquests productes no existeix una quantitat màxima que recuperar, com ocorre amb els Fons de Garantia, sinó que depèn del balanç de cada companyia.

Tots aquests organismes vetllen pels drets dels usuaris de les entitats financeres, asseguradores o d’inversió. Però mai està de més que els ciutadans siguin cauts. És important seguir les recomanacions dels experts i dipositar els diners en entitats de confiança i autoritzades pels organismes de control i supervisió. En cas contrari, més que estalviar o treure beneficis podríem posar en perill els nostres diners.