Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Estafes piramidals

Aquests negocis no compten amb el suport dels organismes oficials, de manera que els afectats no poden recuperar tot el capital invertit
Per EROSKI Consumer 19 de març de 2009
Img piramide
Imagen: Dave Di Biase

Cada cert temps, salten als mitjans de comunicació notícies sobre fraus massius duts a terme per mitjà d’empreses d’estructura piramidal. Milers de persones que havien invertit els seus diners en un negoci que consideraven segur i que els oferia elevats interessos perden la seva capital i arrosseguen amb si a coneguts, familiars o amics que havien confiat a obtenir uns guanys similars a les aconseguides per aquell que els va convidar a participar. És llavors quan els afectats intenten recuperar la seva inversió i, en moltes ocasions, culpen als governs per una falta de regulació, sobretot quan les empreses piramidals compten amb cert reconeixement. No obstant això, al no tenir aquests negocis un suport dels organismes oficials, als consumidors els és impossible recuperar la totalitat de la seva capital. Amb freqüència els responsables són jutjats i condemnats, alguna cosa que no alleuja massa als estafats, perquè normalment els seus diners no apareix.

Un negoci lucratiu

Quan una estafa piramidal surt a la llum, la gent es pregunta en què consisteix, com funciona una empresa d’aquestes característiques i com és possible que els estafats no s’hagin adonat de l’evidència de l’engany. Fins fa poc temps es pensava que aquest tipus de fraus eren soferts per persones amb pocs coneixements financers, però el cas Madoff, que ha arrossegat a les majors fortunes del món, ha donat la volta a aquest argument.

L’estructura piramidal de l’empresa és la que dóna nom a aquesta mena de frau. En la part superior se situa el creador de la companyia. És una persona o un grup que, basant-se en els seus suposats coneixements sobre inversió o economia, convida a unes altres formar part del seu lucratiu negoci. Per a això prometen uns beneficis molt superiors als que es podrien obtenir invertint en altres productes financers, com els que ofereixen els bancs i caixes d’estalvi. Moltes vegades els creadors fan córrer rumors que es revaloritzarà un producte i asseguren tenir informacions privilegiades. En altres ocasions, el negoci comença amb intenció de ser legal però, al no aconseguir els seus inicials propòsits, en comptes de confessar el fracàs de l’empresa, els promotors atreuen a nous inversors per a pagar als primers.

Les empreses piramidals poden donar beneficis durant anys o fins i tot dècades

Moltes estafes piramidals segueixen l’”esquema Ponzi”, que porta aquest nom, no perquè Carlo Ponzi era el primer a utilitzar aquest tipus d’estafa sinó perquè prometent elevadíssims rendiments va dur a terme una de les majors estafes de la història als Estats Units durant els anys 20.

Creixement de la piràmide

Seguint aquest esquema o uns altres similars, el creador de l’empresa rep les aportacions dels inversors inicials. La veritat és que les primeres persones que participen en el negoci sí que reben els elevats beneficis promesos i aquí comença la cadena perquè, d’una banda, se’ls encomana la labor de captar a noves persones que inverteixin en el producte, alguna cosa que, d’altra banda, no els resulta difícil a causa dels espectaculars interessos obtinguts. Els qui envolten a aquests primers inversors volen participar d’uns beneficis tan fàcils d’aconseguir, perquè han vist que en poc temps han aconseguit uns diners que no obtindrien en cap termini fix o en els productes bancaris tradicionals que més interessos ofereixin. Per tant, desitgen formar part de tan rendible empresa i, sense parar-se a pensar si està o no regulada per les institucions financeres espanyoles -una cosa tan senzilla com buscar en els registres del Banc d’Espanya o la Comissió Nacional del Mercat de Valors- inverteixen els seus estalvis en el producte, que pot ser de qualsevol tipus: financer, filatèlic

Com cada client inicial va captant grups de persones, els diners es multiplica i amb el qual van aportant els nous consumidors es va pagant al propietari de l’empresa i als primers socis -que són els que més cobren- i després als següents, segons l’estructura piramidal, amb la qual cosa els beneficis continuen creixent. Com més a prop estiguin del cim de la piràmide, més diners reben. El problema és que només en la cúpula saben que no s’està invertint els diners sinó que l’únic negoci consisteix a pagar als successius socis amb els diners que van invertint els últims a arribar. El producte en el qual s’inverteix, en realitat, no té valor.

Moltes vegades les empreses piramidals tenen grans seus amb nombrosos treballadors, que sempre tenen respostes per als inversors

La piràmide va creixent de manera exponencial perquè cada nou integrant va captant a altres grups de persones amb el doble objectiu de percebre més ingressos ell mateix, i moltes vegades amb la bona intenció que els seus coneguts o familiars es puguin beneficiar del negoci. De la mateixa manera, aquests al seu torn informen altres consumidors que s’apunten en cascada. A més, com al principi funciona i reben els seus diners, els inversors donen quantitats cada vegada majors i en principi segueixen amb la seva elevada rendibilitat. Això sí, és necessari continuar atraient gent perquè quantes més persones participen, major és el negoci per als quals se situen més amunt.

Si en algun moment l’empresa capta menys socis o té algun problema, el propietari sempre pot atribuir-lo a la situació econòmica, moments passatgers, transitoris a causa de fluctuacions del mercat. Com ha venut la idea que té molts coneixements financers, informació privilegiada i, a més sempre ha respost, fins al moment, repartint els diners entre els inversors, serà creïble.

A més, moltes vegades les empreses piramidals tenen grans seus amb nombrosos treballadors, que sempre tindran respostes per als inversors, tracte personal, fins i tot familiar a vegades, així que això genera més credibilitat per part dels consumidors cap a la companyia. No és el mateix participar en una empresa d’aquestes característiques a través d’Internet que poder anar a una sucursal situada a la ciutat en la qual viuen els clients. Normalment, els empleats tampoc coneixen les intencions de l’amo de l’empresa i solen ser al seu torn inversors amb el que, quan la piràmide cau, són doblement afectats. Una altra de les característiques de la cadena és que els clients que ho desitgin poden vendre, és a dir, recuperar els diners invertits quan el necessitin, la qual cosa redunda a crear una major confiança entre els participants.

Comencen les complicacions

Quan sorgeix llavors el problema? Les piràmides poden funcionar durant anys i fins i tot durant dècades i hauran anat aportant guanys als inversors. Perquè funcionin, ha d’haver-hi més clients nous que antics i en el moment en què això no ocorre, el sistema es comença a col·lapsar. Quan això succeeix la gent comença a vendre. Els millor informats ho hauran fet amb antelació i recuperaran els seus diners, però la resta es pot quedar sense res. Realment, els últims a participar són els més perjudicats perquè han invertit els seus diners i no sols no rebran els interessos promesos sinó que tampoc obtindran la inversió inicial.

Quan reclamin s’adonaran que l’empresa no estava inscrita en els organismes oficials per a realitzar aquestes funcions -en el cas d’Espanya la CNMV compta amb un registre d’empreses autoritzades per a prestar serveis d’inversió. Això vol dir que la companyia pot ser totalment legal, però no estar qualificada per a exercir cert tipus de treballs-. Però els consumidors s’han fiat de la seva rellevància social, del boca a boca i del bé que els ha anat a altres coneguts i no s’han molestat a comprovar el seu suport estatal. Molts participants s’hauran beneficiat d’elevats interessos, i fins i tot hauran mirat als qui tenien els seus diners en el banc com si fossin persones sense informació. No s’han parat a pensar, en definitiva, que si les entitats financeres no ofereixen aquests interessos serà per alguna cosa.

Davant una estafa, el millor és associar-se amb persones que també l’hagin sofert perquè entre tots podran obtenir millors resultats

En el moment en què el client reclama la seva inversió, és habitual que l’entitat a la qual fins fa poc acudia amb freqüència estigui tancada. Els responsables intentaran convèncer al consumidor que realment no el sabien, que pensaven que les coses anaven a anar d’una altra manera… També pot donar-se la circumstància que fugin amb els diners i no es torni a saber d’ells. O que, si se’ls troba, passin una temporada entre reixes, després de ser jutjats i condemnats, però no revelin mai on estan els fons.

Davant aquestes situacions el millor és associar-se amb persones que han sofert la mateixa estafa perquè entre tots podran obtenir millors resultats. És freqüent que els diners no es recuperi mai, almenys íntegrament, però la pressió que es pot exercir en grup sempre és superior a la que pot fer un solo consumidor.