Llegir bé els contractes i conèixer el funcionament dels productes financers que es contracten en un banc són dos dels consells que han de guiar a tot estalviador abans d’invertir els seus diners. En els últims anys, no obstant això, nombrosos ciutadans no han tingut en compte aquestes pautes i s’han deixat portar per la confiança i fins i tot amistat que els transmet el seu assessor o banquer particular. Això ha desembocat, en alguns casos, en la contractació d’un producte que no s’adequava per res al perfil del risc de l’estalviador. El mal assessorament s’ha demostrat, sobretot, ja que molts instruments financers s’han venut (i es comercialitzen encara) com a dipòsits a termini, el producte segur per excel·lència, quan en realitat no ho són. El problema esquitxa a vehicles com a deute subordinat, bons o pagarés. En moltes sucursals es venen com a dipòsits, quan poc tenen a veure amb ells. Conèixer les seves diferències és vital per no portar-se desagradables sorpreses en el futur.
Alguns “falsos” dipòsits
- Deute subordinat:
El deute o els bons subordinats són títols de renda fixa cotitzats al mercat secundari. Aquests actius tenen subjecte el pagament del cupó a l’existència de beneficis per part de l’entitat i al compliment dels coeficients de capital. Si el banc que les emet baixa la seva solvència per sota d’un nivell determinat, entra en pèrdues o no aconsegueix uns beneficis definits en el contracte, l’inversor es queda sense el cupó pactat.
El deute subordinat, en general, té termini de venciment. A més, es tracta d’un producte de molt alt risc i difícil funcionament.
D’entrada, hi ha diversos tipus de deute subordinat, alguna cosa que l’inversor particular sol desconèixer. La Upper TIER II és la considerada de més alta qualitat i amb preferència en l’ordre de cobrament en cas de fallida; i les Lower Tier II, de baixa qualitat i en l’últim lloc de prelació de cobrament en cas d’insolvència de l’entitat.
Els bons subordinats es van vendre amb veritable ímpetu entorn de 2007 i 2010. Encara que s’ha frenat la seva comercialització, encara les entitats llancen algunes promocions, per la qual cosa convé estar alerta. El seu funcionament dista molt al d’un dipòsit a termini. És un producte ilíquido amb el qual es pot perdre molts diners. El capital en cap cas està garantit. Aquests bons no estan protegits pel Fondo de Garantia de Dipòsits.
Pagarés:
És el producte de moda entre les entitats financeres del moment. Ho venen com si fossin dipòsits. La veritat és que comparteixen algunes característiques, però presenten també diferències singulars que convé conèixer. Els pagarés no són dipòsits ni han de considerar-se com a tals, ja que no són líquids fins a venciment (de vegades no es pot aconseguir el capital ni àdhuc pagant comissions) i tampoc estan protegits pel Fondo de Garantia de Dipòsits.
Els pagarés són un títol de renda fixa el que implica que, una vegada col·locats al mercat primari, passen a negociar-se en un mercat secundari organitzat, però on es realitzen molt poques operacions. Si l’inversor es manté a venciment (que sol oscil·lar entre els tres i els 18 mesos), l’entitat sí que es compromet a retornar el 100% del capital invertit més l’interès pactat (que en l’actualitat ronda el 4% en els millors casos).
Però si l’inversor vol els seus diners abans d’hora, pot trobar-se amb serioses dificultats per recuperar-ho. En aquest cas, haurà de demanar a la seva entitat que vengui els seus títols al mercat secundari. Aquesta operació comporta, d’una banda, el pagament de la comissió de l’intermediari (del banc) que pot aconseguir el 2% del capital, més la comissió de venda al mercat de renda fixa AIAF (entorn del 0,5-1%). A més, en vendre al mercat secundari, el preu pot variar respecte al de compra: pot ser superior i guanyar o inferior, la qual cosa implicarà assumir pèrdues.
Donada l’actual incertesa que envolta al sector financer, en general, la majoria de les emissions es negocien per sota del seu valor d’emissió, la qual cosa implica que el que desitja vendre el seu pagaré sol assumir pèrdues. No cal oblidar, a més, que es tracta d’un producte amb molt poca negociació, amb el que la disponibilitat dels diners no és immediata, àdhuc volent vendre amb pèrdues. Poden passar dies, i fins i tot setmanes, fins que es tanqui l’operació.
En l’últim any, la banca espanyola ha col·locat més de 128.000 milions d’euros en pagarés, molts d’ells entre particulars. I segueix sent molt actiu en la col·locació d’aquest producte.
Bons:
Amb els bons ocorre alguna cosa similar al que succeeix amb els pagarés. La diferència radica en el termini. Els pagarés s’emeten fins a 18 mesos i els bons a partir de dos anys (poden ser a dos, cinc, 10, 15 o fins a 30 anys). El termini, en qualsevol cas, ho imposa l’entitat. Encara que les entitats els venen com a productes segurs i de baix risc, en realitat solament ho són si l’inversor no toca els seus diners fins a venciment. En aquest cas, sí que rebrà (si es tracta de bons simples) la seva capital més l’interès pactat.
Si desitja rescatar-los abans d’hora, succeeix igual que amb els pagarés. Els bons simples cotitzen al mercat secundari, on l’inversor haurà d’informar-se del seu preu de negociació. En molts casos, pot ser inferior al de compra, amb el que suposaria pèrdues. Les comissions que s’apliquen per la seva venda en aquest mercat són iguals que les dels pagarés (es pot pagar entorn del 2,5% del capital en aquesta operació).
Cal anar amb compte, a més, amb “els cognoms” dels bons. Els més senzills de comprendre i de menys risc són els bons simples. Però el tema es complica i el risc s’incrementa de manera notable en el cas dels bons subordinats o convertibles. Aquests últims són de funcionament complex, disten molt de semblar-se a un dipòsit a termini fix clàssic i no són gens aconsellats per a estalviadors de perfil conservador.
