Compte corrent conjunt? Una per a despeses comunes i una altra individual per a cada membre de la parella? Aclarir certes línies mestres en l’àmbit de l’economia familiar des del primer dia de convivència ajuda a evitar discussions sobre els diners que poden desencadenar en problemes molt greus com la desconfiança i la separació. Però, on està l’equilibri? Al nostre país la majoria dels matrimonis es continua acollint, sense plantejar-se una altra alternativa, al règim econòmic previst per defecte: el de societat a guanys. S’ignora el dret preventiu i es defuig un assessorament que podria remeiar problemes de convivència, fins i tot de divorci. No obstant això, en molts altres països europeus, com també ocorre a Espanya, les dones contribueixen notablement amb els ingressos familiars i les parelles negocien la manera de portar els seus comptes dia a dia d’una forma més igualitària i participativa. Els psicòlegs asseguren que l’important no és si tots dos membres guanyen un sou semblant o si un està en l’atur, sinó que el fonamental és la seva manera d’acceptar i gestionar les seves pròpies diferències. En qualsevol cas, alguns especialistes consideren saludable mantenir tres comptes: una conjunta per a les despeses i el sosteniment de la vida en comú, i una altra personal per a cadascun dels membres de la parella.
Tema tabú en moltes parelles
De la mateixa manera que no se sol pactar entre els membres d’una parella la manera en què s’arreglaran per a fer les tasques domèstiques, l’habitual és no tractar, i molt menys acordar, la forma en què tots dos manejaran els diners en la seva vida en comú. Però, tant en un com en un altre cas, “si no s’ha fet s’haurà de fer”. Aquesta és l’opinió que per la seva experiència posa en relleu María José Carrasco, terapeuta conductual i professora de Psicologia de la Universitat Pontifícia de Cometes.
Els temes relacionats amb la manera en què s’emportaran els comptes poden abordar-se “sobre la marxa”, però almenys s’hauran de traçar unes claus. No obstant això, parlar d’aquestes coses amb anticipació es considera de mal gust; és gairebé com posar en dubte el mite de l’amor, aquest concepte bàsic que es resumeix en la frase: “Amb tu pa i ceba”. “Concretar les barreres econòmiques implica una distància que pot interpretar-se per l’altra part de la parella com a falta d’afecte”, explica aquesta psicòloga.
José Antonio García, doctor en Psicologia del Centre de Psicologia Clínica de Madrid, opina que són molts els que pensen així. “Però el matrimoni, socialment, és un contracte entre dues persones en el qual l’acord econòmic és fonamental. És, a més, un acord de col·laboració i de lliurament de l’u a l’altre, que es plasma en la manera de portar les finances”.
L’economia afecta a tots els aspectes de la vida i, per tant, també a la relació amorosa. Segons García, determina la presa de decisions. “En la nostra societat, qui té els diners és qui decideix”, afirma. Benjamí Sierra, expert en comportaments de consum de la Facultat de Psicologia de la Universitat Autònoma de Madrid, considera aquesta afirmació com a certa, però creu que no és menys cert que després, a l’hora de gastar, les decisions de despesa estan relacionades amb el rol que cada membre de la parella adopta com a consumidor. “Hi ha decisions que estan dominades per l’home (per exemple, la compra d’eines), unes altres per la dona, com podria ser la roba per als nens, i unes altres que són compartides, llegeixi’s les vacances, encara que aquesta realitat va canviant a poc a poc”, especifica.
Pacte econòmic
Compartir els diners és un element clau en la convivència diària. Per això, les diferències entre els béns de l’un i l’altre “són importants” per al psicòleg José Antonio García: “si la diferència és molt gran, el membre ‘menys ric’ de la parella pot sentir-se ‘agraït’ a l’altre per la seva generositat. Així queda la relació econòmica clara i explícita. En el cas de béns de guanys, el que més ingressa ‘regala’ a l’altre la diferència i ho fa implícitament”. Aquest psicòleg entén que és fonamental deixar molt clares, explícites i legalment recolzades les relacions econòmiques entre els membres de la parella, perquè aclarir la situació econòmica de cadascun contribueix al fet que s’evitin molts disgustos.
En la pràctica i mancant dades de l’Institut Nacional d’Estadística i del Registre Civil, la impressió generalitzada i corroborada entre altres fonts per Begoña Acha, vocal en la junta directiva de l’Associació Espanyola d’Advocats de Família (AEAFA), és que el règim econòmic matrimonial al qual s’acullen almenys sis de cada deu matrimonis espanyols és el que opera “per defecte”. És a dir, la major part de la població espanyola manté el règim societari de guanys.
La major part de la població espanyola manté el règim societari de guanys
El règim econòmic legal és un conjunt de regles que regula les relacions econòmiques entre els membres d’una parella i entre aquests i terceres persones mentre dura la seva unió. Hi ha tres models establerts per llei que contemplen diverses realitats. Vegem breument quins són i algunes de les seves particularitats:
- El règim de guanys: tots dos membres posen en comú els guanys o beneficis obtinguts indistintament per qualsevol d’ells, de manera que si es dissol aquesta societat, se’ls atribueix la meitat a cadascun dels cònjuges.
- La societat a guanys comença amb la celebració del matrimoni o quan es pacta la seva aplicació a través de “capítols matrimonials”.
- Poden existir béns privatius. Són els que pertanyen exclusivament a un dels cònjuges amb anterioritat al començament de la societat a guanys o als quals un dels dos accedeix per mitjà d’una herència. Però són de guanys tots els béns obtinguts pel treball o negoci de qualsevol dels cònjuges, així com les rendes o els interessos que produeixin tant els béns privatius com els de guanys.
- La societat a guanys haurà d’afrontar els deutes contrets per un sol cònjuge.
- L’administració i gestió dels béns de guanys correspon de manera conjunta als dos cònjuges. Per a prendre decisions sobre aquests béns es requereix el consentiment de tots dos cònjuges. No obstant això, un només dels cònjuges pot realitzar despeses urgents o de necessitat.
- La liquidació de la societat a guanys pot realitzar-se judicialment per divorci o notarialment.
- Després de la liquidació ha de canviar-se la titularitat dels béns que s’atribueixin a cada cònjuge.
- En el règim de separació de béns pertanyen a cada cònjuge els béns que tinguessin abans de la celebració del matrimoni així com els adquirits durant aquest. Segons la lletrada Begoña Acha, vicedelegada dels advocats de família a Àlaba i Biscaia, aquest règim substitueix amb freqüència a l’inicial de societat a guanys “quan hi ha un empresari en la família, perquè el patrimoni no quedi exposat a tercers”. També és freqüent entre els “professionals de classes adinerades”.
- A cada membre de la parella correspon l’ús i gaudi dels seus béns i de les rendes obtingudes, de manera que pot disposar ells lliurement. No necessita el consentiment del seu cònjuge per a vendre’ls, llogar-los, donar-los etc.
- Els cònjuges contribueixen al sosteniment de les càrregues del matrimoni i el fan, tret que pactin una altra cosa, en proporció als seus respectius recursos econòmics.
- El règim de participació en guanys: és l’ordinari a Alemanya i es va introduir a Espanya en 1981. Funciona realitzant un inventari inicial del que aporta cada membre i un altre final. Comporta el dret de cadascun dels cònjuges a participar en els guanys que l’altre obtingui durant el temps en què aquest acord estigui vigent.
- A cada cònjuge li correspon l’administració, el gaudi i la lliure disposició dels béns que li pertanyen, així com els que adquireixi durant el matrimoni.
- Si es compra juntament amb el cònjuge algun bé o dret, pertanyerà als dos.
- Pot pactar-se que la participació en els guanys entre els cònjuges sigui diferent al 50%, però haurà d’aplicar-se a les dues parts per igual i en la mateixa proporció per a tots dos patrimonis. El 50% serà el topall màxim quan hi hagi fills no comuns.
Pragmatisme i comunicació
La incorporació de les dones al treball remunerat i el fet que, per exemple, siguin majoria en la Universitat, i per tant estiguin més formades en aspectes econòmics, pot haver contribuït al fet que les parelles negociïn la manera de portar els seus comptes en aquests moments d’una forma més igualitària, quan el nivell de coneixement i implicació en l’economia familiar és semblant en tots dos membres, defensa el professor Sierra.
En qualsevol cas, el règim econòmic ideal per a una parella serà aquell que millor s’adapti a les necessitats dels dos membres.
L’extraordinari és que tots dos coincideixin al cent per cent en els seus criteris. No obstant això, la veritat és que com més difereixen les perspectives de cadascun respecte a les qüestions que comparteixen, des del temps lliure a les relacions amb les respectives famílies d’origen, els diners o la sexualitat, majors seran les seves dificultats per a aconseguir un punt de trobada.El règim econòmic ideal per a una parella serà aquell que millor s’adapti a les necessitats dels dos membres
De totes maneres, “no són tan importants les diferències sinó la manera de manejar-les”, insisteix María José Carrasco. Es tracta de buscar un sistema que tingui present les motivacions dels dos. En general és aconsellable que s’impliquin tots dos membres de la parella, que cap d’ells es desentengui i que alhora siguin capaces de mantenir certa independència en la despesa.
El primordial és mantenir una actitud positiva davant la negociació, en això coincideixen totes les fonts consultades. Totes elles asseguren igualment que ni l’atur d’un dels membres de la parella ni el fet que ella guanyi més que ell o que hi hagi problemes econòmics té per què ser causa de divorcis, encara que poden ser un detonant quan la relació amorosa està “molt deteriorada”.
Per part seva, el psicòleg José Antonio García es refereix a estudis que mostren que gastar els diners de manera irresponsable augmenta de manera clara les possibilitats de divorci. El que és cert, sens dubte, és que l’economia pren un protagonisme total en la ruptura d’una parella. “S’intenta cobrar en diners el que no es pot cobrar d’una altra manera”, comenta María José Carrasco.
Les relacions econòmiques poden ser font de problemes, que sorgeixen quan un membre sent que l’altre abusa. La separació de béns no és la panacea. Sempre poden sorgir discussions. José Antonio García ens dóna un exemple en aquest règim: si un ha comprat un pis abans d’estar en parella i després el comparteix, amb els dos vivint junts les finances en comú són inevitables. Si un paga el menjar i altres despeses perquè l’altre pagui el pis tal vegada qui no és amo del pis consideri que en realitat li està ajudant a costejar el pis a l’altre.
Benjamí Sierra aporta els seus propis matisos en el debat i subratlla la idea que en la societat actual, en la qual els diners ha passat a ser un producte més que es pot comprar, cada vegada és més complicat prendre decisions i es precisa una major formació en consum. Assenyala que la presa de decisions econòmiques, en les quals els diners es converteix en un bé/producte -crèdits, hipoteques…- , cada vegada té major repercussió en les relacions de la parella, i perquè aquestes decisions resultin satisfactòries és necessari que els consumidors estiguin més informats i formats.
