Fons d’inversió

Quan es compra un fons d’inversió s’està adquirint realment una petita part (participació) de la seva cartera (valors o efectes comercials de curs legal), una cartera en miniatura idèntica a la del fons íntegrament. El preu de cada participació en una determinada data es coneix com a valor liquidatiu. Posem un exemple arbitrari: si s’inverteixen 1.000 euros en un fons que té un valor liquidatiu de 136,25 euros, es rebran 7,33 participacions. La rendibilitat que ofereix un fons es calcula segons la variació del seu valor liquidatiu. L’entitat gestora afegirà aquests diners al fons i l’invertirà en accions, renda fixa, actius monetaris etc. o en una mescla de tots ells. El total dels diners que té el fons constitueix el seu patrimoni. Els títols (accions, obligacions…) que pertanyen al fons es coneixen com a “actius” i el seu conjunt constitueix la cartera d’aquest.

Un fons d’inversió representa una oportunitat d’estalvi excel·lent per a Puy Carazo, responsable de Producte de Self Trade Bank: “És un instrument d’inversió col·lectiva que s’ajusta a qualsevol mena de client i situació. El perfil de l’inversor pot ser molt arriscat o poc i la inversió pot fer-se tant a llarg com a curt termini”. Segons Arcadi Orrit, director de la companyia d’assessorament financer independent InverConsulting, els fons permeten accedir a l’inversor a una gran varietat de mercats amb imports molt petits i diversificar el risc, construint una cartera amb diversos fons. A més tenen avantatges fiscals, ja que els traspassos entre fons no tributen, a diferència de les accions -explica-.

Els fons “són carteres d’actius financers constituïdes mitjançant aportacions de múltiples estalviadors”, resumeix Alejandro Conde, professor del departament d’Economia Aplicada i Història Econòmica de la UNED. Al seu judici, haurien de ser un llit molt eficient per a canalitzar l’accés de l’inversor particular als mercats de renda variable, però la realitat és “molt diferent”. Conde assegura que són els bancs i les caixes d’estalvis, entre altres “societats poderoses”, els qui s’han apropiat del control d’aquests mecanismes en el seu benefici, de manera que guanyen sempre “superbeneficis” en perjudici dels petits estalviadors.

Igualment escèptic respecte als avantatges dels fons d’inversió es mostra el professor Ignacio López, del Departament d’Economia i Administració d’Empreses de la Universitat Antonio de Nebrija. En adquirir un fons, l’inversor delega la gestió dels seus estalvis en professionals qualificats per a això. Però López considera la gestió professional “entre cometes”, perquè creu que les decisions d’inversió a vegades estan motivades per la quantia de les comissions del fons triat pels assessors intermediaris, encara que reconeix que companyies dedicades a l’anàlisi i selecció de fons com les anteriorment assenyalades aconsegueixen major grau d’independència que els bancs i caixes.

López aconsella els fons només a aquelles persones que “no tinguin ni idea del mercat financer i la inversió del qual vagi a fer-se per a un termini d’un any d’ara endavant”. Segons la seva opinió, si s’adquireixen uns coneixements mínims de com funciona la borsa i es té temps per a gestionar la cartera és millor invertir directament en accions, perquè els costos seran menors i la rendibilitat que es pot aconseguir és sensiblement major. Per al professor d’aquesta universitat madrilenya, el més important d’un fons és triar-lo bé, és a dir que s’adeqüi al “llindar de somni” de l’inversor (que compleixi les seves expectatives i no li “impedeixi dormir” pel seu risc). Quan cancel·lar-ho? Com més aviat millor si produeix pèrdues. I si es disposa d’un capital de més de 12.000 euros és millor anar pensant en altres inversions.

Una inversió pot realitzar-se tant individualment com a través d’un instrument d’inversió col·lectiva. Vegem amb l’ajuda del professor Conde els pros i contres de cadascuna d’elles:

• La inversió individual, tant si es realitza amb assessorament d’un professional com si no, té l’avantatge que el propi inversor tria a cada moment el nivell de risc que està disposat a assumir en cadascuna de les seves inversions.
• En la inversió col·lectiva l’inversor es veu condicionat per la política que adopta l’entitat que gestiona el producte, que sempre mira el seu propi interès i benefici.

No obstant això, la inversió individual planteja certs inconvenients sobre la inversió col·lectiva que aquest expert no vol obviar:

• La inversió individual es veu limitada cada vegada més per una complexitat cada vegada major dels mercats, així com per la internacionalització d’aquests.
• Existeixen dificultats per a invertir de manera individual en determinats mercats, per raons de mínims d’inversió molt alts o per la conjuntura política i econòmica de certs països.
• Les comissions són més elevades en determinats productes per als inversors individuals que per als grans inversors, que accedeixen en millors condicions.

Es diu que hi ha més de 20.000 fons només a Europa. Això dificulta la seva elecció al ciutadà, que es veu obligat a accedir a ells a través d’agents o companyies que operen en nom de tercers i a canvi d’una comissió. Per a Carazo “la figura de l’assessor és molt important, no sols pel coneixement de la varietat de fons existent, sinó per la seva professionalitat a l’hora de recomanar a l’inversor el que millor pot encaixar-li”.

Els economistes consultats aconsellen que sigui el propi inversor qui prengui les seves pròpies decisions i que eviti “donar carta blanca” a l’empresa en la gestió de la seva cartera. També hi ha serveis “intermedis”: una empresa gestora realitza un seguiment de la inversió a canvi d’un percentatge sobre beneficis. S’informa el client i se li aconsella prendre decisions però mai s’executen sense previ consentiment del client.

Però els professionals que es dediquen a aquesta intermediació han d’estar autoritzats per la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Orrit assenyala que en la web de la CNMV poden trobés totes les entitats registrades i els seus agents autoritzats. Els assessors de la seva empresa són agents de l’agència de valors Tressis (registrada amb el número 183).

El primer consell vàlid per a tot inversor en fons és dirigir-se a diversos bancs, caixes i societats intermediàries amb la finalitat de poder comparar l’oferta. Per a poder prendre una sospesada decisió, el millor és llegir acuradament la lletra petita i, si pot ser, no davant del comercial, ja que es tracta d’inversions a mitjà i llarg termini, en general no aconsellables per a períodes inferiors a un any, que no poden “moure’s tots els dies”. És necessari conèixer quines seran les tarifes i les comissions que s’aplicaran.

Convé recordar, tal com remarquen els experts, que rendibilitats passades no garanteixen guanys futurs i que les entitats presenten els resultats del període que més els interessa. D’entrada, cal desconfiar de les promeses de rendibilitat que es trobin molt per sobre del mercat i si la quantia del seu capital li ho permet és preferible diversificar el risc de la inversió. La segona precaució és assegurar-se que l’entitat està degudament autoritzada per la CNMV o pel Banc d’Espanya per a prestar els serveis que li ofereix i que no sigui un “quiosquet financer”. Al nostre país existeixen en aquest moment tres tipus d’empreses de serveis d’inversió (ESI):

• Les societats de valors (SV), que estan autoritzades per a oferir tot tipus de serveis d’inversió, tant per compte de clients com per compte propi.
• Les agències de valors (AV), que no poden operar per compte propi. Únicament poden tramitar ordres de compra o venda de valors per compte dels seus clients. No poden concedir crèdits o préstecs als inversors, per exemple.
• Les societats gestores de carteres (SGC). Aquestes entitats només estan autoritzades a gestionar carteres d’inversió segons els mandats expressos que els donin els inversors i a oferir assessorament tant a empreses com a inversors. La gestió de carteres, és a dir, l’elecció dels valors adequats al perfil de risc de l’inversor, pot ser realitzada també per les SV i les AV.

Posteriorment, l’inversor ha de cerciorar-se que ha signat els contractes per a l’obertura del seu compte i ha de quedar-se una còpia. L’entitat ha d’enviar-li extractes periòdics del seu patrimoni. Tota companyia està obligada a subministrar la informació clara i detallada sobre les operacions que l’inversor li requereixi. Si no ho fa, el client haurà de reclamar-la. La CNMV disposa d’un servei d’atenció al petit inversor per a resoldre conflictes.

El termini per a ser rendible depèn de la mena de fons, reflexiona el director d’InverConsulting. Segons ell, els monetaris comencen a guanyar diners, “encara que poc”, pràcticament des del primer dia, mentre els de renda variable depenen del mercat, però “en general solen presentar bones rendibilitats a partir de 3 anys”.

“La renda fixa està molt cara i en fons garantits no hi ha grans coses”, explica Puy Carazo. No obstant això, si un inversor és “conservador”, és a dir, que no vol córrer riscos importants, el consell general és que es decanti per un fons que no experimenti grans oscil·lacions en el seu valor liquidatiu. Aquests són els tipus de fons més importants:

• FIM (Fons d’Inversió Mobiliària): Estan obligats per llei a tenir almenys el 80% del seu patrimoni invertit en valors de renda fixa o de renda variable admesos a negociació en una borsa de valors. En les subcategories de renda fixa o variable també n’hi ha mixtos.
• FIAMM (Fons d’Inversió en Actius del Mercat Monetari): També es coneixen com a fons monetaris o fons de diners. Han d’invertir almenys un 90% de la seva cartera en renda fixa a curt termini (venciment no superior a 18 mesos).
• FIMF (Fons d’Inversió Mobiliària de Fons o fons de fons): Es coneixen també com a fons de fons, ja que inverteixen almenys un 50% del seu actiu en participacions d’altres fons d’inversió.
• FIMP (Fons d’Inversió Mobiliària Principals): Tenen com a partícips a altres fons d’inversió.
• FIMS (Fons d’Inversió Mobiliària Subordinats): Inverteix almenys un 80% de la seva cartera en participacions de Fons d’Inversió Mobiliària Principals i consta així en el seu fullet informatiu.
• FIME (Fons d’Inversió Mobiliària Especialitzats en valors no negociats): Inverteixen entre un 50% i 80% del seu actiu en valors no negociats en mercats secundaris.
• FII (Fons d’Inversió Immobiliaris): Inverteixen el seu patrimoni en immobles (habitatges, oficines, garatges…) i obtenen la seva rendibilitat tant de la revenda com del cobrament de lloguers.
• Fondtesoros: Són una categoria especial que inverteix el seu patrimoni exclusivament en deute de l’Estat (lletres del Tresor, bons i obligacions de l’Estat). Poden considerar-se FIM (quan inverteixen almenys un 50% de la seva cartera en deute de l’Estat amb termini superior a un any) o bé FIAMM (si inverteixen tot el seu patrimoni en valors del Tresor a curt termini). Per a invertir en Fondtesoros, Alejandro Conde aconsella dirigir-se directament al Banc d’Espanya per a estalviar-se comissions de gestió, etc. D’igual manera, si s’opta per invertir en accions d’un banc determinat, creu que és millor fer-ho des de la pròpia entitat i negociar les reinversions.
• Fons garantits: Són FIM però mereixen un apartat especial per la seva difusió en els últims anys. Especifiquen clarament en el fullet el seu objectiu de rendibilitat garantit on, a més, ha d’explicar-se clarament el funcionament de la garantia. La garantia pot consistir a aconseguir una rendibilitat fixa determinada (Garantits de Renda Fixa) o participar en la rendibilitat d’un índex de bossa en un període determinat (Garantits de Renda Variable).

Si atenem la destinació dels beneficis dels fons es pot distingir entre fons de repartiment, que reparteixen periòdicament els dividends, i els de capitalització, que reinverteixen els seus beneficis sistemàticament. La majoria, a causa de la seva major eficiència fiscal, són d’aquest últim tipus.