Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Economia domèstica

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

José María Múgica, director de l’OCU

L'exigència de la devolució íntegra dels diners en el cas Afinsa-Fòrum és arriscada perquè pot generar expectatives molt difícils de complir

José María Múgica, director de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), defuig, en una entrevista concedida en exclusiva a CONSUMER EROSKI, qualsevol enfrontament amb la nova Coordinadora de Comitès i Usuaris (CCU), afavorida per Ausbanc per defensar els interessos dels prop de 400.000 afectats per la presumpta estafa filatèlica d’Afinsa i Fòrum Filatèlic. Els clients d’aquestes dues societats de béns tangibles, intervingudes a primers del mes de maig per l’Audiència Nacional, disposen fins al 31 d’agost per recopilar tota la seva documentació i presentar-la com a creditors de les signatures i damnificats en els processos judicials que es plantegen sobre aquest tema. Les associacions de consumidors integrants en el Consell de Consumidors i Usuaris, emparat per l’Institut Nacional de Consum, han fet “front comú” per atendre i canalitzar les demandes dels afectats.

No obstant això, la nova coordinadora s’ha enfrontat a la postura mantinguda fins al moment pel Consell i exigeix a l’Administració central, a la qual acusa de ser la principal responsable de l’ocorregut, la devolució íntegra dels diners perduts pels afectats. Aquesta idea, en opinió del director de l’OCU, es troba lluny de la realitat. “L’exigència de la devolució íntegra dels diners en el cas Afinsa-Fòrum és arriscada perquè pot generar expectatives molt difícils de complir”, alerta.

Quina opinió li mereix la nova Coordinadora de Comitès i Usuaris (CCU), afavorida per Ausbanc, vinculada amb el cas Afinsa-Fòrum?

Al nostre judici, part des d’una premissa que no té suficient consistència com perquè sigui el leitmotiv d’una coordinadora. Plantejar d’entrada, gairebé com un dogma, la responsabilitat subsidiària de l’Administració és un risc seriós perquè pot generar en els afectats unes expectatives que no tenim moltes garanties que es vagin a complir. Evidentment, en l’OCU no hem descartat a cap moment aquesta via, a més de la penal i de la concursal, la via de la responsabilitat subsidiara de l’Administració, però és que amb les dades que tenim en aquest moment no hi ha fonament suficient com per poder abordar-la. En la mesura en què es desenvolupi el procediment penal es veurà si apareixen proves que aconsellin emprendre aquesta via.

Com qualificaria la postura d’aquesta coordinadora?

Per descomptat per a nosaltres és una postura que té riscos de generar expectatives que després no es van a correspondre amb la realitat, perquè estan parlant de recuperar pràcticament el 100%. I cal tenir en compte que quan s’inicia un procediment, aquest s’inicia a partir d’un estudi jurídic que permet calibrar les possibilitats de guanyar o de perdre. Ningú emprèn una via si sap que va a perdre, la qual cosa succeeix és que darrere de moltes de les plataformes de la coordinadora, les persones que estan són antics agents, bé de Fòrum, bé d’Afinsa, que d’alguna manera han de respondre enfront dels afectats i que, per tant, estan vivint una pressió important. Em consta que algunes d’aquestes gents que han aconseguit que altres persones ‘inverteixin’en aquest tipus de productes han hagut d’oblidar-se dels telèfons per la quantitat de trucades que rebien. No hem d’oblidar que estem davant la major crisi de consum de la nostra història, “No hem d’oblidar que estem davant la major crisi de consum de la nostra història” pel nombre d’afectats i per la magnitud econòmica.

Els interessos d’aquesta coordinadora van, per tant, més enllà de rescabalar als afectats?

Dir que no lluiten pels afectats seria una estupidesa, però el que és clar és que els qui estan en aquesta història, que som tots, tenim una mica del que respondre. El paper de l’OCU és fer-ho front al col·lectiu dels seus socis que, al cap i a l’últim, són els qui ens mantenen. Evidentment, cada col·lectiu, en la defensa dels seus afectats, té punts de partida, valors i criteris diferents i això s’està posant de manifest gairebé des del primer moment.

De totes maneres, aquesta nova coordinadora assegura comptar amb una quarta part dels de 400.000 afectats

L’OCU mai va a entrar en una guerra de xifres. L’única cosa que puc dir, i fins i tot comprometre’m, és a realitzar unes fotos del magatzem on tenim els expedients que ens estan arribant. Puc assegurar que nosaltres en aquests moments tenim una xifra determinada d’afectats que estan ja incorporats en la nostra base de dades, concretament, estem parlant de prop de 5.000 cartes. L’OCU va aconseguir a la seva pàgina web 41.000 adreces i l’OCU ha manat 41.000 comunicacions a 41.000 afectats. Però l’OCU no té i no ho va a tenir, perquè no tenim capacitat per a això, la representació de 41.000. /imgs/2006/12/mugica_entrevista1.jpgExpedients dels afectats emmagatzemats a la seu de l’OCU, a 27 de juliol de 2006Cal tenir clar que quan nosaltres diem que representem a una persona, l’hem de representar en la via penal i això significa tenir de cada persona un mandat, un coneixement de totes les dades d’identificació, del seu deute i una fotocòpia del seu contracte o contractes. Ahir mateix es va batre el rècord amb una persona que tenia 60 contractes i va entrar per la porta amb un carret de la compra. Parlem de xifres, de baralles entre diferents organitzacions? però el problema humà que nosaltres tenim aquí, des de les sis del matí que es forma la cua, es tradueix en 150 persones que diàriament atenem cada dia. Per això, quan a nosaltres ens parlen d’aquestes xifres, si intentes posar-los cara, és impossible que algú representi a 100.000. Una cosa és que en una manifestació reuneixis els que siguin, però una altra cosa és que la teva tinguis 100.000 mandats, 100.000 dades identificatives i de deute de tots ells, i 100.000 fotocòpies de contracte. Si algú diu que té la representació de 100.000, jo no m’ho creo. Creiem que les xifres que s’estan donant estan absolutament exagerades. Quan parlen de ‘representar’ ens agradaria que ens diguessin què volen dir. Per a l’OCU ‘representar’ és estar en possessió d’un mandat signat per cada afectat que té tota la informació sobre el seu deute i fotocòpia per al seu contracte. Tenint això en compte, nosaltres representem en aquests moments uns 8.000 afectats i aspirem a no passar de 15.000 i tant de bo sigui així.

Passant de xifres a sigles, la coincidència d’aquesta coordinadora amb les sigles del Consell de Consumidors i Usuaris és casual?

No sé que dir. Per descomptat és una coincidència molt sorprenent, molt sospitosa i és difícil pensar que no s’hagi plantejat amb una finalitat molt clara, que és la coincidència amb unes sigles que ja porten com a mínim deu o dotze anys plenament identificades i com a referent.

En el punt número 8 del seu manifest fundacional, la coordinadora CCU expressa la seva “condemna de l’ús partidista que s’ha fet dels diners públics, canalitzant-ho a través de certes associacions i no directament als afectats perquè puguin lliurement triar als seus representants legals”. L’OCU se sent al·ludida per aquestes paraules?

Al·ludida no, però sí posa de manifest un desconeixement supí del decret que concedeix aquestes subvencions, de la seva finalitat i sobretot de l’escassetat d’aquestes ajudes, encara que l’OCU tampoc va a demanar més per això, a pesar que el cost diari de l’operatiu que tenim muntat supera els 2.500 euros. Crec que no es tracta tant d’un ús partidista com que s’ha agafat com a llera, fonamentalment d’informació, i que es vincula amb el dels organismes que ja existeixen. La llera sempre ha de ser representatiu i a través d’institucions i d’organismes ja creats, com el Consell de Consumidors i Usuaris (CCU).

En alguns mitjans s’ha interpretat aquest manifest com un enfrontament d’aquesta entitat a les associacions de consumidors. Ho considera així?

Crec que dos no es barallen si un no vol. En la nota de premsa que han enviat apareix l’OCU com un dels principals còmplices i culpables per negligència en aquesta crisi. L’OCU no va a sortir al pas d’això, fonamentalment perquè volem orientar els nostres esforços a alguna cosa ben diferent a entrar en una baralla mediàtica. Si algun dia l’OCU vol fer alguna cosa, ho farà en els tribunals.

Creu que l’aparició d’una nova veu en aquest problema pot afavorir els interessos dels afectats?

/imgs/2006/12/mugica_entrevista2.jpgMagatzem de l’OCU on s’arxiva i ordena la documentació dels afectats fins al proper 31 d’agostSi un veu els dotze punts que cal signar, el compromís es resumeix a formar una plataforma reivindicativa i organitzar una manifestació. Per descomptat la forma d’ajudar a la gent és tractant de representar-los i que puguin accedir a les accions legals, perquè són molt complicades. I una de les coses que ha posat de manifest aquesta situació o aquesta crisi és que la llei concursal no està pensada per a això. I clar, encaixar a tots els afectats en aquesta acció va a exigir una tasca d’autèntic encaix de bolillos. La manera d’arribar a la gent és col·laborant al màxim en tot això, la qual cosa significa alguna cosa tan prosaico i poc ‘manifestativo’ al carrer com agafar i asseure’t amb un avi de 70 anys des de les nou del matí a les quatre de la tarda, com està la nostra gent, ajudant-li a emplenar la comunicació de deute perquè aquesta tingui la consideració d’ordinària i no de subordinada en l’acció concursal. Això és ajudar a la gent. La nova coordinadora ajuda a la gent? Aquesta és una pregunta que no haig de respondre jo, però penso que hi ha altres maneres més eficaces d’ajudar.

L’exigència que l’Administració retorni íntegrament els diners invertits suposa generar falses expectatives?

Almenys, expectatives de molt difícil demostració. L’única forma d’aconseguir-ho és aconseguir demostrar al 100%, no al 90%, al 100%, la responsabilitat civil subsidiària del Govern. Però aquí ens trobem amb un “petit problema”. El que interessa és que la responsabilitat sigui de l’Administració, perquè si és de l’Administració central estem parlant d’una sola institució i d’una sola ‘caixa’, en aquest cas els Pressupostos Generals de l’Estat. Però què passa si el problema no ha estat en la regulació sinó en el control? Si s’ha regulat malament, alguna cosa que ara com ara sembla difícil de demostrar perquè l’Addicional Quarta de la Llei d’Inversions Col·lectives és per si mateixa una norma que regula, la responsabilitat recauria en l’Estat. Si el problema ha estat en el control, el control de consum està transferit a les comunitats autònomes. Llavors ja no parlaríem d’una sola acció de responsabilitat civil subsidiària, sinó que parlaríem de 17 més dues. Si ens adonem, no parlen per res, encara que és un tema de consum, de la responsabilitat de les comunitats autònomes. Per què? Perquè hi ha més d’una caixa. Aquest és a més un assumpte molt delicat, perquè els diners de la responsabilitat civil subsidiària ho pagaríem tots, perquè sortiria de la caixa comuna en la qual participem tots.Hi ha molta gent que diu que potser no és tan fàcil d’explicar i de justificar que paguem tots per l’ocorregut a unes persones que -amb tot el dramàtic de la seva situació, perquè ho és- en molts casos han estat obtenint durant anys i anys beneficis entre el 6% i el 10%. A més, l’OCU ha vingut advertint dels riscos d’aquest tipus d’inversió des de 1993“L’OCU ha vingut advertint dels riscos d’aquest tipus d’inversió des de 1993” riscos que, desgraciadament s’han convertit ara en dramàtica realitat per a molts inversors. Això està en la nostra hemeroteca per qui vulgui consultar-ho (incloent la nota de premsa emesa al novembre de 2003 després de realitzar una prova pràctica en les dues entitats).

Per tot això, ens preocupa prou bé les expectatives que s’estan creant. Des de l’OCU barallarem el temps que faci mancada per tractar de recuperar la major part possible dels diners invertits, però evidentment sabem, i és el que cal dir-los molt clarament als afectats, que estem en uns procediments que no van a ser breus, que ningú esperi que l’any que ve vagi a recuperar tots els diners. Estem parlant de procediments que, en el cas penal, poden superar deu anys i en el cas del concursal dos o més. Són procediments llargs i de final incert i en els quals va a ser difícil recuperar el 100%.

En aquesta crisi, a qui cal atribuir llavors la responsabilitat?

Hi ha una cosa que està molt clara: aquí hi ha unes empreses que han posat un negoci que consistia a oferir com si fos una inversió econòmica entrar al món del col·leccionisme, una inversió en béns tangibles. Després a aquestes persones se sumen les que han captat a la gent -no cal oblidar que aquest sistema ha crescut a través del que nosaltres cridem cercle de confiança (familiars, amics?)-. També hi ha una responsabilitat de les persones que han decidit participar en aquest negoci. Clar, si t’ofereixen uns rendiments que multipliquen per tres, quatre o cinc l’habitual, hauria de donar què pensar. Caldrà veure també si hi ha hagut una deixadesa de l’Administració per no regular de la forma adequada? Entenem per tant que la responsabilitat és molt compartida i que la culpabilitat es va a establir en els procediments que estan en marxa: si són només els dirigents, si també són els auditors, si cal incloure a l’Administració?


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions