Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Economia domèstica

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La crisi en 10 paraules

Termes com a recessió o cosina de risc són vitals per entendre la crisi i com afecta al consumidor

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Divendres, 09 de Desembre de 2011
img_dinero tendido 2

Són molts els qui mostren una palesa al·lèrgia pels termes econòmics i tot el relacionat amb els nombres. No obstant això, pel seu pesar, els temps d’inestabilitat actual fan necessari familiaritzar-se amb alguns conceptes, com a crisis, atur, dèficit o cosina de risc. Desdejunar tots els matins amb notícies relacionades amb aquests assumptes és avui alguna cosa habitual. Però, quin és la implicació de cadascuna d’aquestes paraules o expressions en la crisi? Què signifiquen? I, la qual cosa pot resultar més interessant, com afecten al petit consumidor? A continuació es detallen les 10 paraules claus d’aquesta crisi, un breu manual econòmic de “supervivència” per a inexperts.

Imatge: lusobrandane
  1. Recessió: és el terme que descriu a una economia que, en lloc de créixer i generar més riquesa per a un país, decreix, alguna cosa perjudicial per als seus ciutadans. Estar en recessió implica que un país és incapaç de generar ocupació i d’ampliar l’Estat del benestar. Per sortir d’ella, s’imposen necessàries algunes mesures com a pujades d’impostos, retallada de salaris i d’altres beneficis de caràcter social, com a ajudes o beques.

    A Espanya ja s’han fet efectives algunes mesures que afecten al ciutadà, com la baixada de sous per als funcionaris o la pujada de l’edat de jubilació. Per sortir de la recessió, és important que els països puguin reduir els seus dèficits, un altre terme vital per entendre la crisi.

  2. Dèficit: explicat de forma senzilla, el concepte de dèficit fa referència a l’escassetat de recursos. Si li unim la paraula pressupostari (dèficit pressupostari), molt comentada en aquesta crisi, el terme al·ludeix a la situació en la qual les despeses realitzades per un país superen als seus ingressos.

    Per tractar de compensar i revertir aquesta situació, els governs es veuen obligats a emetre títols de deute de forma exagerada (Lletres, Bons i Obligacions), que compren els inversors (particulars i institucionals). No obstant això, el cost que ha de pagar l’Estat és molt alt. A l’estalviador li afecta perquè la percepció que es té d’Espanya a l’estranger és cada vegada pitjor i són menys els inversors internacionals que volen invertir en actius del nostre país. Això ha derivat en la famosa crisi de deute.

  3. Crisi de deute: l’alta rendibilitat que han de pagar alguns estats (sobretot els denominats perifèrics: Itàlia, Irlanda, Grècia, Portugal i Espanya) per col·locar el seu deute i aconseguir diners per finançar-se és, en molts casos, insostenible.

    A l’estalviador li afecta de manera positiva perquè les Lletres i els Bons estan millor remunerats. Pot obtenir fins a un 5% de rendibilitat en Lletres a un any o gairebé un 7% en bons a 10 anys.

    No obstant això, el risc d’impagaments (és a dir, que no li retornin tot l’invertit) és cada vegada més alt. Ja no es descarta la possibilitat que Espanya hagi de recórrer al Fons de rescat europeu (organisme creat amb els diners de tots els estats per fer fronts a situacions extremes) o sol·licitar una ajuda al Fons Monetari Internacional.

  4. Cosina de risc: aquesta expressió ha cobrat sentit, sobretot després del rescat de Grècia. Les similituds entre aquesta economia i l’espanyola han disparat la diferència entre el que paga el bo alemany (de referència a Europa) i el bo espanyol.

    Com més puja la cosina de risc, més creix la probabilitat que Espanya necessiti una intervenció econòmica. Això podria induir a més desocupació, més retallades socials, en educació, sanitat, demora en inversions d’infraestructures, etc.

  5. Eurobonos: és un dels termes que sonen com a solució per a la crisi de deute. Però què són? Serien emissions conjuntes de deute europeu que substituirien a la nacional de cada país. Una proposta del cim europeu per acabar amb la crisi és que els eurobonos substitueixin de forma total o parcial el deute nacional fins al 60% del PIB.

    L’objectiu en qualsevol cas és aconseguir una rebaixa dels tipus d’interès (el que permet als estats finançar-se de forma més barata) i un mercat amb una gran liquiditat.

  6. Agències de qualificació: mesuren el risc que un país o una empresa efectuï impagaments. En els últims anys, realitzen contínues revisions a la baixa. Es consideren un bon termòmetre del risc econòmic. A l’estalviador li afecten, ja que posen nota o qualificació a tot tipus d’actius econòmics.

    Tenen molt poder sobre el mercat i generen tendències d’inversió. Si dicten veredictes positius, els actius tendeixen a pujar. Si és al contrari (l’habitual en aquesta crisi), generen fortes caigudes de preus en la Borsa, el mercat de deute…

  7. Banc Central Europeu: és una institució clau en l’actual crisi de l’euro. Per tractar de disminuir la percepció de desconfiança dels inversors cap a països com Espanya o Itàlia, fa fortes inversions en actius de deute d’aquests països.

    La seva comesa també és injectar liquiditat al mercat, fer que els diners flueixi i que l’economia es reactivi. En general, una economia funciona si la gent consumeix. Per sortir de la crisi, per tant, és molt important que el consum creixi (comprar més cotxes, més cases, viatjar més…).

  8. Cim europeu: és el nom que també s’empra per referir-se al Consell Europeu que reuneix als 27 caps d’Estat o de Govern de la Unió Europea. És el màxim òrgan polític de la UE. En la crisi ha cobrat importància perquè d’ell depèn la resolució dels problemes de deute sobirà d’alguns països membres, com Grècia, Itàlia o Espanya.

    No en va, ha multiplicat el nombre de les seves reunions. Algunes d’elles bastant fallides. Les discrepàncies entre els seus membres afecten als estalviadors, ja que en lloc de trobar una solució pacífica i ordenada al problema del deute, ho agreugen. Alguns països anteposen els seus interessos particulars als del ben general de l’eurozona.

  9. Pacte d’Estabilitat: Regula els límits màxims de dèficit (3% sobre PIB) i deute (60% sobre el PIB) que poden registrar els estats. Entre 2000 i 2007 s’ha vulnerat més de 100 vegades. No obstant això, mai s’han fet efectives les sancions. Espanya ha incomplit amb el Pacte en quatre ocasions.

    Ara es volen endurir molt més les penes. Aconseguir complir aquest Pacte d’Estabilitat és l’objectiu número u de tots els estats. Quan s’aconsegueixi, podrem dir que la crisi s’ha superat.

  10. “Corralito”: la paraula es va encunyar a Argentina per fer referència al tancament dels bancs i a la prohibició de retirar els diners en efectiu dels comptes. Ho va imposar el Govern de Fernando de la Rúa al desembre de 2001. Amb aquesta iniciativa, es volia evitar la sortida de diners del sistema bancari i, en general, del país. Es va produir en un moment de pànic i va sorgir amb l’objectiu de frenar el col·lapse del sistema. És una situació límit.

    És improbable que es doni a Espanya ni a qualsevol altre país desenvolupat. El ciutadà espanyol no ha de témer pels estalvis que té al banc. Estan protegits pel Fondo de Garantia de Dipòsits fins a 100.000 euros. A més, en cas d’insolvència, el nostre país ha demostrat la seva capacitat i disposició per intervenir qualsevol entitat que ho necessiti (ho ha fet ja amb Caixa Castella-la Manxa, Unnim, Catalunya Caixa, Banc de València, Caixa d’Estalvis del Mediterrani, Cajasur i Novacaixagalicia).

    1. RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions