Les estafes es renoven

Les estafes tradicionals evolucionen i s’adapten amb facilitat als canvis socials. Existeixen centenars d’estafes i cadascun d’ells pot comptar amb diverses modalitats. Amb el pas del temps es modifiquen també els costums i el delinqüent, gran coneixedor de la psicologia col·lectiva, transforma l’estafa per a poder continuar actuant. Un dels components que se sol donar en aquesta mena d’enganys és la confiança que suscita l’estafador en les víctimes sumat, en algunes ocasions, a la intenció d’aquestes d’aprofitar-se de la situació de necessitat o d’ignorància que fingeix el propi timador. Per això molts fraus no són denunciats, a causa de la vergonya que sent l’estafat per haver caigut en el parany, o per haver format part d’un acte delictiu en intentar aprofitar-se d’una cosa il·legal o moralment reprovable.

En l’estafa de l’estampita, una persona que aparenta patir una discapacitat psíquica aborda a la potencial víctima ensenyant-li una bossa plena de bitllets als quals no dóna importància perquè són estampitas. Un altre estafador, simulant ser un ciutadà que passa per casualitat per allí convenç a la víctima perquè compri la bossa al discapacitat. Així que aquest li lliura els seus estampitas després de rebre els diners del ciutadà que, quan es queda només, descobreix que li han enganyat perquè la bossa està plena de retallades de periòdic. Encara que sembli increïble, per més que aquesta estafa s’hagi difós en els mitjans de comunicació i fins i tot en pel·lícules, hi ha qui continua “picant”. En nombroses ocasions ni tan sols es denuncia per la vergonya pública que suposa haver actuat de mala fe en intentar enganyar a un discapacitat.

Els estafadors han refinat l’estafa de l’estampita i l’han convertit en un altre conegut com ‘Rip Deal’. En ell els delinqüents busquen informació sobre immobles que estan a la venda, contacten amb els venedors i se citen amb ells en cars restaurants o hotels de luxe. Allí, els estafadors acudeixen molt ben vestits simulant ser acabalats empresaris estrangers. Li diuen a la víctima que estan interessats a fer una gran inversió a Espanya i, abans de tancar el contracte de compra dels terrenys o immobles, ofereixen al venedor la possibilitat de fer un canvi de moneda en efectiu i l’informen de què es tracta de diner negre. Poden portar dòlars, francs suïssos… i demanen canviar-ho per euros oferint a la víctima una comissió elevada que pot arribar al 20%. També poden intentar canviar bitllets de 500 per uns altres més petits.

Si la víctima accedeix, se citen en un altre lloc i fan l’intercanvi de maletins de manera discreta i en un lloc públic, de manera que la víctima no pugui comprovar en el moment els diners. Quan obre el maletí descobreix que només el primer i l’últim bitllet són veritables. A vegades, els timadores criden a l’estafat per a dir-li que amb els diners falsos només intentaven comprovar que els bitllets que la víctima lliurava eren veritables i que en breu li donaran la quantitat acordada. D’aquesta manera aconsegueixen que la víctima tard a posar la denúncia -si ho fa, perquè realment ha intentat quedar-se amb diner negre- i els dóna temps per a fugir.

Aquesta estafa recorda també a un altre més tradicional, el dels bitllets tintats. El timador ensenya al ciutadà un maletí ple de cartolines negres. La primera d’elles, en ruixar-la amb un producte es converteix en un bitllet. Per a fer-ho més creïble l’estafador pot dir que els ha hagut de tenyir per a treure els diners del seu país sense que fossin detectats en la duana. El delinqüent li ofereix a la víctima el líquid i les cartolines a canvi d’una elevada quantitat. Amb la finalitat que tot es desenvolupi de manera més ràpida i el ciutadà no tingui temps de pensar, el timador pot dir que estan a punt de descobrir-li i no té temps de destintar els bitllets. Quan l’estafat intenta convertir les cartolines en diners s’adona que no és possible.

L’estafa de les cartes nigerianes rep aquest nom perquè, en principi, els remitents es feien passar per ciutadans d’aquest país. En aquestes comunicacions que es reben de manera inesperada en la bústia i, a vegades, en el correu electrònic, l’estafador es fa passar per advocat o pel familiar d’un membre del Govern o d’un important home de negocis que ha perdut la vida durant una revolta política. Assegura el remitent que, abans de morir, aquesta persona va dipositar una gran quantitat de diners en un compte a la qual ell té accés legal i que pretén fer la transferència a un banc estranger. Els estafadors diuen a la potencial víctima que es dirigeixen a ell per recomanació d’una altra persona i consideren que és l’únic que pot ajudar-los a transferir els diners.

A canvi de la seva col·laboració i discreció li donaran un percentatge del total. Només ha d’obrir un compte en el banc que li indiquin. Després li envien documentació falsificada imitant a l’oficial i extractes de moviments bancaris que certifiquen que la transferència està en procés. Mitjançant l’intercanvi de crides, faxos o cartes els timadores es guanyen la confiança de la víctima i li asseguren que està a punt de rebre els diners però és imprescindible que abans pagui unes taxes o els honoraris d’un advocat. Li asseguren que és l’última quantitat que haurà d’abonar. Però continuen sol·licitant diners fins que la víctima es cansa de pagar i desapareixen. Temps després poden tornar fent-se passar per investigadors que tenen coneixement de l’estafa per a obtenir així més dades sobre la víctima i fins i tot li tornen a demanar diners per a realitzar les recerques.

Si un ciutadà rep aquestes cartes, no ha de contestar i mai ha de facilitar cap mena de dada personal o bancària. Si ja ho ha fet, ha de guardar tots els documents que ha rebut i els missatges que ha enviat així com la documentació referent a les transaccions. A més és important que ho denunciï a la Policia o la Guàrdia Civil.

Un altre de les estafes que s’ha posat de moda és el de la loteria. Té diverses modalitats però bàsicament consisteix a enviar una carta en la qual informen el receptor que li ha tocat un estupend premi en una loteria estrangera. Encara que el ciutadà no hagi participat en cap sorteig, li convencen que els diners són seus. Diuen, per exemple, que estan promocionant aquest tipus de joc a Espanya i que el premi li ha correspost a aquest individu a l’atzar. L’única cosa que ha de fer l’afortunat és pagar a compte el que costa la transferència o els impostos. Una vegada que ha caigut en el parany els estafadors poden quedar-se amb els diners rebuts o demanar una quantitat major per a sufragar altres despeses. Molts ciutadans europeus han estat víctimes d’aquesta estafa en creure que havien estat agraciats amb la Grossa de Nadal o altres premis de la loteria espanyola.

Pot ser que aquesta estafa sigui una evolució del tocomocho, utilitzat durant dècades a Espanya i que encara avui dia es continua donant en estacions, caixers.. Una persona s’acosta a la víctima amb un bitllet premiat que, per les presses, no pot canviar i l’ofereix per menys diners del que val. En aquest moment arriba un altre dels timadores, observa el dècim i corrobora que, efectivament, és un bitllet amb premi. Per a demostrar-ho ensenya un periòdic antic en el qual apareix el número. La víctima accedeix, li dóna els diners i quan arriba a canviar-lo a l’establiment de loteria resulta que és fals.