Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Muntar una casa rural

Les majors despeses als quals cal enfrontar-se són el finançament de la inversió, el manteniment i, en zones de clima fred, la factura energètica per la calefacció
Per roserblasco 8 de abril de 2009
Img casa rural

El turisme és una de les grans fonts de riquesa del nostre país. Al costat de la tradicional oferta de sol i platja, en els últims temps han anat sorgint altres alternatives, entre les quals destaca el turisme rural. Com aprofitar aquesta tendència i muntar una casa rural que serveixi als seus propietaris com a mitjà de vida? El fort creixement d’aquesta mena de turisme en els últims anys ha fet que la competència sigui cada vegada major. No obstant això, rendibilitzar una casa de camp o de poble és un bon negoci si s’ofereix una proposta singular respecte a la d’altres competidors.

Esforç econòmic

El turisme rural és un fenomen relativament recent a Espanya, tenint en compte que en països com França, Àustria i Alemanya fa més de 50 anys que aquesta proposta d’oci es va consolidar. Els experts assenyalen que encara, en els pròxims anys, es convertirà en el producte turístic de major creixement.

Desenvolupar un projecte de turisme rural requereix un esforç econòmic important. Per això, d’entrada compten amb un gran avantatge aquelles persones que ja disposen d’un immoble en una zona rural. Així i tot, també en aquest cas la inversió per a la seva rehabilitació i condicionament pot ser considerable: les majors despeses als quals cal enfrontar-se són el finançament de la inversió, el manteniment i, en zones de clima fred, la factura energètica per la calefacció. Algunes altres claus que cal tenir en compte són:

  • Saber fidelizar a la clientela: aquest aspecte és molt important per a rendibilitzar la inversió. Per a això cal oferir serveis de qualitat que garanteixin una ocupació mitjana del 40%, principalment de clients satisfets que tornin periòdicament. Cal no oblidar que en aquest tipus de negoci el que millor funciona és la fidelització de clients satisfets. Per a això, res millor que diferenciar-se de la resta en instal·lacions, en atenció, en relació qualitat/preu etc. Quant a la millor manera de promocionar una casa rural, el més eficaç, ràpid i econòmic és l’ús d’Internet. Crear una bona web és la millor manera de difondre les seves peculiaritats.

    Encara que es compti amb la casa, la inversió per a la seva rehabilitació i condicionament pot ser considerable

  • Oferir alternatives d’oci i activitats complementàries: aquesta és una de les principals característiques diferencials del turisme rural. En general, els clients solen viure en ciutats, i no sols busquen allotjament, sinó també contacte amb la naturalesa i un conjunt de vivències per a passar-lo bé de manera diferent.
  • Cuidar la decoració de l’establiment: l’estil amb el qual estigui decorada la casa és un dels majors atractius i reclams per al client. És necessari dedicar a aquest aspecte bona part dels esforços. No es tracta de realitzar despeses espectaculars, sinó d’usar la imaginació a l’hora de triar colors, mobles, etc.

Principals requisits

Principals requisitsPerquè una casa pugui ser utilitzada com a hostalatge rural s’exigeix que compleixi una sèrie de condicions mínimes. La regulació és competència de cada comunitat autònoma, per la qual cosa difereixen les unes de les altres. Per tant, és convenient acudir a la Conselleria de Turisme de la comunitat on es vagi a establir el negoci per a conèixer tots els detalls. No obstant això, la Guia Pràctica d’Allotjament de Turisme Rural, elaborada per la consultora Silvia Mazzoli, assenyala que hi ha una sèrie de normes generals i requisits comuns:

  • Estètica.

    Els immobles dels allotjaments rurals han d’adequar-se a les característiques estètiques pròpies de l’arquitectura tradicional de la zona i, en alguns casos, a paràmetres estrictes de caràcter arquitectònic o relacionats amb la seva antiguitat. Tant la seva estructura com els materials, la decoració i el mobiliari respectaran les característiques pròpies de les tipologies tradicionals, havent de mantenir-se en bon estat de conservació.

  • Mesures generals de seguretat.

    És obligatori exposar en lloc visible un llistat de telèfons bàsics de la localitat, el número d’emergència (112), així com el telèfon del titular o responsable de l’establiment o de la central de reserves. També és obligatori informar els usuaris per escrit sobre els possibles perills de l’entorn (pous, barrancs…), i senyalitzar i protegir les eventuals zones de risc que es trobin dins de la parcel·la. De cara a la seguretat infantil, és necessari adoptar una sèrie de mesures: protecció d’endolls, parcs infantils homologats, piscines barrades, indicar la presència de gossos, conservar medicaments i productes tòxics fora de l’abast dels nens, i guardar les eines de cultiu sota clau.

    També haurà de complir-se la normativa en matèria de prevenció d’incendis: cada planta comptarà almenys amb un extintor, instal·lat en lloc visible, senyalitzat i de fàcil accés en una zona d’ús comú. En alguns casos s’exigeix explícitament comptar amb caixa forta de seguretat a la disposició dels usuaris, amb parallamps o amb un dipòsit d’aigua de reserva i un grup generador d’energia elèctrica suficient per a casos d’emergència.

    És obligatori senyalitzar i protegir les eventuals zones de risc, així com informar els usuaris per escrit sobre els possibles perills de l’entorn

  • Respecte del medi ambient.

    S’exigeix vetllar en general per la neteja i la cura de l’entorn de l’establiment, evitar l’acumulació de materials en desús o de restes vegetals o similars en zones pròximes als allotjaments, utilitzar detergents biodegradables i productes de neteja que no danyin el medi ambient, pintures i vernissos de baix poder tòxic i preferentment els que tinguin concedida una ecoetiqueta, així com controlar l’emissió de sorolls. També cal prendre mesures per a eliminar les eventuals males olors pròximes a l’allotjament.

  • Serveis.

    Quant als serveis prestats per l’establiment, els mínims exigibles són: el desdejuni, la neteja diària (en la modalitat d’allotjament compartit, i segons acord en el cas de lloguer complet), bugaderia i planxat i informació turística de l’entorn. Els allotjaments rurals que facilitin serveis de menjar o sopar hauran d’oferir en els seus plats i vins les peculiaritats gastronòmiques de la comarca. En el supòsit de proporcionar manutenció, el servei no es podrà facilitar a un número superior al de persones allotjades, tret que estigui autoritzat com a establiment de restauració. Si no fos així constituiria un exercici irregular de l’activitat de restauració. De la mateixa manera, si s’ofereixen al públic en general serveis de restaurant integrats en la mateixa unitat d’explotació, regiran les normes específiques dels establiments de restauració.

  • Períodes d’obertura i funcionament

    La normativa de cada comunitat autònoma estableix els períodes mínims d’obertura i ple funcionament dels establiments de turisme rural: quatre mesos a l’any a Aragó, set a Madrid, vuit a Galícia…, sent obligatoris els mesos de juny, juliol, agost i setembre. Els titulars han de comunicar, al començament de cada any, els períodes de tancament a l’Administració competent en matèria de turisme.

Rendibilitat i subvencions

Com en qualsevol altre negoci, la rendibilitat que es pot obtenir amb una casa rural depèn de molts factors. No obstant això, segons la web especialitzada AzRural, una rendibilitat normal se situa “entre un 8% i un 10% de la inversió, sent possible recuperar-la en uns 10 anys. 90 pernoctacions a l’any per llit és un rendiment bo”.

Tant les comunitats autònomes com els ajuntaments ofereixen ajudes per a finançar els projectes de turisme rural, per ser aquests una bona manera de revitalitzar zones d’una altra manera deprimides, contribuir a recuperar el patrimoni històric i afavorir la creació de serveis en aquestes àrees. Aquestes subvencions procedeixen, en bona part, de fons comunitaris, com per exemple els programes “Proder” i “Leader Plus”, que faciliten entre el 20% i el 60% de la inversió. Per a obtenir les ajudes i evitar la picardia, s’estableixen estrictes requisits que fan que, en alguns casos, aquestes siguin difícils d’aconseguir. Al costat de l’abundant documentació que s’ha de presentar, es pot exigir, per exemple, una antiguitat mínima en funcionament de dos anys per al pagament de la subvenció, o el compromís de mantenir l’activitat durant un període de cinc a deu anys.