Nivell màxim aconsellable d’endeutament

Pagar un préstec avui resulta molt més car que fa mesos. Els clients als qui la permissivitat bancària va permetre adquirir un endeutament elevat es col·loquen ara en una situació crítica, perquè la inflació desencadenada per la crisi econòmica ha generat un elevat increment en el tipus d’interès, la qual cosa es tradueix en un encariment en el deute assumit pel consumidor. En aquestes circumstàncies, els experts aconsellen no superar un percentatge d’endeutament superior al 40% de la renda, encara que la idoneïtat d’aquesta ràtio varia en funció de dos factors: el volum d’ingressos i el risc de pujada en el preu del diner.

El percentatge de risc assumit per un particular suposa la frontera entre una economia sana i sense riscos, que permeti agafar el son i planificar el futur amb seguretat, i una manera de vida al límit del raonable. Quin ha de ser el màxim “esforç”? Segons María Rodríguez, analista de riscos, ha d’evitar-se que la ràtio d’endeutament superi el 35% de la renda familiar; aquest és el percentatge idoni per a evitar que un banc no pengi el cartell de client “classificat” o “endeutat”, segons afirma de manera clara i rotunda l’experta. Per a aquesta analista, no és possible contemplar una altra possibilitat ja que el -fins fa una setmana- continu ascens de l’Euribor durant mesos, s’ha traduït en un augment proporcional de la quota deguda al banc. Això significa que si un particular “suportava un nivell d’endeutament superior al 40% del seu sou, l’augment progressiu del seu deute el col·loca avui en una situació crítica”.

Altres experts donen un marge lleugerament superior a l’indicat per l’analista de riscos, com Javier Villoria, director d’oficina de La Caixa, qui assegura que un nivell “normal” d’endeutament pot situar-se entorn del 40% dels ingressos del particular. A més, afegeix que no és “un percentatge inamovible”, ja que la xifra pot oscil·lar en funció de les condicions econòmiques: “en èpoques bones pot superar-se amb escreix amb altres garanties, i en èpoques dolentes es pot retallar”. De fet, tal com afegeix el financer, la realitat ha demostrat que en períodes de bonança aquesta ràtio no s’ha respectat i “en tota la banca espanyola s’ha prestat amb nivells molt per sobre d’aquest endeutament a canvi d’altres garanties, com per exemple un aval”.

Del que no hi ha dubte és que són dos els factors que fan variar la idoneïtat de la ràtio 35%-40% de la renda: el volum d’ingressos d’una família i la pujada del preu del diner.

· Volum d’ingressos

El nivell de deute medio amb el que pot viure una persona o família s’estima, doncs, entre el 35% i el 40%. Però, com recorda Gonzalo Hernández, expert en anàlisi econòmica, no pot parlar-se en termes generals, ja que el percentatge d’endeutament idoni depèn de nombrosos factors. Per això, davant la pregunta sobre què ocorreria si es depassés el citat límit aconsellable, la seva resposta no és una altra que “depèn de les circumstàncies personals de cada individu, del nivell d’ingressos que generi i de la marxa de l’economia”.

El volum dels ingressos és definitiu. Pot viure una persona amb el 60% o 70% del seu sou embargat? “A vegades sí, en altres resulta impossible”, assenyala Hernández. Per exemple un mileurista amb el 70% del seu sou endeutat difícilment podria sobreviure amb els 300 euros restants: menjar, vestir-se, o pagar l’abonament transport li resultaria impossible. Per contra, una família amb un nivell d’ingressos superior a 4.000 euros podria suportar aquest mateix nivell d’endeutament i disposar encara de 1.200 euros per a gastar-los al seu antull.

· La pujada del preu del diner

La pujada en el preu del diner és un factor de risc important, però que no sol ser objecte de consideració per part del consumidor. I és, precisament, el que ha succeït, ja que la inflació desencadenada per la crisi mundial ha generat un increment imparable en el tipus d’interès. Aquesta pujada en el preu del diner ha suposat, al seu torn, un augment en les quotes mensuals degudes pels particulars a la seva entitat financera; és a dir, que “pagar els deutes avui resulta molt més car”, subratlla Gonzalo Hernández.

Abans que els efectes de la crisi modifiquessin les circumstàncies econòmiques a Espanya, les entitats bancàries es permetien assumir certs nivells de risc perquè la bona marxa de l’economia així ho permetia i el preu del diner era baix, de tal manera que quan concedien un préstec, amb el tipus d’interès molt baix, el client s’enfrontava als pagaments sense grans problemes. Però les circumstàncies s’han modificat: la pujada en els tipus i l’increment, per tant, en els interessos del préstec obliguen el consumidor a assumir un deute major que, a vegades, és incapaç d’afrontar. Aquest endeutament, “engendrat amb la permissivitat bancària”, avui ofega al client. Per a Hernández, aquesta situació a més ha portat un problema afegit: la depreciació del cost de l’habitatge, que “suposava la màxima garantia contra la concessió d’un préstec, ja que la multiplicació del seu valor en el mercat en un marge de temps rècord, permetia superar el cost total del deute sense major dificultat”. Això tranquil·litzava al consumidor que, davant un revés econòmic considerable, podia optar per posar en venda la seva casa, abonar les quotes pendents amb l’entitat bancària i adquirir un immoble de menor cost. El client assumia un risc mínim, encara que adquiria un endeutament elevat, en viure per sobre de les seves possibilitats.

Les famílies espanyoles, per norma general, porten anys vivint “per sobre de les seves possibilitats”, segons estima Elvira Montes, responsable de zona d’una important entitat bancària, qui reconeix una situació d’endeutament generalitzat, a la qual s’ha d’intentar posar fre. Canales de televisió privats, ADSL, telèfons mòbils, vacances, enciclopèdies, últims models de cotxe… Els anys de bonança econòmica han anat generant uns hàbits de consum superiors a la renda real, ja que demanar un préstec (i poder pagar-ho) era fins fa uns mesos una operació senzilla. Variar aquesta manera de vida no és fàcil, però a més cal sumar que els sous no han pujat de manera proporcional al nivell de vida, i fins i tot el fet que molts treballadors han perdut la seva ocupació, per la qual cosa cada vegada més consumidors viuen endeutats.

A més, no són poques persones les que han canviat d’habitatge després d’adquirir un “préstec pont” (un crèdit amb manca), confiant a vendre la casa anterior en un període de temps inferior a un any. Amb la crisi immobiliària, davant la impossibilitat de vendre el seu primer habitatge i després d’acabar el període de carència, el client es troba amb dues cases i dues hipoteques a les quals no pot fer front. Com controlar i atallar aquesta situació d’endeutament generalitzat?

La solució no és fàcil. Les famílies suporten avui -segons Montes- un deute pròxim al 60%-70% de la seva renda. Quan un client supera aquest nivell d’endeutament, les entitats bancàries solen intentar que aquesta ràtio no continuï incrementant-se, que el client no depassi aquest nivell de deute. Però no resulta senzill poder controlar les despeses dels clients, “ni el fet real que sol·licitin més crèdits per altres vies, com els crèdits ràpids/fàcils, o que s’usin les targetes que permeten compres amb pagaments ajornats”, afirma Montes, la qual cosa pot “agreujar encara més la seva situació”.

Davant aquesta realitat, unida al fet que els bancs necessitin liquiditat per a sanejar el seu equilibri financer, les entitats han ideat noves fórmules i apliquen totes les mesures al seu abast per a facilitar al client qualsevol tipus de finançament, actuacions amb les quals pretenen poder cobrar els deutes en actiu:

• Refinançament: les entitats bancàries intenten reflotar els impagaments dels seus propis clients ampliant l’import del préstec o allargant els terminis. Aquesta operació té per objecte establir una quota de pagament que el particular pugui assumir sense problemes. A la llarga, el client pagarà molt més del que es preveu inicialment.
• Dació en pagament i per a pagament: abans d’adoptar mesures legals, mitjançant demandes per impagament o tramitant embargaments, les entitats apliquen noves fórmules. Es tracta de figures legals que suposen el pagament d’un deute a canvi de la transmissió d’un bé, i que ometen així els tràmits judicials que comporta una demanda. D’aquesta forma, el deute s’extingeix en el balanç del banc.
• Dotació de fons: els controls del Banc d’Espanya són més estrictes i intervenen en assumptes d’endeutament. Cada préstec que concedeix una entitat exigeix una dotació per part del banc. El Banc d’Espanya obliga al fet que, davant un impagament del préstec o un retard en l’abonament de les quotes, la dotació a la reserva sigui major. El mateix succeeix en els préstecs hipotecaris concedits per sobre del 80% del valor de taxació de l’immoble.