La rebaixa en el preu del diner ha suposat que el tipus d’interès s’instal·li en mínims històrics, en el 0,05%. Una primera conseqüència d’aquesta mesura per rellançar l’economia es reflecteix en la baixada de rendibilitat dels dipòsits, que de mitjana està entorn del 0,50%. Però la preocupació dels impositors va més enllà en estimar que, de seguir aquesta tendència, els bancs puguin demanar-los diners per tenir dipositats els seus estalvis. A més, s’accentua pel fet que la banca alemanya veu factible començar a cobrar pels dipòsits d’alguns clients, encara que no a petits i mitjans estalviadors. De fet, ja apliquen tipus d’interès negatius als dipòsits a un dia (solament a les aportacions superiors a 500.000 euros). A Espanya les operacions a un dia tenen un tipus d’interès del 0,02%, encara que no arriba a ser negatiu. Què pot passar? En les següents línies es buiden els dubtes sobre el que succeirà amb els nostres dipòsits, ja siguin de nova subscripció o si ja es tenen contractats.
Què succeirà amb els nostres dipòsits?
Són molt nombrosos els estalviadors que veuen com mes a mes la rendibilitat de les seves imposicions baixa, fins a arribar a cotes mínimes. Davant aquesta situació, intenten esmenar el problema canviant de banc, però no troben solució ja que tot el sector bancari aplica interessos més baixos davant l’abaratiment dels diners. No obstant això, si bé cobrar menys pels seus diners és suportable, és molt diferent haver de pagar per subscriure un dipòsit. Des de l’òptica dels petits estalviadors, la possibilitat d’abonar un import per dipositar els estalvis en una imposició és inacceptable, encara que això suposi avantatges per a les mesures econòmiques promogudes amb la finalitat de millorar els comptes del sector bancari.
D’aplicar-se l’interès negatiu, les alternatives dels usuaris que pretenguessin haver contractat un dipòsit, però decidissin buscar una altra sortida als seus estalvis, serien escasses i poc atractives:
Guardar els diners a casa.
Buscar la rendibilitat en altres productes d’estalvi i inversió, encara que fora a costa d’assumir més riscos.
Pagar, encara que aquesta opció seria absurda quan es poden desviar els estalvis cap a altres productes i actius financers.
Si ja es té un dipòsit…
Els clients que ja tenen subscrit un dipòsit no han de témer que se’ls apliquin interessos negatius, ja que ho tenen prèviament contractat amb els bancs a un tipus d’interès reglamentat i prèviament estipulat, que en cap concepte pot variar. En aquest sentit, la seva rendibilitat queda assegurada i han d’estar tranquils sobre un possible canvi a pitjor en els tipus d’interès.
Qüestió diferent és què pugui succeir al moment de renovar-ho al seu venciment, doncs en aquest cas sí es podria donar aquesta situació o, si més no, que giressin a la baixa. Tampoc seria descartable l’aplicació d’alguna mínima comissió per la seva gestió o manteniment per evitar l’entrada de l’interès negatiu en les imposicions.
Els comptes, possibles afectades
On és més factible, de continuar l’abaratiment dels diners, que hi hagi un interès negatiu és en la contractació d’altres productes per a l’estalvi, sobretot els comptes, a causa que hi ha una gestió i manteniment directe per part dels bancs.
De fet, en l’actualitat l’interès que reporten és mínim, per sota del 0,30% en la majoria dels casos. A est cal descomptar les comissions (on les hi hagués) per la seva gestió o manteniment, alguna cosa que en la pràctica significa que els usuaris paguen diners per gaudir d’alguns comptes.
Per poca rendibilitat que generin els dipòsits, és desitjable conèixer per endavant quan es van a cobrar els interessos, variable que pot incidir en l’elecció d’un o un altre producte. El pagament d’interessos d’un dipòsit pot ser cada mes, trimestral, semestral, anual o al venciment. No obstant això, hi ha noves estratègies comercials per les quals no són els bancs els que imposen quin serà la periodicitat, sinó que és el propi client qui la tria.
Sempre es recomana que és millor que l’interès (els diners) estigui en mans del dipositant -ja que a ell pertany- al fet que l’hi quedi el banc fins al final del termini. S’ha de fugir de permanències molt altes de fins a 15, 18 o 24 mesos. No obstant això, malgrat això, convé preguntar per la rendibilitat en cada cas, ja que en algunes propostes d’estalvi es pot llevar als titulars unes poques centenes de rendibilitat si ho cobren abans.
