Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Prestacions de la Seguretat Social per no contribuents

El sistema garanteix l'assistència medico-sanitària i la concessió d'algunes ajudes malgrat no haver cotitzat
Per Rosa Cuevas 13 de novembre de 2008
Img medico
Imagen: sanja gjenero

No és el mateix treballar que cotitzar. Així per exemple, hi haurà qui havent treballat no hagi cotitzat amb prou feines en la seva trajectòria professional, encara que també qui no hagi cotitzat en cap dels règims de la Seguretat Social perquè mai ha exercit activitat laboral alguna. Becaris, opositors, empleades de la llar, immigrants sense papers i mestresses de casa formen part d’aquesta realitat. Un col·lectiu igual d’extens com a dispar, que ha de saber que la cotització no sempre és condició “sine qua non” per accedir a part de les prestacions que la Seguretat Social brinda. Així mateix, malgrat no haver cotitzat, es garanteix l’assistència medico-sanitària i la concessió d’ajudes no contributives.

Sanitat i Seguretat Social no van unides

Amb freqüència, es tendeix a pensar que Sanitat i Seguretat Social estan íntimament lligades i són un mateix organisme. I és que tradicionalment l’assistència sanitària era una prestació més del sistema de la Seguretat Social. No obstant això, en 1999 i a partir de la Llei 49/1998 de 30 de desembre de Pressupostos Generals, l’Estat assumeix totalment el finançament de l’assistència sanitària, que en l’actualitat és una competència transferida a cada comunitat autònoma, per la qual cosa l’equivalència entre Sanitat i Seguretat Social ja no és total. En concret, la qual cosa va canviar va ser el sistema de finançament, i en lloc de pagar-se amb les cotitzacions a la Seguretat Social, la Sanitat es finança amb els impostos que paguen els ciutadans.

El dret a ser assistit mèdicament és universal sempre que aquest els sigui reconegut als ciutadans

Per ser beneficiari del dret a l’assistència sanitària s’han de complir uns supòsits previstos en la Llei, que tal com recorda Juan Antonio Maldonado, professor de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat de Granada, són tan amplis que el dret a ser assistit és pràcticament universal, sempre que aquest els sigui reconegut als ciutadans. Així, s’accepta que una persona que no hagi cotitzat mai tingui dret a l’assistència sanitària quan:

  • Sigui familiar d’algú que estigui cotitzant a la Seguretat Social. En aquest supòsit s’inclou a persones separades o divorciades que percebin una pensió compensatòria. I en qualsevol cas, sempre que els beneficiaris no treballin ni percebin ingressos superiors al doble de l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM) que per 2008 es fixa en els 17,23 euros diaris, o els 516,90 mensuals.
  • No treballi, i es demostri que manca de recursos econòmics que superin l’IPREM mensual.
  • Sigui immigrant en situació irregular; en aquest cas, té dret a l’assistència sanitària d’urgència, i per embaràs i part.

Ni cotitzo ni treball, tindré pensió?

Aquesta és una de les qüestions que ronda el cap de totes aquelles persones -més quan l’edat de jubilació s’apropa- que malgrat estar treballant no cotitzen en cap dels règims de la Seguretat Social, o que per diverses circumstàncies de la vida no treballen.

Des de 1990, les prestacions que la Seguretat Social atorga als ciutadans es divideixen en dos grans nivells:

  • El contributiu, que dona cobertura als quals “contribueixen” amb el pagament de les cotitzacions, i dona lloc així a prestacions substitutives dels seus sous.
  • El no contributiu, que permet protegir a aquells ciutadans que no han cotitzat en la seva vida laboral, o que ho han fet d’una forma insuficient per poder accedir a les pensions contributives. Així, l’Estat -a través de la Seguretat Social- assegura a tots els ciutadans en situació de jubilació, invalidesa i en estat de necessitat una prestació econòmica, assistència mèdic-farmacèutica gratuïta i serveis socials complementaris, malgrat que els sol·licitants no hagin cotitzat o ho hagin fet de forma irregular i inconstante.

El primer requisit que s’ha de complir per ser beneficiari de les pensions no contributives és el de mancar d’ingressos suficients. La Seguretat Social estima que quan les rendes, en còmput anual, no superen els 4.598,16 euros es viu en un estat de necessitat. Aquesta quantia ascendeix en funció del nombre de persones que conformin el nucli familiar.

L’Estat assegura una prestació econòmica als ciutadans en situació de jubilació, invalidesa i en estat de necessitat

La pensió d’invalidesa no contributiva es pot sol·licitar quan el beneficiari sigui major de 18 anys i menor de 65, i sofreixi una discapacitat d’almenys el 65%. A més, el sol·licitant ha de residir legalment a Espanya durant més de cinc anys -dos immediatament anteriors a la sol·licitud-. Al seu torn, és necessari no superar uns límits de rendes que varien segons el nombre de familiars que convisquin amb el discapacitat.

Els requisits que ha de complir el sol·licitant per poder gaudir de la pensió de jubilació no contributiva són els següents. En primer lloc, ha d’haver complert 65 anys i mancar de rendes o ingressos suficients, d’acord als límits establerts per la norma. Així mateix, el beneficiari ha de viure legalment a Espanya al moment de la sol·licitud, i acreditar un període de residència legal de 10 anys entre l’edat de 16 i la de la meritació, sempre que dos anys siguin consecutius i immediatament anteriors a la sol·licitud.

Quant es pot cobrar?

La quantia d’aquestes dues pensions no contributives es calcula en funció de les rendes dels ciutadans o de les de la seva unitat de convivència. En cap cas, les ajudes seran inferiors als 82,11 euros mensuals, que és l’import mínim que la Seguretat Social pot concedir; ni superiors als 328,44 euros mensuals, que és el topall màxim d’aquestes prestacions. Excepte si el beneficiari de l’ajuda té una discapacitat igual o superior al 75% i necessita de l’ajuda d’una altra persona per assistir-la. En aquests casos, l’ajuda ascendeix als 492,66 euros mensuals, ja que se’ls atorga un complement del 50%.

Les ajudes no contributives no seran inferiors als 82,11 euros al mes, ni superiors als 328,44 euros mensuals

Les pensions no contributives són incompatibles entre si i amb la resta de pensions assistencials (PAS), així com amb els subsidis de garantia d’ingressos mínims:

  • El subsidi especial per maternitat, que es concedeix a les dones que no tenen el període mínim de cotització exigit per gaudir de la baixa per maternitat, i es percep durant els 42 dies següents al part, és a dir, durant el puerperi o quarentena. La quantia de la prestació és igual al 100% de l’IPREM: 516,60 euros mensuals.
  • La prestació per fill menor de 18 anys acàrrec , la quantia del qual i concessió està condicionada pels ingressos anuals de la família i el nombre de fills que tingui. D’aquesta manera, una família amb un sol menor al seu càrrec ha de tenir una renda anual inferior a 11.000 euros per poder rebre la prestació, que en aquest supòsit ascendeix a 291 euros anuals. L’import de l’ajuda augmenta si el fill a càrrec té alguna discapacitat o si la família és nombrosa.
  • En la mateixa categoria està la prestació per naixement del tercer o successiu fill acàrrec . En aquest cas, les rendes màximes que percebrà la família hauran de ser 15.903 euros anuals, i l’import de la prestació ascendeix a 450 euros anuals.
  • EMPRADES DE LA LLAR

    Els treballadors domèstics són un fidel reflex del que suposa treballar sense cotitzar en la Seguretat Social, amb les contraprestacions futures que això comporta. Malgrat que els empleats de la llar compten amb un règim propi en el qual estar afiliats, la veritat és que els nombres mostren una altra realitat. Al voltant d’unes 300.000 persones figuren com a cotitzadores, d’entre les quals més del 90% són dones, segons dades de la Seguretat Social relatius al mes de setembre. Però la xifra d’els qui treballen en l’ombra com a treballadors domèstics es dibuixa major. A més, segons apunten els experts, el dels empleats de la llar és un règim amb un alt nivell de frau: no estan totes les que són, ni són totes les que estan.

    Si l’empleat de la llar no treballa més de 20 hores setmanals en una mateixa casa, és ell el que ha de cotitzar

    Gran part d’aquestes treballadores prefereix no donar-se d’alta per evitar que els seus ingressos es vegin minvats, ja que si l’empleat de la llar no treballa més de 20 hores setmanals en una mateixa casa, és ell el que ha de cotitzar i pagar uns 160 euros mensuals de quota a la Seguretat Social.

    La necessitat de millorar les condicions laborals d’aquest col·lectiu i la d’eliminar un règim que manté aspectes tan anacrònics com la possibilitat que els treballadors rebin gairebé la meitat de sou en espècie -un 45% en concepte d’allotjament, menjar, etc.- és una de les assignatures pendents del Ministeri de Treball. La reforma, anunciada durant l’any passat però que en aquests moments està paralitzada, inclou la creació d’una figura intermediària. Per contractar als seus treballadors domèstics les famílies hauran d’acudir a ella, qui vetllarà pels interessos dels empleats.