Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Préstecs entre particulars, es poden deduir

Convé formalitzar l'acord en un document privat que haver de segellar-se en Hisenda per a evitar conseqüències fiscals
Per Rosa Cuevas 30 de octubre de 2009
Img contrato
Imagen: h9k

Des que la crisi econòmica esclatés, el crèdit bancari s’ha convertit en un recurs escàs al qual és difícil accedir. La solvència del client, els seus “antecedents” crediticis i el seu llindar màxim d’endeutament es revisen a consciència fins que el banc, en el millor dels casos, atorga el “sí que vull”. Quan ocorre el contrari i tanca les portes al crèdit, la necessitat de finançament implica la cerca d’altres vies per a obtenir aquests diners. La família i els amics són una alternativa clàssica. Els avantatges de recórrer a ells suposen interessos de devolució més benèvols o fins i tot nuls, terminis d’amortització més distesos i la possibilitat de renegociar el deute amb una cara amiga si la situació es complica. No obstant això, barrejar diners i afecte no sempre resulta gratificant. És una operació que en determinats casos comporta conseqüències fiscals i no està exempta de riscos si s’actua de manera incorrecta.

Formalitzar l’acord, imprescindible

Els préstecs entre particulars suposen una volta als orígens. Abans que les entitats bancàries sorgissin com es coneixen avui, les persones es prestaven diners entre si de manera natural. El tancament de l’aixeta creditícia ha propiciat la recuperació d’aquesta fórmula de finançament. Són habituals els préstecs de pares a fills com a ajuda en la compra d’un primer habitatge, un cotxe, per a cursar un màster o finalitzar els estudis.

En moltes ocasions, els préstecs entre familiars i amics se segellen amb un mer acord oral. No obstant això, encara que el dret espanyol permet la contractació i el pacte verbal, és poc recomanable. Si es realitza d’aquesta manera, les conseqüències fiscals poden encarir de manera significativa el tracte i l’ajuda es converteix en una càrrega pesada. És fonamental documentar i registrar el préstec. Les possibilitats per a dur-ho a terme són: signar una escriptura pública davant notari o a través d’un contracte privat entre les parts.

El dret espanyol permet la contractació verbal, però és poc recomanable

En el primer cas, el pas per la notaria comporta un cost, mentre que confeccionar un document entre prestador i prestatari és gratis. En ell, ha de constar l’import prestat, el termini de devolució, les persones implicades amb les seves dades d’identificació, el tipus d’interès que s’aplicarà en l’operació -si aquest té un valor zero també ha d’indicar-se per escrit-, a més de la fi dels diners prestats. És necessari complementar aquest contracte privat amb la liquidació de l’Impost de Transmissions Patrimonials Oneroses. Una vegada signat el document, el prestatari ha d’acudir a Hisenda amb ell i un justificant bancari que confirmi la recepció dels diners. L’Agència Tributària segella aquests papers i certifica el préstec. El tràmit no comporta cap cost. Els préstecs entre particulars estan exempts de pagar el citat impost.

Donacions que no ho són

Si l’acord no es registra de manera correcta, és possible que Hisenda interpreti el préstec com un regal i, per tant, obligui a pagar l’Impost sobre Donacions. El tribut s’aplica de manera desigual en les comunitats autònomes i, malgrat que compta amb nombroses bonificacions que redueixen el seu impacte fiscal, si la suposada donació es realitza entre familiars, els particulars sense aquest parentiu surten perjudicats.

És imprescindible documentar el préstec per a no assumir un impost que no correspon, ja que les sumes es retornen, no es donen. A més, si el préstec no es registra i es destina per a la compra d’un habitatge habitual, desapareix la possibilitat de desgravar aquestes quantitats en la declaració de la renda.

Si l’acord no es registra de manera correcta, Hisenda pot interpretar-lo com un regal i obligar a pagar l’Impost sobre Donacions

La doctrina de la Direcció General de Tributs (DGT), òrgan dependent del Ministeri d’Economia i Hisenda, és molt clara en aquest punt. Assenyala que encara que els préstecs es realitzin entre particulars, amb i sense interessos a canvi, si se sol·liciten per a finançar la compra o la rehabilitació d’un immoble tenen les mateixes repercussions fiscals que els crèdits concedits per entitats bancàries. El percentatge que es pot deduir ascendeix al 15% sobre la base del desgravament, sempre que aquesta no superi els 9.015 euros anuals.

Conseqüències fiscals per al prestador

Darrere dels préstecs entre amics i familiars no sempre hi ha un gest altruista. Encara que el més habitual sigui demanar els diners sense haver de retornar interessos, és possible que es reclami una retribució a canvi. Quan el préstec s’estableix sense interessos no hi ha conseqüències fiscals per a qui lliura les quantitats. En canvi, si els diners es deixa i es pacta una retribució com a contraprestació, els interessos són ingressos que el prestador haurà de recollir com a rendes de l’estalvi en la seva declaració de l’IRPF. De moment, tributen al tipus fiscal del 18%.

Fins que es demostri el contrari, Hisenda sempre considera que tot import es presta a canvi d’uns interessos

El contracte privat o l’escriptura pública en la qual figuri el préstec ha d’incloure de manera clara i expressa si l’operació es realitza amb interessos o sense ells. El motiu és que la llei de l’IRPF estableix “la presumpció d’onerosidad”: fins que es demostri el contrari, Hisenda sempre considera que tot import es presta a canvi d’uns interessos.

Quan l’Agència Tributària desconeix el tipus pactat entre les parts, presa com a referència el valor d’interès legal dels diners (fixat en un 5,5% per a 2009) i realitza els càlculs. Dóna per fet que qui presta rep una retribució per la qual ha de tributar, tret que s’acrediti de manera fefaent a través dels documents descrits la gratuïtat del préstec o l’establiment d’altres interessos més baixos que els legals.