Quan, en el transcurs d’un recent debat electoral en el Regne Unit entre el primer ministre, el conservador Boris Johnson, i el líder de l’oposició, el laborista Jeremy Corbyn, aquest últim va considerar la possibilitat d’instaurar una setmana laboral de quatre dies, l’audiència es va tirar a riure. Lògic? En les organitzacions britàniques on s’ha implementat la jornada reduïda, dues de cada tres caps van opinar que el rendiment dels seus empleats havia millorat. L’estiu passat, Microsoft va experimentar a Japó amb una setmana laboral de quatre dies i va aconseguir augmentar les vendes en un 40 %, malgrat reduir dràsticament les hores de treball. Iniciatives similars s’han reproduït en països com Estats Units o Nova Zelanda. I fins a Suècia ha provat la jornada de sis hores i Dinamarca té una mitjana de 29 hores setmanals. Podria ser aquesta la propera gran revolució laboral a Espanya?
Els beneficis de reduir la jornada de treball són molts, independentment de la grandària de l’empresa: l’augment de la qualitat de vida de l’empleat, un major temps d’oci o una millor conciliació familiar i personal, a més d’augmentar la productivitat i disminuir l’absentisme laboral i mental dels treballadors.
A Espanya, la llei no ho prohibeix, ja que fixa una jornada màxima que després és millorada en molts casos gràcies als diferents convenis col·lectius. “Qualsevol comitè d’empresa pot negociar una setmana de quatre dies. I, com és una mesura que redunda en benefici del treballador, l’empresa podria fins i tot fer-ho unilateralment”, explica Antonio Fernández, professor d’Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Per descomptat, no fa falta pensar molt per adonar-se que un pas com a est resultaria molt difícil de donar en sectors com el comerç o la restauració, però sí seria factible en uns altres. Tan solament es necessita “fer una anàlisi prèvia del sistema de producció que aclareixi si és viable o no, sense que per això baixin els salaris ni es perdi competitivitat o productivitat”, assevera Fernández. Al cap i a l’últim, es tracta de treballar quatre dies o 32 hores a la setmana, no de repartir les 35 o les 40 en aquest mateix temps.
Imatge: Rawpixel
Si sona tan bé, i té tants avantatges, és possible importar-la a Espanya en aquests moments? “No és que no es pugui, és que estem en una fase diferent i abans cal ocupar-se d’altres assignatures pendents. Al nostre país, gairebé el 30 % de la població activa està treballant més enllà de les set de la tarda (sense explicar hostaleria o comerç) i, segons l’Oficina Europea d’Estadística (Eurostat), Espanya és el quart país en el qual pitjor es concilia de tota la UE”, sosté José Luis Casolà, president de la Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris Espanyols (ARHOE). “El que defensem és un treball digne, un salari concorde a les responsabilitats i un temps digne per gaudir-ho”, comenta.
Sí s’han aconseguit avanços, com la reducció de jornada per cura de nens o majors, lactància o adopció, però falta molt per fer. La flexibilitat horària, el teletreball, el control de les hores extra, la reducció del temps de menjar a una hora com a màxim —i sortir, clar, una hora abans— i la conciliació són aspectes en els quals encara queda molt per avançar a Espanya. Molt marge de millora en un país que en 1919 s’havia convertit en la primera nació europea a implantar una jornada laboral de vuit hores, arran de la vaga a Barcelona dels treballadors de la central elèctrica La Canadenca, que va durar 43 dies i va deixar 3.000 detencions.
Les empreses espanyoles no gaudeixen de flexibilitat horària de forma generalitzada, “i la conciliació és la gran assignatura pendent de les empreses espanyoles, i especialment de les pimes, que representen el 98 % del teixit productiu”, afegeix Casolà. En la seva opinió, parlar ara d’una setmana de quatre dies “és una falta d’honestedat, ja que cal avançar molt en el model socioeconòmic d’aquest país per poder plantejar-se aquests quatre dies sense rebaixar el salari (…). Sí podria ser una mesura correcta per a empreses que tinguin ja un model de conciliació i horaris racionals madur, i que vulguin donar un salt qualitatiu”.
Entre el presentismo i la desconnexió digital
En veritat, resultaria curiós que la conversa se situés en la reducció de la jornada laboral quan, en molts casos, la nostra cultura encara emmalalteix d’hàbits tan perjudicials com el presentismo: si el cap no es va, tu tampoc, per por de que pensi que, si no estàs, és que no treballes. Escalfar el seient durant hores no és un sinònim de major rendiment: “Som la cinquena economia de la Unió Europea, però la novena en productivitat, malgrat treballar entre 150 i 200 hores més que alemanys, belgues, francesos o holandesos”, recorda Casolà. Un altre exemple: el 30 % de l’escàs temps que els metges d’atenció primària passen en les seves consultes s’escapa realitzant tasques que no els són pròpies.
El problema no acaba aquí. Segons un estudi d’Edenred i la consultora Ipsos, el 65 % dels empleats espanyols treballa fora de l’horari laboral, una xifra que aconsegueix el 90 % en el cas de llocs directius. “Si estàs lluitant per reduir la teva jornada i al final resulta que treballes set hores, però després t’arriba treball a casa o et criden al mòbil, estàs treballant de forma il·legal”, afirma Fernández. Una conquesta que està contemplada per la Llei de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals, que en el seu article 88 especifica que el treballador té dret a una desconnexió digital, a fi de garantir el respecte del seu temps de descans, permisos i vacances, així com de la seva intimitat personal i familiar. Ser incapaç de desconnectar del treball “t’afecta, a més, a la salut i et causa estrès i ansietat”, apunta Fernández.
I què passa amb les hores extra? El recent reial decret llei 8/2019 de control horari laboral es va aprovar amb la intenció d’acabar amb l’excés d’hores extra que encara pateixen molts treballadors i, encara que l’enquesta de població activa (EPA) del tercer trimestre mostra un descens del 10,4 %, no són poques les irregularitats que estan detectant tant les inspeccions de treball com els tribunals.
Avançar en la racionalització d’horaris és, més enllà d’un deure ètic o moral, pura necessitat. “Pels millennials, el primer factor per buscar ocupació és el salari, però el segon és la llibertat d’espai i de temps. Si les empreses volen atreure al nou talent, han d’oferir paquets que siguin atractius per a ells. Les empreses creuen que els diners és l’única cosa, però hi ha més coses”, conclou Casolà.
