Ningú vol pujar una talla, però el 60% dels espanyols ja vesteixen per sobre de la 44. I la indústria de la moda és conscient d’això, igual que de la necessitat d’adequar la roba a la realitat de les mesures dels consumidors. Els fabricants de tèxtils s’estan adaptant a les demandes d’una societat en la qual, d’una banda, es dóna culte a la primesa però per un altre augmenta el nombre de persones obeses. La majoria de les botigues ofereix roba més gran i encara que des de fa temps es parla de la necessitat d’uniformitzar el tallaje per a evitar el desconcert que es produeix en els emprovadors, la veritat és que no hi ha legislació sobre aquest tema i que les dimensions reals de les peces varien més en funció de cada fabricant que de la talla que posa en l’etiqueta.
Estandardització
En 1999 es va parlar “llargament” de les talles al Senat. Durant vuit mesos es van estudiar “els condicionants extrasanitarios que concorrien en l’increment de la incidència de l’anorèxia i la bulímia”. Entre les mesures polítiques i legislatives, aprovades per unanimitat després de les diferents intervencions, es va acordar:
- Obligar a la indústria de la moda a la normalització de les talles, a fi d’evitar el desconcert dels consumidors davant la diversitat de grandàries d’una mateixa talla segons qui sigui el fabricant.
- Que les botigues ofereixin una varietat de talles d’acord amb la població a la qual van dirigides i no pretenguin imposar “la dictadura de la talla 36” (número a partir del qual els dissenyadors en general comencen la seva producció).
- Que la societat prengui consciència que la bellesa no és qüestió de talla, així com de la necessitat de prioritzar els valors interns enfront de la imatge externa com a únic patró de referència positiu.
Avui, cinc anys després, segons fonts del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme, no hi ha cap ordre ministerial ni d’un altre tipus que reguli oficialment el tallaje de les peces. Tampoc a la Unió Europea existeix cap directiva que regeixi l’estandardització de les talles de la roba, informa Elena Lozano, tècnic responsable de la normalització de tèxtils d’AENOR (Associació Espanyola de Normalització i Certificació). “Pot dir-se que el Comitè Europeu de Normalització (CEN) està treballant per l’homogeneïtzació, encara que és bastant difícil, ja que els estudis antropomètrics revelen que les persones que formem la població europea som molt diferents”, afegeix.
“És una batalla perduda”, declara Lucía Corbeiro, gerent de l’Associació de Creadors de Moda d’Espanya. Els dissenyadors espanyols sortirien “terriblement perjudicats” si adoptessin aquesta actitud “quixotesca” quant a la normalització. Tothom parla que “caldria fer-ho” però no existeix cap obligació i “ningú està disposat a perdre vendes. Cal no oblidar el factor psicològic que juguen les talles en la venda de roba, sobretot en el sector femení”.
Imposició de models
Possiblement les ponències del Senat van servir per a establir una comunicació entre les demandes de la societat i la indústria de la moda. Es tractava de denunciar les talles cada vegada més petites i va haver-hi opinions oposades. Enrique Loewe va comparèixer en qualitat de president honorari de l’Associació de Creadors de Moda d’Espanya i va començar la seva intervenció assenyalant que no albergava “cap sentiment de culpabilitat”. Les talles ideals de les maniquins, al seu judici, “no difereixen tant de les propostes dels endocrins per a mantenir una massa corporal al voltant de l’índex 20”. És a dir, del valor que marca la frontera entre el pes considerat “normal” i el “baix pes”.
La veritat és que a Espanya ja hi ha centenars de fabricants i milers de botigues que embenin roba de talla superior a la 44. Les anomenades talles especials solen començar a partir de la 44 en el cas de les dones, i des de la 52 si ens referim als homes. “Fa mitja dotzena d’anys una dona amb una talla 48 no podia trobar ni tan sols un vestit jaqueta negre i una camisa blanca”, recorda Corbeiro. “El que volia la gent era talles més grans i això sí s’ha aconseguit”, indica. Un exemple és el del mateix president de l’Associació de Creadors de Moda d’Espanya, Modest Lomba, que segons el seu responsable comercial, Ángela Ortiz, fabrica roba fins a la talla 60.
No obstant això, recalca Corbeiro, continua imperant i imposant-se un model de dona que ha molt poc de veure amb la dona llatina: alta, rossa, amb pocs malucs i molt pit. Un model “impossible” per a la majoria i al qual únicament s’adapten molt bé les noies eslaves.
Ana Gómez, presidenta de l’Associació Espanyola per a l’Acceptació de l’Obesitat (ASOCEAO), certifica que al nostre país les dones “més gorditas” havien de resignar-se a vestir roba de “senyora major” però “això està començant a canviar i per fi hi ha empreses de confecció encarregades de portar la moda de temporada a les talles grans. Avui que les persones que som gorditas i que no volem o no podem deixar de ser-ho puguem vestir-nos com ens sembli sense por de no donar la talla”.
Corbeiro explica que alguns estudis antropomòrfics poden situar el cos d’una dona adulta ben alimentada pròxim a la talla 38 (més o menys amb 60 cm. de cintura) però que “és indiscutible” que en la pràctica, sobretot a causa de l’acumulació de greix que sol produir-se amb l’edat, en tenir fills o per la falta d’activitat, “les talles que més s’embenin i que corresponen a dones sanes ronden la 42”.
Adaptació de la indústria
“Si una dona entra en una botiga i els pantalons o la jaqueta que li queda bé és una talla major a la qual estava usant, la clienta s’indigna i no compra”, descriu Corbeiro. “Per això avui, en contra del que la gent creï, es fabriquen talles més grans però no es varia la numeració que apareix en l’etiqueta”, subratlla. “Cada dissenyador té les seves tàctiques”.
Durant la seva dilatada experiència com a dissenyador en Adolfo Domínguez, Juan Garrido ha vist com la pròpia signatura “ha adaptat els seus patrons a les demandes reals del públic, perquè ha evolucionat responent a les necessitats de les persones que entraven a les seves botigues”. L’esteta adverteix “un mercat cada vegada més polaritzat, en el qual es venen cada vegada més les talles menors i les més grans”.
Aquest dissenyador explica que en els anys 80 prevalien les línies àmplies que dissimulaven els volums, mentre que en les últimes temporades les peces marquen més les formes, “s’han tornat més agressives”. A causa d’aquesta tendència últimament es requerien constants arranjaments en les peces, sobretot a partir de la talla 44. Per això la companyia va decidir no sols escalar les peces en augmentar el tallaje -que en dones abasta des de la 36 fins a la 52, Adolfo Domínguez i AD+, i en home arriba a la 58 de pantalons – sinó aplicar també una sèrie de tècniques específiques per a adaptar els dissenys a l’evolució dels cossos.
Aquesta és la forma en què les col·leccions d’aquest modista contemplen “solucions” per a la descompensació que es produeix amb l’edat entre la part de dalt del cos i la de baix. Per exemple, es fabriquen pantalons i jaquetes amb la cintura més ampla perquè és freqüent, tal com assenyala Garrit, que els homes comencin a tenir més panxa amb el pas dels anys. Adolfo Domínguez té una botiga de talles “plus” a Barcelona, però, de moment, en la majoria dels seus punts de venda la roba de talles petites i supergrandes es barreja, només es distingeix pel color de la seva etiqueta
. Altres signatures, com Affinity, han decidit obrir botigues específiques per a la gent “més llenita”. Imperis de la indústria com Zara, Mango, H&M, C&A ja sigui tallant per lletres – S (48,5 centímetres d’ample per 71 de llarg); M (53,5 X 73,5); L (56 X 76); XL (61 X 78, 5); XXL (66 X 80)- o per números , han decidit donar a les seves col·leccions talles més realistes. Grups com Superlínea proveeixen a més de 150 comerços multimarca de dissenys actuals per a home i dona.
