La globalització del mercat laboral ha obligat a les grans empreses a revisar els seus models de gestió i accedir a noves places comercials, distribuïdes en els punts més recòndits del globus. Com no és fàcil trobar candidats disposats a treballar a l’altre costat del món, algunes companyies concedeixen augments de salari que oscil·len entre un 15% i un 90% en relació al sou ordinari. Els incentius resulten encara més atrayentes si es té en compte que en la majoria dels casos el cost de vida en els paíes de destinació sol ser significativament inferior al d’Espanya. No obstant això, cal advertir que solen ser països insegurs i hostils. Els executius es beneficien de la retribució bruta per la qual cotitzen a Espanya i la remuneració neta rebuda al país de destinació, al que se sumen les cosines d’expatriació i del cost de vida. Però, a més, reben facilitats per finançar l’habitatge a la seva nova ciutat de residència així com per pagar costos com el col·legi dels nens, cotxes, assegurances, viatges al país d’origen i clubs socials. Amb tots aquests beneficis, un treballador que ocupi un lloc de nivell mitjà pot arribar a duplicar el seu sou ordinari.
A més perill, més benefici
Els percentatges dels incentius que es concedeixen a les persones que treballen en països perillosos varien segons la destinació. Algunes empreses espanyoles radicades en països com l’Iraq, Iran, Afganistan, Colòmbia o Nepal, entre uns altres, ofereixen tal augment que permet duplicar els rendiments mensuals dels seus treballadors. En el cas d’una destinació com Amèrica Central, les multinacionals amb capitals espanyols poden arriben a abonar un 50% més que la cosina salarial corrent percebut en territori nacional.
La proliferació d’imatges de violència, catàstrofes socials i conflictes bèl·lics no resulta, precisament, la millor carta de presentació possible per marxar a treballar a aquests paratges. I els treballadors han de conèixer que acceptar un lloc en aquests països porta aparellada la possibilitat d’obtenir un millor sou, sí, però també implica córrer riscos, estar lluny de casa i no poder portar una vida tranquil·la i previsible. No obstant això, molts treballadors sovint no poden més que acceptar abandonar la comoditat habitual i mudar-se de país si desitgen créixer professionalment.
Acceptar un lloc en països conflictius porta aparellada la possibilitat d’obtenir un millor sou, però també implica desarrelament i córrer riscos
A l’inici d’aquest fenomen, en la dècada dels 90, van emigrar sobretot executius d’entre 40 i 50 anys. En l’actualitat, les empreses aposten per treballadors més joves, amb edats compreses entre els 25 i els 30 anys perquè, en molts dels casos, estan començant la seva carrera i encara no estan casats ni tenen fills, per la qual cosa tenen menys impediments per treballar a l’estranger.
Bancs i empreses
Les empreses de telecomunicacions, les energètiques i els grups bancaris són les que més incentiven aquests desplaçaments perquè el seu desenvolupament en països llunyans els exigeix el moviment de recursos humans cap a aquelles zones, que en no poques ocasions es troben entre les més perilloses del món.
Malgrat això, i dels inconvenients que suposa abandonar casa i família durant un temps per acostumar-se a una vida diferent, hi ha professionals que una vegada superades aquestes barreres s’acostumen a aquest tipus de vida i decideixen continuar amb la seva carrera professional lluny del seu país. La raó no és una altra que créixer dins de l’empresa per la qual treballen, a més de fer-se amb un bon capital en poc temps.
Les estades per treball solen ser perllongades, encara que varien en funció del procés d’aclimatació del treballador, que sol oscil·lar entre dos i quatre anys. Est és el temps en què un treballador aconsegueix conèixer el funcionament de l’empresa, les formes de treball locals, aprèn la seva nova funció i s’adapta a la cultura del país. Després d’aquesta fase hi ha una segona etapa que consisteix a estabilitzar-se per poder mantenir una vida normal i desenvolupar el seu treball de manera eficient.
Els països més perillosos del món, segons una anàlisi de la revista Forbes, són Somàlia, l’Iraq, Afganistan, Israel, Costa d’Ivori, Paquistán, Sri Lanka, Txad, Líban i Burundi. Una llista a la qual també se sumen Libèria i Haití, territoris que es troben pràcticament en estat de guerra permanent, i tenen uns nivells molt elevats de criminalitat.
Als països de major conflictivitat les companyies solen contractar serveis de seguretat i assegurances d’integritat física per als seus treballadors. Però, malgrat les mesures que es prenen, el nombre d’executius víctimes de crims continua creixent. No hi ha més que observar la xifra de 2006, quan la quantitat d’empleats de diferents multinacionals segrestats a tot el món va ascendir a 300.
