Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Tràmits per a treballar a l’estranger

La quantitat i característiques de la paperassa dependran del fet que s'acudeixi com expatriat de l'empresa, treballador eventual o per a buscar "in situ" una nova ocupació
Per Marta Molina 2 de març de 2010
Img papeleoviajes
Imagen: Kai Hendry

Enriquir el currículum amb una experiència laboral a l’estranger és una perla per al futur professional. Constitueix una experiència única i el repte d’adaptar-se a una altra cultura de treball, fins i tot a un nou idioma, que millora les condicions per a ocupar llocs de millor categoria en el futur. La globalització de l’economia mundial ha convertit en una cosa natural treballar en un país estranger, on a més els salaris són superiors als d’Espanya. Amb tot, sortir fora exigeix considerar diversos aspectes previs i realitzar una sèrie de tràmits que poden resultar farragosos. La paperassa dependrà de la condició laboral en què es deixi Espanya: com expatriat de l’empresa, treballador eventual d’una companyia estrangera o amb la voluntat de buscar en el lloc de destinació una nova oportunitat. No obstant això, i com primer tràmit, la majoria de països exigeix permís de treball o residència, excepte en l’espai Schengen, en virtut de la lliure circulació de persones vigent a la Unió Europea.

Mercats laborals

Mercats laboralsLa desocupació ha portat a molts espanyols a plantejar-se treballar fora de les seves fronteres. Exercir en determinats llocs comporta certs avantatges econòmics, ja que els salaris dels països de l’entorn són superiors als espanyols. Els treballadors de Regne Unit, Alemanya i Holanda cobren el doble que els nacionals, segons un informe de l’escola de negocis IESE sobre l’evolució del salari en 14 països europeus. A més, un expatriat d’una multinacional espanyola gana almenys un 25% més i compta amb tipus impositius especials.

La majoria de països exigeix permís de treball o residència, excepte en l’espai Schengen

Quan es decideix fer el salt, el primer és triar destinació o que ho triï l’empresa per a la qual es treballi, en cas que aquesta decideixi l’expatriació:

  • Per mercats laborals, Europa és l’àmbit amb menys exigències, en aplicar-se el principi de lliure circulació de ciutadans als membres de l’espai Schengen, encara que no està de més informar-se. L’Institut Nacional d’Ocupació publica en la seva pàgina web una sèrie de guies orientades a treballar a Europa, així com enllaços a altres serveis públics d’ocupació de la Unió Europea amb informació útil. Una altra font on documentar-se és Xarxa Eures, el portal de la mobilitat professional de la Unió Europea. La seva pàgina permet cerques de treball, introducció de currículum i consecució d’informació sobre condicions de treball en diferents països europeus.

  • Llatinoamèrica constitueix un lloc atractiu per als llicenciats espanyols. A penes hi ha barreres d’idioma i el desenvolupament econòmic de Mèxic, l’Argentina, Xile o el Brasil ha animat a moltes companyies espanyoles a instal·lar-se allí. Telefónica, BBVA, Repsol o Endesa han desembarcat en aquests mercats.

  • Per a emigrar al seu veí del Nord, els Estats Units, cal tramitar un visat temporal o “green card”. Aquesta targeta -que en realitat és de color blanc i rosa- permet treballar en qualsevol lloc, però és difícil obtenir-la. Se sorteja un número determinat cada any. El servei d’immigració estatunidenca (INS) informa sobre quin tipus de visat es requereix en cada situació. Un dels primers tràmits que cal realitzar en arribar als Estats Units és demanar el número de la Seguretat Social, necessari per a totes les gestions administratives.

  • el Canadà és més flexible quant a legislació laboral, però com en altres països estrangers, es requereix permís de treball o residència, dominar anglès o francès -les llengües oficials del país- i homologar el títol en el cas dels professionals. Els més requerits pertanyen a l’àmbit de la salut, les tecnologies de la informació i l’educació.

  • L’última dècada, Àsia s’ha postulat com un mercat laboral replet d’oportunitats. El vertiginós creixement de la Xina ha portat a moltes empreses espanyoles a instal·lar-se allí i a multitud d’espanyols a emprendre una carrera al país de la Gran Muralla. Per a treballar en el gegant asiàtic, és obligatori obtenir un visat professional de classe Z, expedit per a períodes superiors a tres mesos. Quan s’ha treballat més de 183 dies, el Govern xinès exigeix pagar impostos locals. No obstant això, hi ha un conveni amb Espanya per a evitar la doble imposició que s’aplica en els impostos sobre la renda i el patrimoni.

Permisos de treball i residència

Preparar una mudança a un altre país suposa, com a mínim, uns sis mesos. No obstant això, aquest termini podria estendre’s o escurçar-se en funció del caràcter de l’estada (temporal o permanent) i de les condicions que fixa cada país en matèria d’emigració. Per norma, la majoria exigeix permisos de treball i residència, excepte en el cas dels ciutadans europeus que vagin a desplaçar-se dins de l’espai Schengen.

A vegades, aquests tràmits tenen certa demora, per la qual cosa convé preparar-los amb antelació. Resulta fonamental conèixer la legislació laboral del país de destinació, que ajuda a prevenir possibles problemes una vegada que s’ha començat a treballar en el nou lloc.

Si es desitja exercir una professió que requereix un títol, ha d’homologar-se amb anterioritat

La tramitació dels permisos ha de realitzar-se davant les ambaixades i consolats a Espanya. Una gestoria pot agilitar-los i facilitar la paperassa, ja que cadascun dels documents ha de traduir-se, registrar-se i legalitzar-se.

Els preparatius necessaris es resumeixen en:

  • Passaport: vàlid i al dia, amb suficient espai per a col·locar una visa en el cas de sortir fora de l’espai Schengen. Convé fotocopiar el document abans de lliurar-lo a les autoritats d’Immigració, per a prevenir la seva pèrdua o per si calgués presentar alguna queixa o reclamació.

  • Formulari de sol·licitud: tant si es demanda ús de manera directa en una companyia a l’estranger com si es tramita la petició davant una ambaixada, el treballador haurà de completar un formulari d’entrada, el contingut de la qual varia d’un país a un altre.

  • Homologació de títols: si es desitja exercir una professió l’exercici de la qual requereix un títol (metges, advocats…), ha d’homologar-se amb anterioritat.

  • Legalització de documents: títols acadèmics, notes certificades, partides de naixement i certificats de matrimoni, entre altres, són documents que cal legalitzar i traduir a l’idioma requerit. La legalització es realitza a través del Ministeri d’Afers exteriors i Cooperació, que facilita tres vies diferents. Aquestes poden ser presencial, mediada per un gestor col·legiat o per correu certificat.

  • Examen mèdic: la majoria de països exigeix el lliurament d’un certificat mèdic abans de concedir una visa de treball. Els requisits d’aquest examen varien d’un estat a un altre, per la qual cosa interessa consultar les normes en l’ambaixada o consolat de la nació en qüestió. Els controls s’efectuen en centres mèdics autoritzats per a l’expedició del certificat amb l’objectiu de corroborar que el sol·licitant no sofreix una malaltia que pugui representar una càrrega per al sistema de salut del lloc de destinació.

  • Cost: el preu dels serveis d’immigració varia d’un país a un altre. En general, s’abona una quantitat pel total del procediment de sol·licitud de visa. Aquesta quantitat no es retorna en el cas que la sol·licitud es denegui.

  • Familiars i documentació: quan es viatgi acompanyat, cònjuge i fills hauran de realitzar els tràmits alhora per a aconseguir la mateixa autorització, a més de sol·licitar l’expedició del certificat de matrimoni i les partides de naixement dels membres de la família.

  • Acreditar domini de l’idioma: al contrari que en el cas dels estudis, quan se sol·licita una ocupació cal demostrar domini de l’idioma del país receptor, mitjançant títols, exàmens o residència a l’estranger.

  • Solvència financera: cal facilitar l’estat de comptes bancaris, targetes de crèdit i altres documents que demostrin que es disposa de fons suficients per a mantenir-se al país de destinació durant un temps determinat, previ a la signatura d’un contracte. També ajuda comptar amb una oferta d’ocupació formal al país al qual es desitja emigrar.

Emigrant retornat

Quan han passat menys de dos anys del retorn, el treballador té la categoria d’emigrant retornat. Aquesta condició permet accedir a ajudes socials i econòmiques específiques. Tota la informació està disponible en l’Oficina Espanyola del Retorn i les seves delegacions en les comunitats autònomes.