Utilitzar xecs

A pesar que molts ho creen així, els xecs no han passat a millor vida, i conèixer com operar amb ells pot ser útil per a evitar fraus, agilitar el tràmit i pagar el menys possible en cas d’emprar-los.

El xec és un document pel qual una persona (la que l’emet, “el lliurador”) ordena al seu banc (“el lliurat”) que pagui una determinada suma a una altra persona o empresa (“el beneficiari”). Per a fer ús d’aquest mitjà de pagament només cal cerciorar-se que en el contracte del compte obert al nostre nom figuri expressament aquest dret, la qual cosa ocorre en la majoria dels comptes corrents però no en els comptes d’estalvi. L’entitat bancària imprimirà i lliurarà el talonari de xecs, en alguns casos amb un cost per chequeras addicionals, encara que no és molt freqüent.

Els xecs han minvat la seva presència en el mercat de pagaments en al voltant del 15% en els últims tres anys, principalment per les comissions que exigeixen els bancs a l’hora de cobrar-los i per causes relacionades amb la seguretat.

Per a operar amb xecs de manera segura i àgil, és necessari tenir en compte alguns factors. En el cas de rebre un xec, cal saber que:

• Caldrà identificar-se mitjançant NIF en cas d’imports superiors a 3.005,06.

• Els xecs ingressats en un compte bancari, amb independència de la seva modalitat, han d’abonar-se als dos dies hàbils des del seu ingrés. Això, en la pràctica, representa tres dies hàbils, ja que és habitual que el seu import quedi retingut fins a les cinc de la tarda del segon dia hàbil.

• Si es desitja cobrar en efectiu, no existeixen comissions si es presenta en el mateix banc en què posseeix el compte el lliurador.

• El mateix succeeix si se sol·licita l’abonament en un compte propi de l’entitat que ha de pagar-lo.

• Si el compte on se sol·licita que sigui dipositat és d’una entitat diferent, es cobrarà comissió. Per això si es posseeix mes d’un compte, pot ser útil comparar les comissions que cobra cadascuna abans de cobrar, sobretot si l’import del xec és elevat.

• Per a l’abonament en compte l’entitat ha d’emetre un justificant on figuri, com a mínim, el número de xec, l’import i l’entitat lliurada (la que ha de pagar el xec).

• Els xecs al portador són aquells en els quals no figura el nom del beneficiari i pot cobrar-los qui els tingui en el seu poder.

• Els xecs nominatius, en els quals figura el nom del beneficiari, poden incloure la clàusula “a l’ordre”, que permet el seu endós o traspàs a una altra persona, o “no a l’ordre”, que impedeix la seva transmissió a un tercer.

• Els “xecs barrats” són els que presenten dues barres en la part anterior i impliquen que només poden ser cobrats a través de determinada entitat bancària, perquè aquesta al seu torn ho cobri en l’entitat lliurada.

• Els xecs amb l’expressió “abonar en compte” no es podran cobrar en efectiu, sinó que necessàriament s’hauran de dipositar en un compte bancari.

Un dels principals motius que els consumidors no usin xecs en pagaments de petit import són els costos que implica cobrar un xec. Els percentatges que les entitats apliquen a manera de comissió provoquen que aquest mitjà de pagament sigui cada vegada menys atractiu. Actualment, la despesa que suposa oscil·la entre el 0,26% al 0,33% del total de l’import, depenent del fet que l’entitat en la qual s’hagi de presentar per al seu cobrament es trobi en la mateixa ciutat o en una altra diferent.

Un inconvenient més dels xecs, i de summa importància, és que no sempre que es rep un xec es pot estar segur que es cobrarà. Però no sols això: en cas de devolució, els costos que ha de pagar qui presenta el xec varien entre 2% i el 3% de la suma, en general amb un mínim de 9,2 euros. La devolució es produeix quan el xec no es paga o es paga en part per falta de fons en el compte de qui els va emetre, la qual cosa genera unes despeses de gestió en l’entitat bancària que ha d’assumir el beneficiari.

Les cambres de comerç ja adverteixen sobre la gran quantitat de xecs sense fons com el principal motiu del desús d’aquest mitjà de pagament. A Espanya la llei no penalitza de cap manera a qui emet un taló sense fons, “la qual cosa si succeeix en països com França, on la presència del xec en les operacions és major”, segons la cambra guipuscoana. De fet el país gal és el tercer, després de Malta i Xipre, en l’ús del xec com a instrument de pagament, segons les estadístiques del Banc Central Europeu (BCE).

Els usuaris els consideren un mitjà de pagament d’alt risc, davant la possibilitat de ser víctima de fraus per l’ús de xecs en descobert, les falsificacions, robatoris o mal uso de chequeras extraviades…

Per a oferir major seguretat, existeixen els anomenats “xecs confirmats”, que brinden més credibilitat i solidesa com a mitjà de pagament, però comporten un cost extra per a qui lliura el xec. Es cobra quan qui ho emet sol·licita a l’entitat (normalment per petició del beneficiari) que garanteixi l’existència de fons. Sol ser un percentatge de l’import, amb un mínim per operació.

Aquest instrument de pagament solia ser el més comú fins a l’arribada dels mitjans electrònics, però en l’actualitat és pràcticament el menys utilitzat. El desenvolupament de la banca electrònica -promogut per les pròpies entitats de crèdit-, i l’ús d’Internet per a ordenar i gestionar les operacions ha crescut de manera significativa en comparació amb els documents en paper.

No obstant això, aquesta dada varia segons es consideri el volum d’operacions o els imports, tal com es desprèn d’un informe recent del Banc d’Espanya (BDE) sobre Mitjans de pagament. D’aquesta manera, en termes de quantitat d’operacions, la domiciliació de rebuts va al capdavant (46%), seguida per les targetes de dèbit i de crèdit (31%), les transferències (16%) i els xecs (4%). Però, en termes d’import , en canvi, els instruments de pagament més importants són les transferències (76%), seguides pels deutes domiciliats (10%), els xecs (9%) i les targetes de dèbit i de crèdit (0,7%). Fa vuit anys, en canvi, el nombre d’operacions amb xecs suposava l’11% dels petits pagaments realitzats a Espanya, en tant que prenent com a paràmetre el volum, el seu ús ascendia al 34%.

En l’ús dels xecs se sosté en certes àrees en les quals és pràctic corrent que qui cobra assumeixi els costos de l’operació. El BCE ressalta que els xecs comporten una obligació legal molt forta, la qual cosa també explica la seva importància relativa en determinades circumstàncies de pagament.

El progressiu desús del xec és dispar en diferents països de la Unió Europea (UE). Mentre que les transferències representen més del 70% de tots els pagaments sense efectiu a Hongria, Polònia, i Romania, les targetes més del 60% a Dinamarca, Portugal i Suècia, els xecs s’empren en més del 50% dels pagaments de Malta. A més, en quatre països de la UE (Malta, Xipre, França i Irlanda), els xecs continuen representant més del 20% del nombre total d’operacions realitzades utilitzant instruments de pagament diferents de l’efectiu, com el confirmen les “Estadístiques sobre pagaments i negociació, compensació i liquidació de valors del BCE.

Aquestes xifres indiquen que, com a instrument a l’hora de pagar, el xec ha anat quedant relegat a l’àmbit de les grans sumes, i reduït principalment a alguns sectors en els quals existeix una relació d’intercanvi sòlida, de mutu coneixement i sostinguda en el temps.