Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Hi havia una vegada… Ciència!

Un grup de nenes i nens de 8 a 10 anys publica un article en una revista científica
Per Toni Pou, Eduscopi 5 de maig de 2016
Img propoleos listp

Hi havia una vegada una escola en un poblet d’unspocs centenars d’habitants anomenat Blackawton, al comtat de Devon,Anglaterra. Hi havia una vegada un grup d’estudiants d’entre 8 i 10 anys que esvan començar a fer preguntes sobre les abelles que observaven als voltantsdel col·legi. Hi havia una vegada un article científic publicat per nens d’entre8 i 10 anys en la revista Biology Letters, de la Royal Society. No és un conte. El relat d’un descobriment científic realitzat per alumnes de Primària serveix de base per preguntar-se en aquest text per què a les escoles no s’ensenya ciència fent ciència.

Que a jugar al futbol s’aprèn juganta futbol és alguna cosa tan obvi que fins a sonroja recordar-ho. No obstant això, en elque respecta a la ciència i altres camps del coneixement, la cosa no semblatan clara. A l’escola se’ns transmeten molts coneixements científics i fins i tot, en ocasions, arribem a dissenyar i realitzar experiments, a manipularaparells i objectes per respondre una pregunta. En la majoria dels casos, lapregunta no és nova, amb la qual cosa l’activitat no respon al mecanisme de lacuriositat que alimenta la veritable ciència. A més, la contestació es coneix per endavant, fet que bloqueja l’emoció associada a totprocés de descobriment. Així les coses, en la majoria dels centres educatius els alumnesduen a terme, com a molt, simulacres del que és la veritable activitatcientífica. Solament en explicades ocasions es fan estudis científics enels quals es busca resposta a una pregunta nova.

Alumnes d’entre 8 i 10 anys van formular unapregunta, van dissenyar un experiment per respondre-la, van realitzar lesobservacions corresponents i van arribar a les seves pròpies conclusions

Aquest va ser el cas d’un grup de 25 alumnesd’entre 8 i 10 anys de l’escola de Blackawton, a Anglaterra. Aquests estudiants van formular unapregunta, van dissenyar un experiment per respondre-la, van realitzar lesobservacions corresponents i van arribar a les seves pròpies conclusions.Assessorats pel neurocientífic Beau Lotto i per David Strudwick, un delsprofessors de la mateixa escola, van desenvolupar un projecte derecerca científica que responia amb dades i observacions una interrogantque mai ningú havia formulat abans. Per tant, aquest grup ha contribuïta ampliar el coneixement científic amb nova informació. A més, durant el procés van descobrir alguns aspectes sobre el caràcter i el funcionament dela ciència que desconeixien.

Una vegada dut a terme l’experiment enBlackawton i resolta la pregunta, va arribar el moment d’escriure l’articlecientífic. “Hi havia una vegada…” va ser la fórmula que van utilitzar els alumnes paraobrir l’article en el qual explicaven els resultats del seu estudisobre la influència dels patrons de color en el procés durant el qual lesabelles escullen una flor per alimentar-se. A més de la ja esmentada “Hi havia unavegada…”, en ell apareixen frases i expressions com “Després vam posar el recipientamb les abelles en la nevera de l’escola (i vam fer pastís d’abella :-)”, “Fase d’entrenament 2 (el puzle? ta ta taaaaaa)”. Ladiscussió dels resultats s’obre amb la frase “Aquest experiment ésimportant perquè, per la qual cosa sabem, ningú en la història (inclosos elsadults) ha realitzat aquest experiment abans”. I l’article conclou així: “Laciència és divertida perquè fas coses que ningú ha fet abans”.

“Aquest experiment és important perquè, per la qual cosa sabem, ningú en la història (inclosos els adults) ha realitzat aquest experiment abans. La ciència és divertida perquè fas coses que ningú ha fet abans”, comentaven en les seves conclusions

Encara que el disseny i la realització delsexperiments es van fer en quatre mesos, la publicació delsresultats va portar quatre anys. L’article, titulat ‘Blackawton bees’ i redactat pels nens i il·lustrat també perells amb dibuixos pintats amb llapis de colors, es va enviar a les revistesNature, Science, Current Biology i PLOS ONE. Amb bones paraules, aquestesrevistes van rebutjar la seva publicació adduint que l’article no s’adaptava aels seus paràmetres editorials.

Però Beau Lotto estava decidit al fet que s’apreciésel treball des d’un punt estrictament científic, i no solament des delpunt de vista formal. Així que va enviar l’article a dos neurocientífics deprestigi internacional perquè ho valoressin. Una vegada llegit, tots dos assessors van corroborarl’interès científic dels resultats que s’exposaven en eltext. Aquestes opinions van ser una ajuda fonamental perquè l’editor de larevista Biology Letters acabéspublicant l’estudi.

Davant aquesta història, la pregunta que sorgeixés: “Uns nens de vuit anys han publicat un article científic enuna revista de prestigi internacional?”. I després de rebre una novaconfirmació, se sol sentir: “Són superdotats?”. I quan es respon que no,un es troba davant cares que no aconsegueixen allunyar la incredulitat. Però lapregunta clau i interessant aquí és per què això no succeeixmés sovint, és a dir, per què a les escoles no s’ensenya ciència fentciència? Si es pensa una mica en aquesta qüestió, és molt difícil justificar queno es faci. Es tracta, en última instància, que els alumnes formulinpreguntes significatives per a ells i que les responguin utilitzant un protocolcientífic. Segur que els 25 autors de l’article ‘Blackawton bees’ tenen avui una idea de la ciència diferent de laque tenen la majoria d’estudiants, que es dediquen a memoritzar amb abnegacióles parts d’una cèl·lula o a reproduir experiments de laboratori esperantobtenir un resultat definit per endavant. Poca gent dubta que la curiositat il’emoció del descobriment són els autèntics motors de la veritable ciència.Per què no aprofitar-los més a les escoles?

Per finalitzar, recomanemvisionar aquest vídeo en el qual el mateix Beau Lotto i AmyO’Toole, una de les autores de l’article, expliquen la seva experiència.

L’article ‘Blackawton bees’, per cert, està penjat enla web de la revista Biology Letters i es pot consultar de forma gratuïta.