Projecte SETI

Una de les grans qüestions no resoltes de la Humanitat és si estem solos en l’Univers. El que sí que coneixem pels avanços científics és la grandària i les distàncies entre galàxies, estrelles i planetes de l’univers conegut. Aquestes són de tal magnitud que comunicar-se amb un altre planeta (eventualment) habitat, i no diguem viatjar fins ell, es fa molt complicat amb la tecnologia actual. Només queda una possibilitat per a comunicar-se amb altres civilitzacions: escoltar l’espai. Posar l’orella, en forma d’immensos radiotelescopis, cap al cel per a veure si rebem el senyal d’alguna forma de vida intel·ligent.

Entre els projectes dedicats a localitzar vida intel·ligent lluny de la Terra, són nombrosos els coneguts com a ‘radi SETI’ (sigles en anglès de Search for Extra Terrestial Intelligence), que empren radiotelescopis per a captar senyals de ràdio procedents de l’exterior. En 1960 l’astrònom Frank Drake va ser el primer a emprar ones de ràdio per a buscar vida intel·ligent en l’espai. Des de llavors, tant l’antiga URSS com els EUA van posar la vista en el cel. Alguns projectes nascuts en els 70 encara estan en marxa, com el Projecte META de la Astroseti, SETI-Hispà, o Canalboinc.

Els optimistes pensen que és poc probable -és més, seria una casualitat- que la Terra sigui l’únic lloc habitat entre les 400.000 milions d’estrelles de la Via Làctia, una galàxia més entre les milers de milions que componen l’Univers. Però els escèptics comparteixen la ‘paradoxa de Fermi‘ (per Enrico Fermi, premi Nobel de física en 1938): si la immensitat del cosmos fa suposar que hauria d’estar ple de vida intel·ligent, per què no tenim cap prova? O millor: per què no són aquí?

La magnitud de l’Univers al costat dels principis filosòfics d’Uniformitat (les lleis de la Física són universals), Plenitud (els processos que han donat lloc a la vida en la Terra valen per a tot l’univers) i Mediocritat o ‘principi de Copèrnic’ (la Terra és un planeta del munt) se situen del costat dels quals opinen que no podem estar solos en l’Univers. Però llavors, on estan els altres? Aquesta immensitat que convida a la confiança en l’existència d’altres civilitzacions és també el problema a l’hora d’intentar comunicar-se amb elles. L’estrella més pròxima, Proxima Centauri, es troba a 4,2 anys llum de distància; la més pròxima amb possibilitats d’albergar vida, 47 Uma en l’Óssa Major, està a 47 anys llum o a més de 3 milions d’anys en la nau més veloç construïda per l’home. En 1974 l’observatori Arecibo va enviar un missatge al cúmul d’estrelles M13, del qual s’espera resposta en……. 50.000 anys.

A més, no és tan senzill que existeixin altres mons com el nostre. L’astrònom Frank Drake va intentar calcular el nombre de veïns accessibles de la nostra Galàxia. Segons la seva equació, ‘N’, el nombre de civilitzacions que podrien comunicar-se en la Via Làctia, seria igual al percentatge de formacions d’estrelles “adequades”, número que va minvant per una sèrie de factors: les estrelles que tenen planetes, els planetes amb condicions d’albergar vida, els que han aconseguit desenvolupar-la, els que tenen vida intel·ligent i els que han desenvolupat una tecnologia i intenten comunicar-se. Al final cal multiplicar el resultat per ‘L’, el temps que dura una civilització intel·ligent i comunicativa (abans de destruir-se). I que, clar, ha de coincidir amb el nostre: 50 anys en un Univers amb 15.000 milions d’anys.

En qualsevol cas, donada la importància que tindria el contacte amb civilitzacions extraterrestres, val la pena almenys intentar posar-se en contacte amb elles. Per això des de fa dècades estan en marxa els projectes SETI, als quals ara qualsevol pot contribuir amb el seu PC connectat a Internet. Els físics Philip Morrison i Giuseppe Coccoci, que en 1959 van publicar en la revista Nature ‘Buscant Comunicacions interestel·lars’, considerat el document fundacional del SETI modern, concloïen l’article amb una frase inqüestionable: “La probabilitat d’èxit és difícil d’estimar: però si mai busquem, la probabilitat d’èxit és zero”.