Jugar és clau per al desenvolupament dels nens, sobretot en les edats més primerenques, i és recomanable fer-ho en companyia dels pares. Quan els petits juguen aguditzen els seus sentits -el tacte, la vista i l’oïda són bàsics per a ells-, agiliten el moviment de peus i mans, i enforteixen la seva capacitat mental i de concentració. Però aquesta activitat no sols ha de ser un mer entreteniment, sinó que ha de complir dos objectius: convertir-se en un dels principals fils conductors de l’amor entre pares i fills i, al mateix temps, tenir una vocació educativa. Perquè això sigui possible, el pare i la mare han d’aprendre a jugar correctament amb els nens i fins i tot a dissenyar variants de l’anomenat oci didàctic.
Actualment, les parelles amb fills tenen dificultats per a trobar un moment en el qual entretenir-se amb els seus plançons. “Però no importa tant la quantitat com la qualitat”, apunta la psicopedagoga Elizabeth Fodor, experta en els jocs de la primera infància i autora, al costat de Montserrat Morán i Andrea Moleres, del llibre “Tot un món de sorpreses”.
Crear jocs
La família no sol tenir problemes per a inventar-se jocs per als seus fills quan aquests ja tenen quatre o cinc anys. Les dificultats sorgeixen quan els nens són encara uns bebès perquè molts pares tenen la idea preconcebuda que no s’adonen del que ocorre al seu voltant. Les criatures, per contra, estan desitjant veure coses noves, escoltar sorolls diferents, tocar objectes diferents i, sobretot, notar l’amor del pare i de la mare a través de gestos afectuosos i paraules boniques. Jugar és una bona manera de demostrar-los afecte i, alhora, serveix als petits per a despertar els seus sentits i fomentar algunes destreses bàsiques. “Cal donar l’oportunitat al nen per a realitzar una activitat i motivar-li amb molt d’amor, paciència i una gran dosi d’alegria”, insisteix la psicopedagoga.
Fodor aconsella als pares que dediquin almenys mitja hora diària a jugar amb els seus fills. Encara que pugui semblar poc temps, és més que suficient si les activitats es realitzen en les condicions adequades i els adults les han pensat amb antelació i saben estimular a les criatures. No es tracta de jugar molta estona, sinó de fer-lo bé. “Si el pare o la mare estan malhumorats o estressats pel treball, millor que aquest dia no juguin amb els petits perquè s’adonen de tot i no es concentraran”, indica l’experta. Només en un ambient idoni i amb la parella lliurada els jocs són eficaços.
Si és possible, també és interessant crear en la llar un racó del joc, un lloc que la criatura identifiqui amb aquesta activitat i en el qual pugui trobar tot el que necessita per a entretenir-se. “Un nen que juga sol o amb bons companys de joc, ja siguin de la seva edat o adults, obté grans beneficis que afavoreixen el seu desenvolupament global i adquireix nous aprenentatges que naturalment porta aparellat el joc”, expliquen les autores del llibre.
Subtils transformacions
El caràcter dels petits canvia amb el pas dels mesos. Són subtils transformacions en la seva manera de comportar-se que també incideixen en la seva manera d’afrontar el joc. En el transcurs dels dos primers anys el nen està en una etapa de joc solitari i paral·lel. “El joc solitari consisteix en el fet que el nen juga amb si mateix, amb el seu cos i el de la seva mamà; són les seves tres joguines preferits”. La següent fase, la del joc paral·lel, el bebè “ja està centrat en explorar i manipular els objectes i les possibilitats del seu cos”. “En els nostres grups de jocs -explica Fodor- observem com els bebès ja des dels tres mesos gaudeixen estant en contacte amb altres nens de la seva mateixa edat: es miren amb interès, es toquen, es descobreixen i se somriuen manifestant grat per aquests contactes”.
A partir dels 2 anys, els petits aprenen a compartir un joc i les joguines. És als 4 anys quan experimenten “un gran canvi a nivell intel·lectual i social”. “S’interessen pels jocs en grups de quatre o cinc integrants i que continguin normes senzilles, iniciant-se d’una manera progressiva en el món del joc de regles”. “Cap als 5 o 6 anys -puntualitzen les expertes- el nen consolida les relacions socials i la interacció amb els companys de joc”. Sorgeix així el joc en equips i el malestar per perdre.
