Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Fracàs escolar

Un de cada quatre alumnes no acaba l'educació obligatòria mentre estudiants, professors i pares no es posen d'acord en les causes ni en les solucions a aquest problema
Per Benyi Arregocés Carrere 14 de desembre de 2006

Un de cada quatre alumnes no aconsegueix acabar l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) a Espanya, segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Davant aquesta alarmant dada, els alumnes, professors, pares i psicòlegs discrepen en l’origen i els motius d’aquest problema i apunten diferents causes: retard en la implantació de l’educació obligatòria, falta de pressupost en educació, encert de la legislació educativa o la falta de renovació pedagògica dels professors. Es tracta d’un problema complex i de la seva resolució depèn el futur dels nens i nenes d’avui.

Radiografia de l’educació al nostre país

Radiografia de l'educació al nostre país

L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ho diu amb claredat en el seu últim informe: Espanya és el país europeu de tots els pertanyents a aquest organisme que presenta una major taxa d’abandó escolar, en un fenomen que afecta més els nois que a les noies i en el qual pot influir el nivell econòmic i cultural dels pares. A més, a aquesta dada l’acompanyen uns altres que són reveladors de la situació del sistema educatiu espanyol, perquè la inversió en educació és inferior a la dels països del nostre entorn. Per exemple, la despesa per estudiant es troba un 11% per sota de la mitjana dels països de l’OECD en educació primària i un 8% per sota en educació secundària. “No es valora prou l’educació, ni es valora que és el factor primordial perquè un país segueixi endavant”,denúncia Lola Abelló, presidenta de la Confederació Espanyola d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes (CEAPA).

No obstant això, darrere de les fredes estadístiques s’amaga un panorama més desolador. “El fracàs escolar no sols consisteix en el fet que no obtinguin el títol de l’ESO, sinó també en els quals l’obtenen i no saben res. Això no figura, però no saben fer l’”o” amb un canó encara que tinguin un títol”, recalca Blanca García Olmos, President Nacional de l’Associació de Professors de Secundària. Es tracta del que aquesta catedràtica d’Institut denomina el ‘fracàs amagat’, el d’aquells alumnes que passen cursos acadèmics gràcies a la promoció automàtica, sense aprovar totes les assignatures i sense afermar els coneixements que en els següents cursos els requeriran. D’aquesta manera, García Olmos es topa amb casos inaudits: “em vaig trobar en un examen el verb “anant” amb “ll” i jo imparteixo classes de grec en segon de batxillerat de lletres pures”, subratlla.

El fracàs escolar és major que abans?

De totes maneres, s’han de contextualitzar totes les dades referents a l’abandó escolar al nostre país. Com indica Abelló, a Espanya existeix un “retard considerable en comparació amb altres països de la Unió Europea” en l’extensió de l’educació obligatòria, perquè “fa solament 20 anys del naixement de la llei que la va generalitzar fins als 14 i només 10 fins als 16 anys”. Segons l’OCDE, Espanya presenta la quarta pitjor taxa de persones d’entre 25 i 64 anys que han aconseguit acabar els seus estudis d’educació secundària respecte a tots els membres d’aquesta organització: només el 45% de les persones d’aquest grup, quan la mitjana de l’OCDE és 21 punts percentuals major. D’altra banda, l’OCDE també constata que els joves espanyols d’avui reben més educació que les generacions anteriors. D’aquesta manera, el grup de població d’entre 25 i 34 anys que ha aconseguit finalitzar l’educació obligatòria supera en 25 punts percentuals al grup d’entre 45 i 54 anys. Per totes aquestes dades, Abelló considera que l’educació a Espanya ha realitzat un gran progrés en els últims 20 anys, i que les actuals dades d’abandó escolar es deuen a la prolongació de l’escolarització obligatòria.

Responsabilitat compartida

Què és el que succeeix perquè 25 de cada 100 alumnes no acabin l’ESO? La resposta és complexa i varia en funció de la persona que respongui, encara que tant pares com alumnes assenyalen la possible influència de l’extensió de l’educació fins als 16 anys. Raúl Almarcha, vicepresident de la Confederació Estatal d’Associacions d’Estudiants (CANAE), opina que influeixen dos factors: la falta de motivació dels alumnes i la repercussió que la televisió concedeix a un fictici èxit fàcil amb programes com a Gran Germà, en els quals no es valora ni la formació ni l’educació. “Un estudiant passa sis hores assegut al dia, cinc dies a la setmana i nou mesos a l’any en alguna cosa que li ve dau: arriba un professor, li deixa anar un discurs a la classe i es va. No s’intenta motivar a l’alumnat en el seu aprenentatge i s’haurien d’incorporar noves metodologies més atractives, com, per exemple, potenciar els mitjans audiovisuals”,

“No s’intenta motivar a l’alumnat en el seu aprenentatge i s’haurien d’incorporar noves metodologies més atractives, com, per exemple, potenciar els mitjans audiovisuals”

apunta Almarcha.

No obstant això, els professors rebutgen que el problema sigui una falta de renovació en les seves estratègies pedagògiques. “La millor formació, en qualsevol àmbit, és l’experiència: fer classe, estar al peu del canó, veure el que passa i aprendre un mateix, perquè veiem als nous professors que arriben amb bastantes hores de formació que no els serveixen de res”, emfatitza García Olmos. Els mestres creuen que l’origen del problema es troba en les lleis educatives que han permès la promoció automàtica, que provoca que es reuneixin en cada curs estudiants amb nivells acadèmics molt diferents. Almarcha corrobora que molts dels quals abandonen la Secundària entren des de la Primària amb “llacunes d’aprenentatge”. “És el sistema. En primer de Primària no aprenen a llegir i a escriure i passen a segon obligatòriament, encara que tinguin tot suspès. Quina culpa té el professor quan arriba a segon?”, denúncia García Olmos. Per part seva, Abelló denúncia la “forta ruptura” que es produeix en el pas de la Primària a la Secundària, en què als alumnes “se’ls tracta gairebé com a universitaris, amb moltíssimes assignatures, cadascuna d’elles amb un professor convençut que la seva és la més important, i això moltes vegades crea un desassossec”.

Però, a més, els professors sofreixen un gran estrès per intentar reconduir als alumnes que van malament, els que no estan motivats i que, en moltes ocasions, poden ser indisciplinats i conflictius. “Tenen dificultats per a controlar la conducta dels seus alumnes a l’aula, i es troben que la societat no els proporciona les eines necessàries per a enfrontar-se a aquesta situació i que la família a penes els dóna suport”, sosté Antonio Cano Vindel, president de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès. En opinió d’aquest expert, “la família no està educant” quan hauria de ser la primera institució implicada en la formació dels joves. Per aquesta raó, com “no es posen normes socials en la família”, quan l’alumne arriba a una certa edat i li va malament a l’escola, la família ja no disposa de les eines necessàries per a imposar regles.

Què poden fer els pares i mares?

Els progenitors han de seguir una sèrie de pautes per a reaccionar a temps davant els primers símptomes de fracàs escolar dels fills. Cano Vindel explica que el paper que juguen en el procés d’educació dels seus fills i filles és “fonamental”, ja que els professors no són a les cases i són ells els qui han de parar esment perquè el fill estudiï les suficients hores -“i que estudiï concentrat en els nens, perquè no serveix fer-ho amb la televisió o la consola de videojocs encesa”- i perquè tingui un horari, després del qual pugui jugar, però no abans.

La presidenta de l’Associació de Professors de Secundària assenyala que “en general” els pares dels fills que van malament “no sols no ajuden sinó que s’enfronten als professors i els tiren la culpa”. Però aquesta actitud paterna no és la més indicada. “Els pares i mares han d’assumir que hi ha hagut un resultat molt negatiu, en el qual estan implicats en primer lloc l’alumne, en segon lloc la família i en tercer lloc, l’escola. Cal revisar tots els factors que depenen de cadascuna d’aquestes instàncies, per a poder corregir els errors”, conclou Cano Vindel. Abelló coincideix que s’ha d’efectuar un treball d’equip entre el tutor, l’alumne i la família, i es mostra contrària al que reconeix que solen fer els pares: acudir a professors particulars. “Les solucions s’han de trobar en el mateix centre i és bàsic el diàleg família-escola. Si una mare o un pare veuen que el menor no segueix el ritme de la classe o que està desmotivat, l’adequat és entrevistar-se amb el professor i veure com se li pot motivar. Ha d’haver-hi una coherència educativa entre el centre i la família”, expressa. No serveix castigar als nensEl que de cap manera és útil per a ajudar el fill o filla a superar el fracàs escolar és castigar-li. “Això només serveix per a enfonsar-los encara més, però són els pares els que s’han de posar les piles, buscar les causes i ajudar els fills a aprovar, en cas que suspenguin”, destaca Abelló. Segons la presidenta de la CEAPA, les famílies han canviat “moltíssim” i ara són negociadores, per la qual cosa han de negociar amb el fill “com tirarà endavant”. “És un esperit d’equip però sense deixar de ser pares, mai podem ser amics dels nostres fills perquè si ho fóssim no podríem posar limitis, i això també és important”, subratlla.