Doctora en Belles arts, pintora i mestra, Isabel Cabanellas va ser reconeguda com a catedràtica emèrita per la Universitat Pública de Navarra quan es va jubilar de la seva plaça de docent. Autora de nombrosos estudis sobre l’ensenyament, acaba de publicar “Ritmes Infantils. Teixits d’un paisatge interior”, una reflexió pràctica sobre la construcció del pensament del nen en els seus tres primers anys de vida, que convida a reflexionar sobre la complexitat del comportament infantil i la necessitat de respectar els seus propis ritmes en aquesta etapa.
Part de l’estètica com la capacitat d’empatia de l’ésser humà en la comprensió de la vida, com a fusió entre la naturalesa que li envolta i la cultura que la que s’emmarca. Es tracta doncs d’un estudi que facilita la seva posada en pràctica. El llibre redunda en la necessitat d’aconseguir i treballar per una educació més rica, cuidada i respectuosa del nen, i en una actitud infantil que sigui, al seu torn, respectuosa amb l’adult.
Un nen comença a relacionar-se amb l’estètica en l’etapa dels 6 als 36 mesosEn realitat han estat la meva experiència i el meu treball els que m’han col·locat en aquest estadi de la vida. Vaig començar fent classes a xavals de 16 i 17 anys, i percebia en ells que la seva capacitat estètica, el seu talent i la seva sensibilitat artística estaven ja picats. S’havien perdut pel camí. Vaig emprendre llavors una costa avall: els 12 anys, els 10 anys, els 6 anys, i vaig descobrir que repetia aquesta pèrdua. Al final, vaig descobrir als nens més nens, des dels bebès de 6 mesos fins als de 36 mesos. Curiosament, en aquest moment estava llegint a Oteiza, i coincidíem que és aquesta l’etapa de la vida en què un nen comença a relacionar-se amb l’estètica, comença a visionar el seu món i a concretar la relació que tindrà amb ell. En definitiva, la meva carrera m’ha portat a les arrels del “ser artista”.
El que ens uneix és l’interès per la neurodidáctica, una branca del saber que té molt present la importància de la neurologia en la seva aplicació a l’educació. En el cervell, en les terminacions nervioses, en la seva morfologia i la seva estructura resideix la creativitat, el pensament, les facultats, i no es poden obviar quan es tracta de fonamentar científicament teories i experiències.
Cal conjugar el temps de l’adult amb el de l’infant, però no imposar-loQue als nens cal respectar-los el seu temps. Cadascun té un ritme d’aprenentatge, de compressió, d’actuació, i si no es respecta, no s’aconsegueix res. És cert que cal conjugar el temps de l’adult amb el de l’infant, però això no significa imposar el temps de l’adult al del nen. El nen pot, i se li ha de permetre, conformar el seu propi ritme. I si se li respecta, crearà la seva comunicació, s’acostarà a l’aprenentatge.
Ser flexible no significa ser desordenat o indisciplinat. L’ordre és essencial, però no la imposició del temps i molts menys la consecució dels objectius. Per què se selecciona el material amb el qual ha d’aprendre un nen? Per què no ho pot seleccionar ell mateix? Se li pot oferir un espai i un temps perquè descobreixi i aprengui, però no s’aconsegueix res imposant-li una cerca concreta i unes conclusions preestablertes, en un temps mesurat prèviament. Passa el mateix quan són majors. Als 6 anys, per exemple, se’ls ofereix una sèrie de fitxes que han d’emplenar-se en un temps determinat per a concloure que s’han fet bé les coses. Doncs no. Han perdut el temps. Han obeït una norma, però només han après a emplenar alguna cosa que ha fabricat un adult amb aquesta fi.
Reivindico espais urbans on puguin conviure els nensD’una banda, em refereixo al fet que les guarderies o escoles infantils han de comptar amb el seu propi pati. I dic això perquè a Madrid, i imagino que en altres ciutats, s’estan habilitant parcs públics com a patis de col·legis, i això és un grandíssim error. Què fa un educador, per molt competent que sigui, sense un lloc concret on poder acompanyar als nens i als bebès en el descobriment del món? El pati és necessari. La resta respon a interessos econòmics: més places, més rendibilitat, menys espai. Reivindico espais urbans per als nens on ells puguin conviure.
Malament. No condueix a cap lloc. Aconseguir que un nen reconegui que Les Meninas són una obra de Velázquez manca de sentit. Aconseguir que un nen de tres anys sàpiga menjar i fins i tot ajudi un bebè a fer-lo és molt més enriquidor que acumular coneixements o habilitats mal apreses. Intel·lectualment, també, no pensem només en els modals.
Cal facilitar l’acostament entre pares i escolaAmb la participació dels pares i les mares en els centres escolars. Per a això cal facilitar l’acostament oferint facilitats logístiques, una cosa tan senzilla com un servei de guarderia, i perseguir interessos comuns i compartits.
És terrible. Però és resultat del que han après. Se’ls ha avaluat i no se’ls ha valorat. Se’ls ha jutjat pels continguts que han estat capaços de demostrar que han après. S’ha estimat la quantitat i no la qualitat. De manera que, al final, es repeteix l’esquema. En tant m’avalues, tant valc.
Aquella en la qual al nen i la nena se’ls plantegen reptes i gaudeixen aconseguint-los. Una infància en la qual l’adult respecta també els seus temps, i que els ajuda, però des de darrere. El nen sent que la seva mare i el seu pare li donen suport però no li dicten, ni li resolen el problema. Li respecten la seva manera particular d’actuar. D’aquesta manera, aconseguirà les seves pròpies conquestes, es responsabilitzarà d’elles i s’enorgullirà de si mateix. També aprendrà a procurar-se a si mateix la felicitat.
