Encara que llicenciat en Dret, l’activitat professional de Miguel Ángel Sancho Gargallo ha estat vinculada des dels seus inicis a l’àmbit educatiu. La seva àmplia trajectòria en aquest sector culmina amb el seu actual càrrec de President de la Fundació Europea Societat i Educació, una entitat privada i independent, amb seus a Madrid i Brussel·les, la finalitat de les quals és promoure recerques i debats sobre els múltiples aspectes que configuren el paper estratègic de l’educació com a fonament del progrés i desenvolupament de les societats democràtiques. Dins de la Fundació, destaca la labor duta a terme per l’Institut d’Estudis Educatius i Socials, especialitzat en la realització d’estudis de caràcter jurídic, polític, econòmic i sociològic, amb la finalitat de prestar un servei de reflexió i d’anàlisi a institucions publiques i organitzacions i entitats d’àmbit local i internacional.
Aquest tipus de resultats no s’obtenen de manera instantània sinó que són el fruit de diverses causes i per millorar-los cal atendre a totes elles. Principalment aquelles relacionades amb l’ambient a l’aula, els processos educatius a l’aula, el centre educatiu i la seva organització i relació amb cada alumne, a més de la implicació de la família, la formació del professorat, la qualitat de l’educació que imparteix o l’adreça del centre, els seus objectius i la seva capacitat de conjuminar a tot l’equip humà entorn d’aquests objectius.
No podem parlar d’Espanya com una unitat quant a sistema educatiuEn primer lloc, i tal com ha posat de manifest l’últim informe PISA, no podem parlar d’Espanya com una unitat quant al sistema educatiu, ja que els resultats segons les diferents comunitats autònomes són tremendament dispars. Per això, des de la Fundació hem centrat l’anàlisi en una comunitat autònoma, i així s’haurien d’observar, ja que cada comunitat presenta realitats molt diferents.
En el nostre informe Estudio sobre l’abandó prematur de l’escola: diagnòstic i tipologia dels grups de risc hem analitzat les Illes Balears. En aquest cas concret, una de les causes claus és el “cost d’oportunitat”, és a dir, el grau d’expectativa de la família i del propi alumne en relació a continuar els estudis, ja que el que l’alumne espera i rep del mons social i econòmic que li envolta li produeix més benefici que continuar els estudis. Com a base i marc dels principis optimitzadors que vam proposar en aquest informe està la necessitat de posar en pràctica accions que motivin a la família i a l’alumne a continuar els estudis o un altre tipus de formació.
No necessàriament. Una altra cosa que ha posat de manifest l’últim informe TREPITJA i han destacat els mitjans és que no està relacionat l’abandó amb la despesa per alumne. Així, comunitats autònomes com Castella i Lleó han obtingut resultats millors que altres comunitats amb una major despesa per alumne, com per exemple Andalusia.
Cal provocar una major presència dels pares en l’ideari del centre educatiuUna primera mesura hauria de ser a nivell del centre educatiu. Fins ara, s’ha accentuat molt la presència dels pares en el consell escolar, participació al govern del centre, segons estableix la LLOI i altres lleis anteriors. Però cal fer un pas més i aconseguir la presència de cada família en el seguiment dels estudis i el rendiment dels seus fills i filles. És a dir, cal aconseguir una major implicació i col·laboració positiva en el desenvolupament dels estudis dels seus fills. Això passaria per un major contacte amb el tutor. D’altra banda també cal provocar una major presència dels pares en l’ideari del centre: primer conèixer-ho, col·laborar en la seva definició i implicar-se en el seu desenvolupament. Per a això, hauria d’haver-hi activitats dirigides directament als pares perquè puguin exercir amb major eficàcia el seu paper de pares-educadors. De fet, això ja s’està avançant en alguns llocs i molts centres han denominat a aquestes activitats com a “escoles de pares”.
Aquests dos àmbits sempre estan en l’arrel, ja que societat i sistema educatiu estan íntimament relacionats. El sistema educatiu és reflex del que ocorre en la societat i avui la societat és més permissiva, amb falta d’autoritat, d’ideals, de valors, d’exigència… Però és clar que el sistema educatiu no té suficient capacitat per actuar en solitari reavivant i recuperant aquests valors i actituds dels alumnes. Si les famílies no generen aquest clima bàsic d’autoritat i disciplina i no hi ha una major exigència de pares a fills, no es pot traslladar i exigir al professor que tingui aquest clima de major exigència.
No, aquesta exigència no és autoritària. Es tracta de fomentar en llibertat, l’autoexigencia. Em refereixo a una llibertat educada i dirigida a la consecució d’uns objectius, com són el desenvolupament d’habilitats, de qualitats i, en definitiva, el desenvolupament de la persona. Cal reprendre amb força la necessitat de formar la voluntat. Això és bàsic perquè l’educació es materialitza en l’estímul d’hàbits, conductes, habilitats i disposicions.
Recentment he assistit al simposi “Autonomia i descentralització en els sistemes educatius” celebrat a Lisboa i entre els prop de 40 països que participaven, aquells que plantejaven un major desenvolupament de l’educació parlaven de responsabilitat, autoritat, serietat en plantejaments i passaven a segon pla qüestions com el nombre d’alumnes en aula, inversió per alumne, etc…
La violència a les aules és un fenomen social generalitzat a EuropaEn altres països també ocorre, ja que és un fenomen social generalitzat i l’escola i l’aula recullen la realitat social en la qual es troben. La convivència a les aules: ciutadania activa, conviure junts, diàleg intercultural, àmbits de convivència… són conceptes que estan sent promoguts per la Comissió Europea i Societat i Educació subscriu i treballa per tots aquests objectius. Referent a aquest aspecte, la Fundació acaba de publicar l’estudi Nous reptes per conviure a les aules: construint l’escola cívica. Sempre plantejat des del positiu, no posant l’èmfasi en la violència, sinó en la idea de “construir l’escola cívica”.
Cal distingir l’educació privada de la pública. En la pública existeix la necessitat, com ha reflectit el propi preàmbul de la LLOI i els seus articles posteriors, de dotar de major autoritat al director en els aspectes de gestió, pedagògics i de personal. Això és necessari perquè si volem personalitzar l’ensenyament, adaptant-nos a les necessitats diferents de cada centre, hem de tenir possibilitats d’adaptar els projectes a aquestes necessitats. No igualar a tots. D’altra banda, s’ha demostrat que un director amb major autonomia també té major innovació, més motivació, més capacitat d’integració d’equips…en definitiva, aconsegueix uns millors resultats.
La descentralització té, d’una banda, efectes positius perquè apropa els problemes de la ciutadania als òrgans que han de prendre les decisions. Però, si al seu torn no hi ha un marc armonizador, un sistema que garanteixi la unitat del conjunt pot arribar a produir seriosos problemes de desequilibri regional i suposen una vulneració del principi constitucional de solidaritat.
Cal garantir que l’estàndard mínim de qualitat es doni en totes les regionsL’educació té unes conseqüències enormes en el desenvolupament econòmic i social. Si els sistemes educatius són dispars en un alt grau produiran conseqüències socials i econòmiques molt dispars a les regions. Cal garantir que l’estàndard mínim de qualitat es doni en totes les regions i, en la nostra opinió, aquí el Ministeri hauria de prendre un paper més actiu per aconseguir un conjunt més equilibrat i harmònic entre les diferents polítiques educatives totes les comunitats.
En Societat i Educació ens imaginem l’escola tant pública com a privada, oberta, molt centrada en cada alumne i posant l’accent en els entorns educatius que envolten a aquest alumne. És una escola plural, autònoma, compromesa i amb una implicació molt alta per part de la família.
