Cada vegada és més freqüent trobar al nostre país famílies en les quals els progenitors parlen diferents idiomes, creant un entorn familiar bilingüe dins d’una comunitat monolingüe. El més freqüent és que els nens criats en aquests ambients, gràcies a la implicació dels seus pares, assimilin des de molt curta edat dues o més llengües d’una manera natural.
Imagen: Steven Damron
Amb tan sols vuit mesos de vida, Guillermo ja és un ferm candidat a convertir-se en bilingüe, des del seu naixement està exposat a dues llengües en la llar, la de la seva mare, Isabel, espanyola i la del seu pare Rainer, alemany. Els fills de Mirin i David, espanyola i canadenca respectivament, van encara més lluny, Noah, de gairebé sis anys, i Alexander, de tres, conviuen habitualment amb tres llengües diferents: mentre la seva mare es dirigeix a ells en castellà i el seu pare en anglès, tots dos assisteixen a un centre escolar en basc, on utilitzen aquesta llengua per comunicar-se tant amb els seus companys com amb els mestres. María i Vincent viuen a Alemanya, gens fora del normal, si no fos perquè María és espanyola i Vincent holandès, i entre ells es comuniquen en anglès, creant un entorn en el qual la seva filla, d’amb prou feines dos anys, s’exposa diàriament a quatre idiomes: castellà, holandès i anglès en el context familiar i alemany en el context social i escolar.
És més fàcil aprendre dues llengües alhora en la infància que adquirir una segona llengua després d’haver après una altra
Aquestes tres famílies han decidit criar als seus fills perquè siguin bilingües o plurilingües, una decisió molt important que afectarà a la resta de les seves vides. I és que hi ha molts avantatges i pocs desavantatges a adquirir dos o més llengües de forma simultània des de la més primerenca edat. Encara que pugui semblar complicat, és molt més fàcil aprendre dues llengües alhora en la infància que adquirir una segona llengua després d’haver après una altra. Això és així perquè, com apunten la gran majoria d’estudis científics, en els primers anys de la infància es desenvolupen determinades zones del cervell fonamentals en l’aprenentatge lingüístic, convertint aquesta etapa al moment més idoni per rebre i emmagatzemar idiomes. Tal com afirma Miguel Siguán en el seu llibre ‘Adquisició precoç d’una segona llengua’, “l’aprenentatge d’una segona llengua simultàniament amb la primera produeix una doble competència molt difícil d’aconseguir en altres èpoques de la vida”. D’altra banda, l’aprenentatge de dues llengües alhora no difereix substancialment del d’una sola llengua, “tots els estudis sobre nens que aprenen a parlar en dues llengües apunten al fet que l’aprenentatge es fa de la mateixa manera i en les mateixes etapes que els nens monolingües”, apunta l’autor, “l’única diferència és que en un nen bilingüe qualsevol avanç en una de les llengües pot estar influït per un avanç previ en l’altra llengua”.
Al principi poden tendir a barrejar els idiomes, però amb el pas del temps aquest problema desapareix
Encara que els nens criats en un ambient bilingüe o plurilingüe al principi poden trigar més temps que altres nens a adquirir un ampli vocabulari (cal tenir en compte que necessiten aprendre les paraules en tots dos idiomes) i fins i tot poden tendir a barrejar ambdues llengües, amb el pas del temps aquests problemes desapareixen, tal com il·lustra Mirin la mare de Noah i Alexander: “Alexander amb tres anys està en una etapa en la qual sol barrejar en una conversa diverses llengües, no obstant això Noah, de cinc i mitjà, ja és capaç de desembolicar-se en les tres llengües independentment, identificant perfectament quan i amb qui ha d’utilitzar cadascuna d’elles”.
L’adquisició de dues llengües de forma simultània aporta al nen major facilitat per aprendre altres idiomes
D’altra banda, a més de l’avantatge evident que suposa el ser capaç de comunicar-se en més d’una llengua, el que un progenitor es dirigeixi al seu fill en la seva llengua materna produeix una comunicació més propera entre ells, i facilita la comunicació amb aquells familiars que parlen aquesta llengua, tal com apunta Colin Baker, un dels més prestigiosos experts en bilingüisme en ‘la seva Guia per a pares i mestres de nens bilingües’. Així mateix, “l’adquisició de dues llengües de forma simultània aporta al nen major facilitat per aprendre altres idiomes”, afirma Baker en la seva Guia, ja que la part del cervell que controla aquesta funció està més desenvolupada en comparació d’altres nens que parlen un només idioma”. Així ho corrobora Gloria Ruiz, mare de tres fills criats en un ambient familiar bilingüe castellà-anglès, i que assisteixen a un col·legi bilingüe castellà-francès: “els tres nens destaquen notablement sobre els seus companys en classe de francès, tots treuen unes notes excel·lents en aquesta llengua, els seus professors han arribat a preguntar-me si a casa parlem en francès, pel bon accent que tenen en l’idioma”.
Mètodes d’aprenentatge
El mètode més utilitzat és l’OPOL( one parent, one language)
El mètode més utilitzat per les famílies bilingües o plurilingües és el de dirigir-se en la comunicació amb els seus fills cadascun dels progenitors en la seva llengua materna, és el denominat mètode OPOL (one parent, one language -un pare/mare, una llengua-), que segons els experts és el que produeix un bilingüisme més primerenc i més profund. L’altre mètode més comú és el d’un idioma en cada entorn, és a dir, els nens s’exposen a una única llengua en el context familiar i a una altra en el social, encara que aquest mètode només és possible en el cas que els dos progenitors siguin capaços de comunicar-se correctament en la segona llengua.
El mètode OPOL, àdhuc sent el més generalitzat, a la llarga pot ser menys idoni, així ho explica a CONSUMER EROSKI Gloria Ruiz, doctora en Filologia Anglesa. Les seves conclusions no són només com a investigadora del tema, sinó també a través de la seva experiència personal com a mare de tres fills criats en el bilingüisme a casa. Ella i el seu marit nord-americà van utilitzar el mètode OPOL des del principi amb els seus tres fills, de 13,10 i 8 anys en l’actualitat, “encara que em van recomanar utilitzar el mètode d’un ‘pare, una llengua’, ara mateix, amb l’experiència que tinc, penso que hagués estat millor utilitzar el mètode d’una llengua en el context familiar i una altra en el social”.
Amb el pas dels anys, el contacte amb la segona llengua se sol reduir en comparació de la primera
El problema, segons Gloria, radica que amb el pas dels anys, el contacte amb la segona llengua se sol reduir dràsticament en comparació de la primera, que és la que s’utilitza així mateix en el context social. “Els investigadors s’han concentrat normalment a estudiar l’adquisició del llenguatge en nens bilingües, però no en com es desenvolupa el bilingüisme posteriorment. Quan són petits i són fills únics és fàcil que hi hagi més equilibri entre les dues llengües, però a mesura que es fan majors l’exposició que tenen al segon idioma és mínima, si es redueix únicament a la comunicació amb un membre de la família, mentre que l’altra llengua, a més d’utilitzar-la a casa amb l’altre progenitor i amb els germans, s’imposa en el context extern, això produeix en molts casos falta d’interès per l’altra llengua” afegeix Ruiz, que si escau va veure com la petita de les seves filles va arribar un moment en què no era capaç d’entendre al seu pare, ni d’utilitzar el segon idioma amb soltesa, la qual cosa la va portar a adoptar la decisió d’utilitzar ella també el segon idioma a casa durant tres anys, per aconseguir un major equilibro entre les dues llengües.
A més d’un mètode, els pares han d’adoptar també una sèrie d’estratègies discursives que permetin que l’aprenentatge de les llengües es faci d’una forma consistent. Entre aquestes estratègies, tal com recull Gloria Ruiz en el seu estudi ‘El bilingüisme simultani familiar’, és fonamental la coherència en la resposta dels pares a la barreja de llengües per part dels nens, “creant contextos monolingües o bilingües que afavoreixen o dificulten l’ús productiu de la segona llengua”. Segons el seu estudi, quan el nen es dirigeix al seu pare o a la seva mare en la llengua que no és la comuna entre ells, si aquest continua amb normalitat en la llengua que ha triat el nen, el fill percep que no és necessari parlar en l’altra llengua, ja que el progenitor ho entén i reacciona com ell espera. “Davant això, el recomanable és utilitzar l’estratègia de l’enteniment mínim, simular que no s’ha comprès el que ha dit el nen per provocar un canvi de registre”; encara que alguns pares puguin creure que l’emprar aquesta estratègia pot portar al rebuig de la llengua, “aquells que la utilitzen confirmen que amb ella es reforça l’hàbit de dirigir-se al progenitor sempre en la seva llengua, fomentant l’ús actiu i natural d’aquest idioma”.
Ruiz afegeix també una sèrie de consells per aconseguir un punt d’equilibri entre els idiomes emprats i recolzar l’ús de la segona llengua:
- Visites periòdiques, en la mesura del possible, al país d’origen de la segona llengua.
- Utilitzar materials a casa, com a pel·lícules i llibres en l’idioma en qüestió.
- Prevaler la relació humana i la naturalitat: no mereix la pena crear situacions hostils perquè el nen aprengui una altra llengua, l’aprenentatge sempre s’ha de donar en una situació de naturalitat.
