Jocs de rol

Els jocs de rol conformen una activitat lúdica que practiquen periòdicament al voltant de cent mil joves espanyols, d’entre 15 i 25 anys principalment, i més de vint milions a tot el món. El seu màxim auge va tenir lloc fa poc més d’un quart de segle als Estats Units, inspirat en la temàtica i l’estètica de llibres com ‘El Senyor dels Anells’ o ‘L’Hobbit’, publicacions que evoquen ambients fantàstics i de llegenda. Però el moment en què es comença a qüestionar aquest joc és en 1994, quan es va cometre un terrible assassinat conegut com el ‘crim del rol’. Llavors, l’alarma social, motivada pel desconeixement de la societat davant aquelles pràctiques, va propiciar l’associació d’aquestes amb efectes nocius per al desenvolupament de la personalitat. No obstant això, els anys i diversos estudis realitzats per experts en psicologia i pedagogia han donat la volta científicament a aquella percepció generalitzada fins al punt de recomanar el seu ús -el dels jocs- en processos de socialització entre adolescents.

En aquest sentit, des del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid assenyalen en un estudi realitzat a instàncies de l’Oficina del Defensor del Menor, que les dades obtingudes no apunten a l’existència d’una relació causa efecte entre els jocs de rol i l’aparició de conductes antisocials. Els autors de l’anàlisi, els doctors Esteban Jodar i Veïna Jiménez indiquen que els casos puntuals d’adolescents ‘roleros’ amb comportaments anormals s’expliquen per factors personals que deriven en l’obsessió per aquest tipus de jocs o per qualsevol altra circumstància. Independentment del que s’ha dit, els redactors d’aquest informe apunten al fet que, com en qualsevol altra activitat, els jocs de rol “són susceptibles de ser usats incorrectament”. Per això consideren oportú adoptar determinades indicacions.

Així, el gremi de psicòlegs madrilenys recorda que els jocs de rol haurien de començar a ser practicats a partir dels 12 anys, “i no perquè abans suposen un perill, sinó perquè la seva complexitat no els fa accessibles a nens de menor edat”. Així mateix, Esteban Jodar i Veïna Jiménez estimen que els pares haurien de procurar familiaritzar-se amb aquests jocs, les seves característiques, normes i continguts. “D’aquesta manera tindrien una idea realista d’aquests, al marge d’estereotips i prejudicis negatius, que els permetria triar les versions i temàtiques que fomentessin els aspectes educatius i positius de participació social, interacció, creativitat, autocontrol o capacitat en la presa de decisions”.

En aquest sentit, des del Col·legi de Psicòlegs de Madrid asseguren que l’eliminació d’estereotips negatius i l’èmfasi en els seus trets positius permetria convertir els jocs de rol “en una valuosa eina d’intervenció social amb adolescents per a la promoció activa d’actituds i conductes positives relacionades amb la tolerància, la coeducació, l’educació per a la pau i la prevenció de conductes antisocials”. Ara bé, si els qui juguen són assassins, racistes i psicòpates, és igual el joc al qual juguin, “perquè trobaran una excusa perfecta per a sortir i matar”. Així, almenys ho afirma un recent estudi sobre els jocs de rol editat pel Centre Nacional d’Informació i Educació Comunicativa del Ministeri d’Educació i Ciència. Sobre aquest tema, el citat text apunta que això és el que va ocórrer en el cas del crim de Madrid de 1994, en el qual dos joves assassins van matar a un empleat de la neteja. Jugaven a una versió inventada per ells anomenat ‘Races’, “un joc ideat per una ment malalta” i que no té res a veure amb els al voltant de 400 jocs de rol en més d’una dotzena d’idiomes que es poden trobar en les llibreries.

L’informe del Ministeri reforça les conclusions i recomanacions abans ressenyades pel Col·legi de Psicòlegs. De fet, l’anàlisi en qüestió assenyala que malgrat les ‘llums’, existeixen encara tares relacionades sobre els jocs de rol. Sobre aquest tema, indiquen que algunes fonts d’informació afirmen que practicar aquesta classe d’activitats condueix a la bogeria, i que a la llarga indueixen a practicar la violència i l’assassinat. En certa manera -prossegueixen-, expliquen que “no és fàcil obtenir informació sobre el tema, i els mitjans de comunicació han relacionat aquestes pràctiques amb temes d’allò més escabrós”. Per tot això, no és d’estranyar que aquelles persones que no han tingut mai cap contacte amb un joc de rol es formin idees “del tot distorsionades”. En aquestes, l’estudi en qüestió aprofundeix a restar transcendència al fet de jugar a pràctiques de rol, ja que aquestes “no tenen per què ser més perillosos que el parchís”. Per a això es descriuen com a jocs cooperatius, on ningú gana a ningú, sinó que es juga en col·laboració i conjuntament. Al final, guanyarà l’equip si s’ha complert la missió o perdrà amb tota seguretat si no es treballa en grup.

Tipologia de jocs

Els jocs de rol consisteixen en l’acompliment d’una personalitat concreta, d’un paper que s’interpreta exclusivament durant el temps en què dura el joc. La temàtica és molt diversa, n’hi ha de terror, recerca policial, ciència-ficció, humor, oest americà o els basats en trames romàntiques centrades en duels i llancis de capa i espasa. Vénen a ser la versió actualitzada, sofisticada i normalitzada dels tradicionals jocs de policies i lladres, o d’una representació teatral. Rubén de Miguel Urkia, soci de la llibreria alabesa Ronin, especialitzada en la venda de jocs de rol, explica que en aquesta mena de divertimento participen normalment en la seva versió de taula cinc o sis persones envoltades de llapis, quartilles, daus i molt probablement una sèrie d’objectes per a ambientar millor el joc. El nombre mínim d’hores de joc serà d’aproximadament dos. El màxim variarà en funció de les circumstàncies. Una mateixa partida pot prolongar-se al llarg de diverses sessions.

Entre els jugadors hi ha un imprescindible que és el director de la partida. Aquest proposa la història, amb temàtiques de fantasia, terror, espionatge o ciència-ficció, entre altres, i la missió als altres. Prèviament al joc, aquest haurà d’haver preparat l’aventura al detall -amb descripció dels personatges, les seves característiques i detalls-, amb la proposta de l’argument basi, situacions que es modificaran segons les actuacions dels participants en la trama proposada, cadascun segons els matisos del paper que ha d’adoptar. Segons De Miguel, generalment hi ha regles específiques definides per a cada personatge que estan recollides en el llibre bàsic del joc, que serveix de guia per a l’aventura. Una altra sèrie de mandats són ideats pel director de la partida o l’esdevenir de la partida.

A més de l’explicat, els jocs de rol es poden desenvolupar en viu, en escenaris reals o ambientats, encara que sempre amb regles que impedeixen posar en risc a persones alienes a la partida o a participants. En general, les pràctiques de rol permeten una varietat àmplia d’històries que, al seu torn, es poden assumir amb un major o menor nivell interpretatiu.

Des del Ministeri d’Educació i Ciència subratllen una sèrie de virtuts de caràcter socialitzador i educatiu en relació amb la pràctica dels jocs de rol. En aquest sentit, expliquen que el desenvolupament ocasional d’aquest tipus de jocs en forma de taller guiat per un equip pedagògic adequat en determinades matèries de l’educació secundària, com a Geografia i Història “seria molt útil per a memoritzar, ja que per exemple, no és el mateix estudiar el funcionament del govern de l’Imperi Romà que practicar i ser un senador d’aquest. A més, la manera de jugar, amb la presa de contínues notes, lectures i càlculs, facilita molts dels processos imprescindibles a l’hora d’aprendre, motivar a l’estudi i a l’ús de nous vocables, a més de comprendre”.

A tot això caldria afegir, segons el referit informe del Centre Nacional d’Informació i Comunicació Educativa, que els jocs de rol faciliten la tolerància, en permetre als jugadors exercir el paper d’uns altres, i la socialització, sobretot en els casos de xavals inadaptats, als quals es facilita l’oportunitat d’ajudar a integrar-se. Tal és així que les comunitats de psicòlegs i psiquiatres utilitzen tècniques de rol en algunes teràpies.

En aquest sentit, els autors del referit estudi descarten els mites que han engreixat l’aura negatiu d’aquest tipus de jocs, mites irracionals tots ells. Ni el jugador ni el personatge que interpreta aquest són la mateixa persona, ni les pràctiques de rol tenen a veure amb beuratges màgics i bruixeria, ni molt menys enalteixen la violència o faciliten i indueixen comportaments obsessius o suïcides. Precisament, referent a això últim, la Universitat Albert Einstein, al costat d’altres dues institucions mèdiques, té una altra opinió sobre aquest tema. Després d’una recerca exhaustiva dels jocs de rol no han trobat connexió entre els jocs i el suïcidi. De fet, i d’acord amb les seves pròpies xifres, la taxa de suïcidi entre les persones que juguen a jocs de rol és molt de menor que la mitjana d’altres persones.