Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Violència en adolescents

Transmetre als joves valors de companyonia, tolerància i respecte és la millor forma de prevenció
Per miren 27 de març de 2006

Aspectes familiars, legals, acadèmics, psicològics, individuals i socials influeixen en les actuacions violentes dels més joves. Les agressions entelen les relacions del 40% dels estudiants i la major incidència de violència juvenil es registra en els cursos de 2n i 3r de l’ESO. Aquestes dades revelen un greu problema en l’actitud de molts joves la resolució precisa dels quals una actuació conjunta de pares, professors i altres agents socials determinants en la seva educació, com a amics, monitors i uns altres familiars. És necessari conscienciar-se i identificar la naturalesa dels conflictes, fins i tot abans que es presentin. Per això els psicòlegs recomanen posar límits als adolescents des de la seva infància.

Menys delictes, però més greus

“Els adolescents són el reflex de la societat adulta”, opina el president de l’Associació Castellà Lleonesa de Psicologia i Pedagogia, José Luis Casillas. Per aquest motiu, davant la pregunta de si són o no més violents que en generacions anteriors la seva resposta és un altre interrogant: “És la societat actual més violenta?”, i remet als informatius de televisió, mentre assegura que existeixen estudis de sociologia i antropologia que manifesten que els adolescents d’avui no són significativament més violents que els d’ahir. “La veritat és que els adolescents s’impliquen cada vegada en menys fets delictius, però aquests són més greus i s’efectuen a menor edat”, declara Javier Urra, qui fos el primer Defensor del Menor a Espanya. Les xifres que maneja aquest psicòleg de la Fiscalia de Menors de Madrid apunten que nou de cada deu delictes són comesos per homes, encara que cada vegada “les noies són emocionalment més dures”.

Menys delictes, però més greus

Un estudi realitzat per la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i l’Institut de la Joventut (INJUVE), sota el títol “Prevenció de la violència i lluita contra l’exclusió des de l’adolescència”, denota que els nois “presenten majors nivells en agressivitat física”, si bé aquests resultats no impliquen necessàriament que els adolescents i preadolescentes homes masculins siguin més agressius que les noies de la seva edat, sinó que els uns i les altres “canalitzen i/o mostren la seva agressivitat de formes diferents”.

Quant a les diferències de classes, Urra assegura, amb la perspectiva que li donen 25 anys de professió, que en aquest temps la tendència quant a la comissió de delictes és a igualar-se, fins i tot a globalitzar-se. “Ja no hi ha diferències entre el medi rural i l’urbà, Internet arriba a totes parts i els qui cometen delictes ja no són només els nois procedents dels nivells socioeconòmics més baixos”, comenta.

També cal contemplar una nova realitat: la dels joves immigrants. En l’actualitat el 40% dels menors privats de llibertat a Madrid són estrangers, alguna cosa que no estranya a Javier Urra “tenint en compte les dificultats que tenen per a manejar-se”. Tal vegada el reflex en els mitjans de comunicació d’aquesta problemàtica, que en les grans ciutats s’agreuja amb la lluita per territoris entre bandes rivals com els Latin Kings o Els Ñetas, sigui el que porta a pensar que augmenta la violència en general entre els adolescents. De totes maneres, Urra considera que la joventut és majoritàriament solidària, pacífica i estudiosa. “El que ocorre és que sempre s’ha posat la lupa sobre l’adolescència”, subratlla.

Àmbit escolar

Casillas, orientador de l’Institut d’Ensenyament Secundari (IES) La Bureba de Briviesca (Burgos), combrega amb aquestes últimes afirmacions i explica que potser la societat actual és ara més conscient d’aquests temes i estigui més sensibilitzada. “Tenim més oportunitats per a adonar-nos i estem hipersensibilizados respecte al fenomen, la qual cosa pot ser positiu si ens ajuda a millorar o negatiu si ens crea un estat d’inseguretat i por”, manifesta.

En l’àmbit escolar les conductes violentes més freqüents són insults, robatoris, agressions i baralles,

En l’àmbit escolar les conductes violentes més freqüents són insults, robatoris, agressions i baralles

aïllament social, trencament de mobiliari i insolència davant els professors. “Algunes manifestacions actuals de la violència són molt elaborades i mesquines, i fins i tot gravades amb els telèfons mòbils”, remarca Casillas. Una nova forma d’assetjament és exhibir després aquests vídeos o fotos en Internet.

La violència a les aules, segons Fuensanta Cerezo, professora del departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de Múrcia i autora d’un llibre sobre el tema, enterboleix avui les relacions del 40% de l’alumnat a la seva regió i està augmentant en els últims anys. Percentatges semblants, fins i tot superiors, recull l’últim informe del Defensor del Poble “Violència escolar: el maltractament entre iguals en l’Educació Secundària Obligatòria”. Es donen, per tant, comportaments agressius, intencionats i perjudicials els protagonistes dels quals són joves estudiants. Les formes més freqüents de maltractament, atès l’anàlisi del Defensor del Poble, són les de tipus verbal (insults, malnoms), seguides per l’abús físic (baralles, cops, etc.) i l’aïllament social (ignorar, rebutjar, no deixar participar).

Segons les recerques de José Mª Avilés, doctor en Psicologia per la Universitat de Valladolid, una de les persones que més ha estudiat aquest fenomen a Espanya, el 30% dels escolars pot patir ocasionalment maltractament físic, verbal, psicològic o social, i el 40% actuar com a agressors esporàdics.

Bones pràctiques

Davant conflictes generalitzats i casos d’assetjament escolar, es comencen a estendre programes de bones pràctiques tendents a reconvertir-los o minimitzar-los. Precisament l’IES La Bureba va ser distingit l’any passat pel Ministeri d’Educació i Ciència amb un Premi a les Millors Pràctiques Educatives pel seu pla de convivència, en el qual destaca un protocol d’acolliment per a alumnes immigrants.

Segons Casillas, des de l’autonomia de cada centre es pot elaborar millor aquest tipus de programes. “Una escola comprensiva, basada en el treball cooperatiu i en la qual totes les parts implicades prenguin decisions consensuades i se sentin integrades i útils, i en la qual l’autoritat s’exerceixi de manera positiva és la millor de les estratègies possibles per a prevenir la violència”, afirma.

Gran part dels docents i dels pares coincideixen en concebre l’educació com un procés integral de socialització que no és competència exclusiva de ningú i que sobrepassa els límits acadèmics. Família, professors, companys i totes les persones amb les quals es relaciona l’adolescent influeixen en la seva educació. “O canviem tots o no canvia res”, resumeix Javier Urra.

En aquest procés, per tant, han de convergir família i escola amb el suport de tota la societat (ajuntaments, institucions, mitjans de comunicació…). No obstant això, els professors són conscients que en molts casos la família no pot participar per raons estructurals o per falta de capacitat.

Els professors són conscients que en molts casos la família no pot participar per raons estructurals o per falta de capacitat

“Hi ha estudis que assenyalen que alguns pares a penes dediquen 5 minuts diaris a parlar amb els seus fills de les seves coses”, recorda el president de l’Associació Castellà Lleonesa de Psicologia i Pedagogia.

Així, el sistema educatiu i la pròpia família han d’intentar exercir conjuntament una labor complementària. Tots dos, a vegades, es troben una mica aïllats en el seu intent per transmetre valors d’esforç, companyonia, tolerància, i respecte. A continuació es mostra una sèrie de recomanacions :

  • Com a prevenció s’advoca per una participació major de les famílies, mitjançant el diàleg amb els professors, en la presa de decisions dels centres educatius, perquè s’arribin a convertir en “comunitats d’aprenentatge” des d’on es potenciï i dinamitzi l’educació en els valors democràtics i de convivència, però no com una assignatura, sinó com a part de la instrucció bàsica de cada curs.
  • Els estudiosos de la violència en l’adolescència troben manques en l’àmbit familiar que tenen a veure amb la falta d’afectivitat i l’excessiva permissivitat. Com a consells generals per als pares, tant de víctimes com d’agressors, s’apunta una revisió de les pautes familiars d’autoritat que rebutgi la violència (es descarta la utilització del càstig físic) i augmenti l’accés a la comunicació: “els pares han d’aprendre a dir que ‘no’ als fills de forma raonada”. La postura ha d’estar clarament definida respecte a on se situen els límits.
  • Reforçar les seves actituds cap a la diversitat. Convé desenvolupar les relacions des de la pròpia llar en un context de respecte mutu i confiança cap als altres, independentment de la seva manera de ser o de pensar.
  • La sanció ha de formar part de l’educació. “Els joves tenen sensació d’impunitat. Creuen que res del que facin els suposarà un càstig”, diu Javier Urra, i la societat no pot permetre’s que, per exemple, els professors acabin necessitant un telèfon d’atenció psicològica. Al seu judici, la política penal és correcta i està ben recollida en la legislació, “el que passa és que en el procés d’aplicació per diferents motius moltes vegades se suavitza”.